L’assassinat de Brian Thompson (CEO de UnitedHealthcare) ha sacsejat les xarxes als Estats Units, però el que crida més l’atenció no és només l’acte de violència sinó la reacció del poble nord-americà. Una gran part de la societat considera que el sistema sanitari és, en certa manera, còmplice d’aquesta tragèdia. Luigi Mangione, acusat de disparar contra Thompson, no només ha esdevingut una figura mediàtica, sinó també el símbol d’una frustració profunda contra un model sanitari que molts perceben com cruel i inhumà.
Una acusació que apunta més enllà de Mangione
En una enquesta recent, gairebé el 70% dels nord-americans van expressar que la responsabilitat de la mort de Thompson no recau exclusivament en Mangione. Segons ells, el sistema sanitari privat, encapçalat per empreses com UnitedHealthcare, també té la seva part de culpa. Aquesta percepció està arrelada en històries de denegacions de cobertura, tractaments inaccessibles i milers de persones endeutades per pagar necessitats bàsiques de salut.
El cas de UnitedHealthcare és un exemple d’això. La companyia va obtenir 16.000 milions de dòlars en beneficis l’any passat, mentre moltes famílies denunciaven dificultats extremes per accedir a cures essencials. Beneficis milionaris per uns pocs mentre molts pateixen: una situació que ha alimentat una gran sensació d’injustícia que va més enllà d’aquest cas específic.
El cost humà de la desigualtat sanitària
Aproximadament 3 de cada 10 estatunidencs han tingut problema amb la seva cobertura sanitària el darrer any. El seu sistema és un dels més cars del món, però això no es tradueix en un accés universal o una millor qualitat de vida per la majoria de la població. Les despeses mèdiques són la causa principal de bancarrota familiar als Estats Units. Aquesta realitat no només afecta els més vulnerables, sinó també famílies de classe mitjana que veuen com els seus recursos es consumeixen per tractaments que en la gran majoria de països d’occident són un dret bàsic.
Tot plegat ajuda a entendre per què un acte tan extrem com el de Luigi Mangione pot generar simpatia o, si més no, comprensió. Un perfil de jove triomfador a ulls de la societat dels Estats Units, un frat boy d’universitat de prestigi que decideix emprendre una arriscada acció política plenament conscient de les seves conseqüències. La seva acció ressona amb una frustració col·lectiva que molts viuen en silenci.
Una crisi de confiança
La indignació per aquest cas no és un fenomen aïllat, sinó el reflex d’una crisi més profunda. Aquesta sensació d’abandonament explica per què el moviment al voltant de Mangione, amb el lema Free Luigi!, ha anat guanyant força, especialment entre els sectors més joves de la població.
No es tracta només d’un gest de «suport irracional» a un home acusat d’assassinat. És l’expressió d’una ràbia continguda, d’una necessitat desesperada de justícia en un sistema que molts veuen com una gran trampa.
A més a més, des què el perfil de Mangione va circular per xarxes, l’interès popular i les mencions a Luigi han explotat, però els grans mitjans dels Estats Units no ajuden a readreçar la narrativa cap a posicions constructives de crítica al sistema sanitari.
Cap a un canvi inevitable?
L’assassinat de Thompson ha posat el focus en la necessitat d’una reforma sanitària urgent. Propostes com el Medicare for All, que buscaven eliminar la dependència de les asseguradores privades, han perdut força en els últims anys, deixant un buit polític important.
El repte ara és transformar aquesta energia en un moviment constructiu. El poble nord-americà no només demana explicacions per la mort de Thompson, sinó també solucions reals que evitin que milers de persones hagin de patir les mateixes dificultats.
La història de Luigi Mangione és també la d’una societat que clama per un canvi profund. El sistema sanitari nord-americà està sota judici, i no només a les sales dels tribunals, sinó també al tribunal de l’opinió pública, imposant-se sobre altres temes de l’agenda de Trump. La qüestió no és només si Mangione és culpable, sinó també què cal fer perquè ningú més senti la necessitat de prendre mesures tan desesperades.
