Segueix-nos
download

El debat que necessitem (però que no tenim)

De què serveixen les tertúlies televisives, els debats cara a cara, si sabem que no fan canviar ningú d’opinió? Dècades d’investigació confirmen que els debats públics tenen un efecte estadísticament insignificant en les conviccions dels qui els veuen. Tot i això, continuem organitzant-los, consumint-los i defensant-los com si fossin pilars de la democràcia.

Per què? D’una banda, com apunta el filòsof José Antonio Marina, hem convertit el debat en un «xoc de blindatges» on l’objectiu no és aprendre, sinó guanyar. Els parlaments s’han transformat en teatres on cada actor recita el seu paper sense escoltar l’altre, perpetuant una lògica de confrontació que empobreix la democràcia, la raó d’existir dels parlaments. De l’altra, mantenim la ficció que vivim en un «mercat d’idees» just i autoregulat, on les millors propostes sorgeixen de manera natural de l’intercanvi lliure d’arguments.

Però aquesta ficció amaga una realitat menys «romàntica». El debat contemporani funciona més com un espectacle de gladiadors que com una eina democràtica. Els nostres cervells, programats per detectar conflictes, s’enganxen a la picabaralla verbal mentre les decisions importants es prenen en altres espais, lluny de les càmeres i els focus. El debat compleix, així, una funció legitimadora que ens fa creure que participem en la democràcia quan, en realitat, altres mecanismes —els diners, la violència simbòlica, les ideologies dominants— en determinen els resultats.

Vol dir això que hem d’abandonar la deliberació pública? En absolut. El problema no és el concepte de debat, sinó com l’hem pervertit. L’autèntica deliberació —la que defensa Marina— requereix humilitat intel·lectual, disposició a revisar les nostres posicions i, sobretot, la creença radical que l’altre pot tenir part de raó. Però aquestes qualitats són impossibles en un ecosistema mediàtic que premia la polarització i castiga la complexitat.

Com cedir un mil·límetre de raó a qui construeix el seu discurs sobre la mentida i la por? Com plantejar-se que darrere la croada contra el «wokisme» hi pugui haver alguna cosa més que pura reacció? Potser la resposta no rau en les seves motivacions, sinó en analitzar les premisses i la lògica que els permeten connectar amb les angoixes de determinats sectors socials.

La sortida no és resignar-se a l’espectacle, sinó reconstruir les condicions que fan possible la deliberació genuïna. Això implica qüestionar qui controla els espais de debat, quins interessos representen els mitjans que els organitzen i com podem crear formats que prioritzin l’aprenentatge col·lectiu per sobre de la victòria individual.

Necessitem debats que no siguin combats, sinó laboratoris d’intel·ligència col·lectiva. Espais on el silenci sigui tan valuós com la paraula, on canviar d’opinió sigui un senyal de fortalesa i no de debilitat. Però per arribar fins aquí, primer hem de reconèixer una veritat incòmoda: el debat, tal com el coneixem i el consumim, serveix més per perpetuar l’statu quo que per transformar-lo.

Ni tan sols els nous formats digitals fets per i per a joves semblen treballar per resoldre aquesta mancança. Les tertúlies que produeix PlayZ, la secció digital d’RTVE, o programes com La Turra, tot i ser espais de sororitat molt necessaris on, com diu Laia Mauri a elcritic.cat, les joves poden «enraonar, cagar-se en tot i riure», no deixen de funcionar com a cambres de ressò. Són espais d’afirmació comunitària, no de deliberació. Reivindiquen una veu pròpia, però no estan dissenyats per al contrast d’idees que ens hauria de fer créixer col·lectivament.

La democràcia ens exigeix més que rituals buits de confrontació. Ens demana la valentia de deliberar de veritat, sabent que el resultat pot canviar no només les nostres opinions, sinó les nostres vides. Exigeix que ens escoltem sense pressuposar la mala fe de l’altre; que tornem a raonar, a parlar amb les idees i no contra les persones. Aquesta és la tasca, incòmoda però ineludible, si volem que la paraula «democràcia» recuperi el seu sentit.

Total
0
Shares
Related Posts
4B50BBE1 C844 431E BD74 72EAE1C620B8 LQ
Llegir més

però qui és illojuan si us plau de veritat

La ruptura pública d'Illo Juan i Masi revela els perills de l'exposició digital. En l'era de les xarxes socials, les vides privades es converteixen en espectacle, subjectes a judicis i teories conspiratives. Aquest cas exemplifica com la intimitat es dilueix i la narrativa personal s'escapa del control.
Total
0
Share