Segueix-nos

I. Elon Musk i l’economia oculta dels m’agrada

Fa nou anys, Twitter va fer un canvi important. Sota la direcció de Jack Dorsey, la plataforma va substituir els fav (que es representaven amb una estrella) pels m’agrada (simbolitzats per un cor). Aquest canvi no era només visual, sinó que va introduir una nova semàntica, alterant com els usuaris interactuen amb el contingut.

Ara, Elon Musk ha decidit fer un pas més enllà. Ha optat per privatitzar aquesta funció, és a dir, fer que els m’agrada siguin privats o invisibles per als altres usuaris. Només la persona que ha publicat el contingut podrà veure qui li ha fet m’agrada.

Aquest canvi no és un fet aïllat. És part d’una sèrie de transformacions importants que Musk ha implementat des que va comprar Twitter fa un parell d’anys. Aquestes modificacions han canviat significativament el funcionament de la plataforma i l’ús que en fem.

Segons Haofei Wang, director d’enginyeria d’X, la decisió de fer privats els m’agrada respon a la necessitat de protegir els usuaris: «Moltes persones se senten dissuadides de fer m’agrada a contingut que pot ser inquietant per por a represàlies dels trols o per protegir la seva imatge pública».

Amb aquest canvi, la funció del m’agrada es transforma. Ara, en lloc de ser una expressió pública d’aprovació, es converteix principalment en una mètrica per entrenar l’algoritme. Els teus m’agrada s’utilitzaran per decidir quin contingut et mostrarà la plataforma al teu feed personal. Les reproduccions (quantes vegades s’ha vist un contingut) passaran a ser la mètrica clau pels anunciants.

Si abans, amb el teu m’agrada llançaves un missatge al món manifestant «ei, això m’agrada», ara només li dius a l’autor «m’agrada, segueix publicant això».

La decisió de fer privats els m’agrada pot tenir conseqüències importants en com ens comuniquem i interactuem a la plataforma. Pot canviar la manera com expressem aprovació, com mesurem la popularitat del contingut i, fins i tot, com ens sentim validats socialment en l’espai digital.

El like públicament visible era un acte carregat d’un significat dirigit al gran Altre, és a dir, a la comunitat, al teixit social. Aquell m’agrada funcionava com una afirmació del desig i de la identitat del subjecte dins del camp social. Dir «això m’agrada, món» implica una posició del subjecte en l’entramat simbòlic, un intent d’inscriure el seu desig a l’estructura del gran Altre. Aquesta estructura es reflecteix a X, una xarxa amb el poder de transformar ràpidament el prestigi social. No deixa de ser una demanda de reconeixement, doncs, el m’agrada: «mira, això és el que jo aprovo, això és el que forma part de la meva identitat».

Amb la privatització del like, a partir de la qual només l’autor del contingut pot veure qui ha donat el m’agrada, el gest es replega cap a una interacció més íntima i bilateral. Ara, el like es converteix en una comunicació directa entre dos individus: l’autor del contingut i qui dona el m’agrada. Dir «m’agrada, segueix publicant això, usuari» és una comunicació directa i, sobretot, instrumental.

Aleshores, en termes lacanians, la privatització dels likes desplaça el desig cap a la demanda. Es redueix la dimensió del desig a una funció de consum i producció de contingut, on el subjecte es relaciona amb l’Altre de manera més instrumental i menys simbòlica.

(Sí, estem vivint aquest moment)

Això comporta també implicacions en l’estructura de la intersubjectivitat a la xarxa social. Mentre que abans el m’agrada públic contribuïa a la construcció d’identitats socials compartida, ara es reforça la lògica algorítmica que personalitza i segmenta el contingut. L’economia de l’atenció es materialitza aquí amb efectes de reforç de les càmeres d’eco i la fragmentació de l’experiència social: cada subjecte és servit per un algoritme que respon a les seves demandes de contingut de manera gairebé narcisista, reforçant el seu propi desig sense la mediació del gran Altre. En aquesta cruïlla emergeixen els monstres (Alvise, etc.).

En la seva croada per erigir-se defensor de la llibertat d’expressió —una llibertat que segons Musk es troba violentament amenaçada per l’esquerra woke i la dictadura de la correcció política— el magnat justifica que aquesta mesura proporciona als usuaris una major privacitat.

