ActualitatAcusar algúde postureigcultural amagainseguretat pròpia?
Acusar algú de «postureig» per llegir en un cafè o entendre un Rothko sol amagar inseguretat pròpia, defensa un TikTok viral de Hannah Glenn. El vídeo reobre un debat que Umberto Eco ja va batejar el 1964, però hi falta el matís que hi afegeix Pierre Bourdieu: el gust també és capital cultural.
«Estic farta de la gent que no ha llegit un llibre des de l’institut i diu que llegir en una cafeteria és performatiu». Ho repeteix Hannah Glenn quatre vegades seguides, cada cop amb un exemple diferent, a l’inici d’un vídeo publicat el 9 de juliol al seu compte de TikTok, @hannahglennhannahglenn.
Qui visita un museu i sentència «jo també ho sabria fer» davant d’un quadre abstracte. Qui exigeix un Oscar per a la pel·lícula de superherois de l’estiu i sospita de qui prefereix cinema d’autor. Qui pren els pop stars per genis creatius i acusa de pedant qui s’estima més un estil de música alternatiu. Glenn, creadora de contingut i autora del butlletí Hannah is Spiraling a Substack, diu que acusar algú de postureig sol ser més fàcil que admetre que un mateix no ha entès l’obra i que aquesta inseguretat explica bona part del que denuncia.
El vídeo forma part d’una sèrie que fa setmanes que escriu sobre «l’aplanament de la cultura», en paraules seves. L’assaig que l’acompanya, publicat el mateix dia amb el títol Maybe They’re Not Performative and Maybe You Need to Challenge Yourself, hi suma un sol exemple concret, el quadre Untitled (Red on Red) (1969) de l’expressionista abstracte Mark Rothko, que posa com a prova que el «jo també ho sabria fer» no se sosté per enlloc. Al cas de l’art hi posa aquesta referència concreta; a la caiguda de la lectura per plaer que denuncia, en canvi, no hi posa cap xifra, es limita a constatar-la. Sí que assenyala que biblioteques, museus i arxius digitals són avui més accessibles que mai i que tenir pocs diners per gastar en cultura és una excusa cada cop més feble.
«Crec que la insistència que els altres són performative sovint ve d’un lloc d’inseguretat. És més fàcil dir que algú menteix sobre si li agrada o entén una cosa per a admetre que potser tu no ho vas entendre.»
— Hannah Glenn, al vídeo del 9 de juliol de 2026 (traducció pròpia)
Eco: apocalíptics contra integrats
El debat no és nou. El semiòleg italià Umberto Eco el va batejar el 1964 a Apocalípticos e integrados amb dues etiquetes encara vigents. Per un costat, els apocalíptics, que veuen en la cultura de masses una amenaça homogeneïtzadora, i, per altra, els integrats, que hi veuen una oportunitat de democratització oberta a tothom. Glenn hi encaixaria com a apocalíptica, tot i que amb un gir que Eco no preveia, perquè en comptes de criticar la indústria que produeix contingut fàcil, en fa una qüestió de caràcter individual, de qui s’atreveix a incomodar-se i qui no.
El matís de Bourdieu
En aquest punt cal recuperar les idees del sociòleg francès Pierre Bourdieu, qui afegiria un matís a la tesi de Glenn. A La distinció (1979), Bourdieu va mostrar que el gust es transmet com a capital cultural, après a casa des de petit, i que la voluntat individual hi compta molt menys del que sembla. Que un museu sigui gratuït no iguala qui hi entra sabent llegir un quadre abstracte i qui hi entra sense les eines per fer-ho, perquè ningú no li ha ensenyat mai a fer-les servir. Aquest capital es forma al llarg d’anys i, en aquest sentit, no deixa de ser curiós que Glenn el reclami en un vídeo de seixanta segons amb anàfora i crida final a subscriure’s.
Fins a quin punt la inseguretat que descriu Glenn explica per què la gent evita l’art complex i fins a quin punt hi ha, senzillament, menys temps i menys eines per arribar-hi?
Redacció
Redacció és la veu col·lectiva de ciberpoder.net. Som un equip divers d'analistes, periodistes i experts en tecnologia i societat. Abordem temes complexos amb rigor i perspectiva multidisciplinària. El nostre objectiu: oferir contingut profund i reflexiu sobre tecnologia, antropologia digital i plataformes socials.
Tots els seus articles →
