Ryan Murphy, productor, guionista i director de televisió estatunidenc, té una capacitat insòlita per sexualitzar fins i tot… una pedra. No hi ha proves, però tampoc dubtes. Capaç és de colar-nos una sèrie —molt probablement dolentíssima— sobre una pedra preadolescent, preciosa i que està boníssima, que manté relacions pedrals fins i tot amb la roca d’on va sortir i nosaltres, audiència morbosa i acrítica, ho consumiríem com si fos una hòstia consagrada pels feligresos: obrint la boca i traient la llengua.
Al setembre d’enguany, la plataforma d’streaming Netflix —que amb els canvis anunciats esdevindrà en un de tants canals de televisió de pagament— va estrenar la minisèrie Dahmer, cocreada per Murphy i Ian Brennan, que narra la vida de l’assassí serial estatunidenc Jeffrey Dahmer.
Protagonitzada per l’actor fetitxe de Murphy, Evan Peters, la minisèrie vol endinsar-se en la ment de l’assassí serial, mostrant les circumstàncies que el conduirien a cometre els macabres crims pels quals ha estat condemnat. No només això, tot i que la sèrie és, principalment, un PoV de l’assassí respecte al món, deixa entreveure una superficial denúncia del sistema social-policial racista i homòfob de l’època.
La popularitat de la sèrie ha anat a l’alça des que es va estrenar. Una part de l’audiència ha expressat la seva incomoditat per les escenes gore i la crueltat de la performativitat dels assassinats. De fet, Rita Isbell, germana d’Errol Lindsey, una de les víctimes de Dahmer, ha declarat contra Netflix per utilitzar aquesta història per guanyar diners, sense tenir en compte els sentiments dels familiars de les víctimes.
També han sigut nombroses les crítiques de la comunitat LGTBIQ+ que denuncien que aquest tipus de ficció difon «terror marica» a través de la morbositat.
El modus operandi de Dahmer consistia en lligar en establiments de festa amb homes joves vulnerabilitzats de la comunitat negra, aquells pels quals el sistema mai preguntaria. Amb l’excusa de fotografiar-los nusos a canvis de diners, els portava a casa i els assassinava després de provocar-los un gran patiment.
Això ha remogut les aigües mentals dels recipients a mig omplir —subtil metàfora per dir que algunes persones són idiotes. Usuaris de tot el món s’han adonat que mai coneixes del tot a una persona quan quedes per primera vegada per mantenir relacions sexuals i no saps si és o no un assassí serial. Bé, tampoc saps si la caixera del supermercat traurà un punxó infantil de sota la caixa i et punxarà la mà com si fos una cartolina sobre una base gruixuda de feltre, dibuixant la sanefa d’un penis. De la mateixa manera que això és improbable, és improbable el primer. Però és igual. L’important —es veu— és generar por i desconfiança respecte a l’alteritat.
Els piulaires més espavilats s’han apropiat d’un tuit viral que «reflexionava» dins d’aquest marc per riure-se’n. La base del tuit resa:
La sèrie de Jeffrey Dahmer m’ha fet pensar molt que quan coneixes a algú no saps res d’aquesta persona, imagina que coneixes a algú que t’agrada i descobreixes que és un assassí, o molt pitjor, …
I la tendència consisteix en rematar-la amb ironia fina. Alguns exemples:
Aquesta tendència pot interpretar-se com a cínica i macabra, donat el rerefons de tot plegat. No obstant això, també pot interpretar-se com una crítica a la intenció d’instal·lar por i desconfiança entre col·lectius mitjançant les reproduccions morboses i romantitzades d’aquestes històries macabres d’assassins serials.