Certament, aquesta decisió pot ser particularment beneficiosa per a certs grups. Els polítics i les figures públiques, per exemple, sovint es troben sota un intens escrutini públic. No és infreqüent que siguin durament criticats per haver fet m’agrada a tuits que contenen missatges considerats políticament incorrectes o inapropiats. Amb la nova mesura, els personatges públics podrien evitar controvèrsies com aquestes.

(Tanmateix, tot plegat ens ha de fer dubtar sobre l’equilibri entre la privacitat i la transparència en l’esfera pública digital, especialment quan es tracta de figures influents en la societat. El canvi pot protegir la privacitat individual, però també pot reduir la rendició de comptes i la transparència en el discurs públic).

611
Captura de pantalla: publicada per l’usuària d’X Ashley Feinberg del tuit pornogràfic agradat pel compte de Cruz / Web: The Guardian

El canvi de funcionalitat se suma a la introducció de les notes, la flexibilització de les polítiques de moderació de contingut, la subscripció de pagament per una versió «premium» de l’aplicació i les restriccions a bots i comptes no verificades. Musk presenta tots aquests canvis com el seu full de ruta per donar més llibertat als usuaris de la xarxa social: una narrativa interessada i evidentment enganyosa.

La metamorfosi de l’àgora digital, encarnada en la plataforma que coneixíem com a Twitter, ha engendrat una dialèctica complexa entre l’aparent democratització de l’expressió i les estructures de poder subjacents. La Web3 no és només producte de la innovació tecnològica, sinó que afecta profundament com es crea i es comparteix la informació en la societat.

La transició des d’un paradigma vertical i monolític de comunicació (representada pels mitjans de comunicació de masses tradicionals) cap a una estructura aparentment rizomàtica i descentralitzada amaga una nova forma de dominació: l’algorítmica. Pot semblar que la veu de qualsevol ciutadà té el mateix pes que la dels poderosos, però en realitat, els algoritmes influeixen molt en qui acaba sent escoltat.

L’algoritme actua com un governant invisible amb molt de poder i influència. Decideix quina informació veus i quan la veus, i això acaba influint en com pensem i qui som en el món. Sota una lògica capitalista, orientada a la maximització del temps d’interacció i el consum publicitari, en resum, es configura una nova subjectivitat colonitzada. Les bombolles de filtres resultants no són més que l’expressió mateixa d’una hegemonia cultural digitalitzada, on la diversitat se sacrifica en l’altar de la confirmació cognitiva.

Aquest escenari planteja la següent aporia: la promesa d’emancipació comunicativa es veu subvertida per les mateixes estructures que la fan possible o, dit d’una altra manera, les xarxes socials prometen donar-nos més llibertat per expressar-nos, però alhora ens limiten d’una manera subtil. La veritable llibertat d’expressió en l’era digital requereix no només l’accés a les plataformes, sinó una deconstrucció crítica de les relacions sociotècniques que les sustenten. Només així podrem crear un espai digital realment lliure i divers, on la tecnologia ens ajudi a crear una societat més conscient i menys controlada pels interessos econòmics de les grans empreses tecnològiques.

Tenint això em compte, a quina llibertat aspira Elon Musk?

Les xarxes socials, com Twitter, han demostrat tenir un gran poder i influència, especialment en moments de crisi social i política. Pensem, per exemple, en moviments com el 15M, la Primavera Àrab o Occupy Wall Street. És difícil imaginar que aquests moviments haguessin tingut el mateix impacte sense Twitter.

Un cas que il·lustra molt bé aquest poder va ser durant els disturbis al Capitoli dels Estats Units el 6 de gener de 2021. En aquell moment, Twitter va prendre una decisió sense precedents: va bloquejar els comptes de l’aleshores president Donald Trump, que estava utilitzant la plataforma per incitar a la violència.

L’acció de Twitter va mostrar dues coses importants: 1) el gran poder que té la plataforma per influir en esdeveniments polítics importants i 2) la complexitat del seu paper en la societat.

Per una banda, Twitter pot ser una eina que dóna veu a la gent i ajuda a organitzar moviments socials. Però per l’altra, també té el poder de decidir qui pot parlar i qui no, actuant com una mena de «guardià» de la conversa pública.

