Activisme digital per una cultura popular digital que tendeixi al progressisme,
la democràcia i a una ètica de mínims fonamentada en els drets humans
Segueix-nos

No hi ha futur: Mark Fisher, vaporwave i SOPHIE

Mark Fisher desenvolupa en Fantasmas de mi vida la idea de la lenta cancel·lació del futur, la concepció (heretada de la seva obra anterior, Realismo capitalista) que no ens queda un futur, que som incapaços d’imaginar alguna cosa que no contingui el passat. En el pla polític, Fisher ho formula d’una manera brillant: on uns abans veien el futur com una cosa inesperada i ple d’intriga, però esperançadora, ja sigui en el socialisme (com ell argumenta) o en altres formes, ara només veiem un possible retorn a l’estat del benestar keynesià, que es transforma en una cosa «futura» i «nova» sota la política de la Renda Bàsica Universal.

El que tenia de bo Fisher, però, és que mai es quedava en el pla purament polític, ni esperava que la resta de gent ho fes. Fisher va traslladar aquesta idea a la cultura i l’art amb l’hauntologia, el retorn del passat; un retorn en dos sentits: el nostre retorn al passat (els vuitanta/els noranta/els dosmil són la moda de nou) i el retorn de l’art passat al present com a marca d’un futur perdut. Encara que això pugui semblar complicat (el terme hauntologia ve de Derrida, qui al principi ho va encunyar com el fenomen que alguna cosa estigui embolicada en les seves absències passades, per parlar sobre Marx), la música hauntologica és bastant simple: és una música embolicada en el passat, que necessita retornar al passat per a sentir-se present. És una música que no concep (o no vol concebre) un futur nou i per això necessita ser retrofuturista, entendre el passat per poder veure un futur que encara així segueix ancorat al passat.

El millor exemple que posa és The Caretaker, el projecte del britànic Leyland Kirby, relativament desconegut fins que el seu últim projecte –una col·lecció de sis discos de sis hores i mitja sobre la demència– es va fer viral a TikTok. La música de The Caretaker es pot resumir en la repetició de samples de discos de ballroom de la dècada dels trenta fins als cinquanta: és lúgubre, inquietant i, d’alguna manera, reconfortant. Reconfortant, perquè representa un passat comú; inquietant per la seva estranya manera de representar el passat. És un passat no-adulterat, no-somiat, al contrari que el post-punk-revival, el disc-revival, i altres revivals musicals que ens persegueixen aquesta dècada.

A la cantonada oposada del ring estaria el vaporwave. No intentarem definir al vaporwave; el vaporwave és indefinible. Però sí que podem posar exemples: encara que molts recorren a Macintosh Plus i la seva famosa リサフランク420 – 現代のコンピュ com l’exemple per antonomàsia del vaporwave (i no els hi falta raó), crec que un exemple menys conegut, però més efectiu, és el d’EccoJams (també conegut com a Daniel Lopatin, ara amic de Rosalía (!) i productor de grans discos d’electrònica) i nobody here. El vaporwave és més que música: és estètica, són els anys vuitanta del segle que ve, són Califòrnia i Tòquio alhora, en el mateix lloc, és el futur i el passat alhora; i abans de res, és ironia. El bon vaporwave juga a molts nivells: el que sona és un sample dels vuitanta o música que intenta sonar com els vuitanta? És futur, passat, present? La resposta és que és els tres alhora. És una música veritablement present, en tant que no coneix ni concep el futur, però es nega al fet que no pugui existir, i per a això recorre al que millor coneix: el passat. És la música de la internet irònica abans que internet fossi irònica.

Si The Caretaker representa un passat no-adulterat i el vaporwave un present que recorda el passat de manera irònica i riu de la possibilitat del futur, SOPHIE (qui va morir fa a penes sis mesos) representa un futur anti-hauntologic, com ho descriu Matt Bluemink en el seu brillant article. Fisher ja parlava que la música del futur, la futurística, tenia el seu potencial en l’electrònica, com deia del disc debut de Burial. Però l’electrònica, que podia mirar al futur, també s’ha quedat en el passat, i d’això és prova el vaporwave. L’electrònica ha perdut el seu «xoc factor», la seva capacitat de sorprendre. Però llavors va aparèixer SOPHIE.

Sense cap identitat, SOPHIE va mostrar amb BIPP i la seva playlist/EP PRODUCT que hi havia un futur per a la música electrònica, que no feia falta tornar a Kid A, Music Has The Right To The Children, Autechre, Burial o GAS. Internet es va tornar boja amb ella: qui era SOPHIE? Era la seva música, «pegadiza» i pop, però experimental, irònica o no? El que la va corona, però, va ser el seu disc debut:

Faceshopping, com la resta d’Oil of Every Pearl’s Un-Insides, sona com alguna cosa que promet el futur. En la internet (i la realitat) que no pot, no sap, concebre el futur, SOPHIE mostra que encara és possible fer-ho, amb esforç, però possible. I potser hi ha un potencial revolucionari, o almenys profundament agitador i subversiu en això. Ja sigui en internet, en la vida real, o en ambdues, per molt difícil que sembli, hi ha la possibilitat d’un futur i és a la nostra mà modelar-lo.

Total
0
Shares
Related Posts