En resum, Twitter (i les xarxes socials en general) tenen una doble naturalesa: poden ser instruments de llibertat d’expressió, però també mecanismes de control sobre el que es diu i com es diu. Això planteja preguntes importants sobre qui hauria de tenir aquest poder i com s’hauria d’utilitzar de manera responsable.

Screenshot 2024 06 24 at 18.43.24
Captura de pantalla: CCMA

Potser la demostració de poder en la crisi del Capitoli va ser el desencadenant pel qual Elon Musk, una figura amb una curiosa barreja de messianisme tecnològic i capitalisme desenfrenat, va decidir embarcar-se en el llarg i tortuós procés de l’adquisició de la companyia. Tot i que, amb la seva narrativa quasi orwelliana, ens vulgui fer creure que la seva intervenció es basa en la defensa intransigent de la llibertat d’expressió, no cal rascar massa per veure que les veritables motivacions rauen en una pulsió narcisista i un desig insaciable de dominar l’esfera pública.

Me gustan los aviones, me gustas tú

Em pregunto si realment privatitzar el m’agrada, mentre s’utilitza per entrenar l’algoritme que configura el feed «per a tu», serveix per combatre la suposada espiral del silenci que Musk assegura que existeix en la societat contemporània assotada per la dictadura de la correcció política. Aquesta privatització revela la següent paradoxa: promou la privacitat a la vegada que reforça un sistema que filtra i selecciona el contingut que consumim, creant una il·lusió de llibertat d’expressió mentre perpetua una forma subtil de censura algorítmica.

El mecanisme aparentment contradictori de Musk revela una estratègia ambigua en la seva suposada lluita contra la repressió de la llibertat d’expressió. La situació ens obliga a plantejar-nos diverses preguntes importants: realment existeix aquesta majoria social silenciosa que Musk menciona? És cert que hi ha un gran grup de persones que se senten privades de fer comentaris obertament racistes, masclistes o classistes?

En cas que tal situació sigui real, cal preguntar-se: és bona o dolenta per a la democràcia? Si considerem que la democràcia és el millor sistema possible en termes pràctics, hem de reflexionar sobre si l’autocontrol d’aquestes veus contribueix a una societat més harmoniosa.

No obstant això, el plantejament ens enfronta a un dilema: estem sacrificant una veritable llibertat d’expressió per mantenir l’harmonia social? I de ser així, quines implicacions a llarg termini té per a la nostra societat democràtica?

Les respostes a tals interrogants no són senzilles, però resulten crucials per comprendre l’impacte real de les decisions de Musk i les seves possibles conseqüències per a la llibertat d’expressió i la convivència democràtica.

Quan pensem en com fer una societat més justa, immediatament pensem en l’abolició del neoliberalisme i dels valors hiperindividualistes com la solució ideal. Però, no és aquesta tasca titànica, una que requereix tant de temps i esforç, que ens manté inactius i passius davant l’acceleració cap a l’obscuritat nihilista de la societat postmoderna? Hem de començar assumint, per a la nostra empresa en defensa dels drets humans i de la democràcia, que no és necessàriament dolent per a la democràcia que algunes persones se sentin incòmodes expressant idees obertament i orgullosament masclistes, racistes o feixistes.

La llibertat d’expressió no és simplement la capacitat de dir qualsevol cosa, sinó la responsabilitat d’entendre l’impacte del que es diu en l’espai simbòlic. Quan certs discursos es veuen reprimits, no és merament un acte de censura, sinó una forma de protegir l’espai simbòlic col·lectiu de la degradació i el conflicte constant. Això es converteix en un acte d’autoregulació social, on la societat decideix quins discursos es consideren perjudicials per a la cohesió i la convivència.

A més, la idea de la majoria silenciosa ens obliga a reconsiderar la naturalesa de la democràcia. La democràcia no es defineix només per la llibertat absoluta d’expressió, sinó també per la capacitat de la societat de crear un espai comú on els individus puguin coexistir de manera constructiva. Si certs discursos es cohibeixen és perquè s’ha reconegut que destrueixen més que no pas construeixen l’espai comú.

Un podria pensar que les societats premodernes podrien haver utilitzat el mateix argument contra les reivindicacions obreres i feministes: «Tals discursos s’haurien de reprimir perquè degraden l’espai simbòlic col·lectiu (el del privilegi patriarcal i de les classes dominants)». Presento l’argument, però, assumint el marc dels drets humans que estableix la base de per a la dignitat humana.

Considerem el marc universal dels drets humans no com una simple llista de normes imposades, sinó com el producte d’un llarg procés d’autoreflexió ètica i acords interculturals. Representen un acord bàsic sobre la dignitat humana que s’ha aconseguit a través de molts debats i desafiaments. Són la base que permet l’existència de societats diverses i justes, i són el fonament ètic sobre el qual podem construir una ciutadania global capaç d’enfrontar-se als reptes del món actual.

Certament, hem de ser oberts a la crítica i al diàleg intercultural sobre els drets humans. Però, atenció! Això no vol dir abandonar-los. Al contrari, significa aprofundir-hi, enriquir-los amb diverses perspectives culturals, sempre mantenint com a nucli el respecte a la dignitat humana. La dinàmica dialèctica no debilita els drets humans, sinó que els reforça.

Els drets humans no són un simple fetitxe ideològic; són una conquesta ètica de la humanitat. No són merament una imposició d’Occident, sinó l’expressió de valors universalitzables com la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Valors que proporcionen un marc comú per al diàleg entre cultures. La qüestió aquí no és si hem de qüestionar tot, incloent-hi el marc dels drets humans; és clar que sí! Però hem de fer-ho amb la consciència que el qüestionament no ha de conduir-nos al relativisme que deixa indefensos els més vulnerables.

En última instància, els drets humans són l’eina més important que tenim per protegir aquells que més necessiten defensa contra els abusos de poder. La seva importància rau precisament en la seva capacitat per superar les diferències culturals i establir una base comuna des de la qual podem criticar i resistir les injustícies. Per tant, defensar els drets humans és, en essència, defensar la possibilitat mateixa de la justícia i la dignitat en el món actual.

La nostra tasca no és, aleshores, abolir el neoliberalisme o fomentar una llibertat d’expressió absoluta, sinó construir una nova ètica de l’expressió, on la llibertat s’entén en el context de la responsabilitat col·lectiva. La veritable lluita és contra la repressió visible i les forces més subtils que degraden el nostre espai simbòlic compartit. Aquí rau la complexitat de la democràcia: una contínua negociació entre la llibertat individual i la cohesió social.

Però això és una qüestió per a un altre reportatge.

Per respondre a la pregunta sobre si la privatització dels likes realment serveix per fer més lliures els usuaris en les seves interaccions amb el contingut hauríem d’anar més enllà i preguntar-nos: què és, en realitat, el m’agrada? En analitzar-lo com un fenomen multifacètic, podem desvelar les seves diverses manifestacions i funcions socials.

Aquí, el m’agrada no és simplement un indicador de preferència, sinó un símbol de reconeixement social, un instrument de conformitat i, alhora, una eina de resistència. La seva privatització, per tant, no és només una qüestió tècnica, es també un canvi profund en les dinàmiques de validació social i de poder.

Ens trobem davant d’un acte que, mentre pretén alliberar l’individu de la pressió social explícita, reforça una forma més insidiosa de control: la manipulació algorítmica dels nostres gustos i interaccions, sota una estratègia d’economia de l’atenció que polaritza i crea un entorn favorable perquè s’escampin notícies falses i discursos extremistes i populistes d’ultradreta que trenquen amb els consensos socials sorgits dels drets humans i posen en perill les nostres llibertats i la democràcia.

Per entendre realment què implica fer privats els m’agrada, hem de pensar en la tensió entre el que es veu i el que no es veu, i entre la llibertat aparent i el control ocult. Aquest canvi pot transformar com ens relacionem a la plataforma, com mostrem aprovació, i fins i tot com expressem qui som en el món digital.

El meu objectiu és explorar aquesta paradoxa: com un canvi aparentment petit com fer privats els m’agrada pot tenir un impacte profund en com interactuem i ens expressem a les xarxes socials. Es crea una nova tensió entre el que és públic i el que és privat, on la tecnologia tant ens pot alliberar com controlar-nos.

Total
0
Shares
Related Posts
Llegir més

e-Estònia: el país digital

Estònia lidera la digitalització governamental, oferint el 99,9% dels tràmits en línia. Aquest model estalvia recursos, atrau inversions i impulsa la innovació, demostrant que la transformació digital és més cultural que tecnològica.
Total
0
Share