«Què puc fer jo si els governs amb tot el seu poder no actuen?», ens preguntem. Vosaltres també us sentiu tan impotents com jo davant el genocidi palestí a Gaza? Es tracta de la sensació d’insignificança davant la barbàrie que es retransmet en directe a les nostres pantalles mentre la vida quotidiana continua amb normalitat.
La sensació d’impotència no és casual. El sistema està dissenyat perquè l’horror a Gaza es transformi en soroll de fons mentre ballem al ritme de l’última cançó de l’estiu. Hem descobert, gràcies als periodistes de El Salto Diario, que festivals com el Sónar, Viña Rock, Arenal Sound o FIB Benicàssim són propietat de Kohlberg Kravis Roberts (KKR), un fons d’inversió nord-americà amb interessos en territoris palestins ocupats il·legalment.
D’altra banda, Israel porta anys de genocidi participant impunement al Festival d’Eurovisió, mentre que Rússia va ser expulsada immediatament després d’iniciar la invasió d’Ucraïna. És cert que aquest any hem vist algunes reaccions: la televisió belga va interrompre la seva emissió durant l’actuació israeliana amb un missatge que condemnava «la violació dels drets humans», Irlanda va sol·licitar formalment l’exclusió d’Israel i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va declarar públicament que «Israel no hauria de participar a Eurovisió». Però això no és suficient.
Mentre el lobby sionista inverteix enormes recursos en controlar narratives, mitjans i espais culturals, la ciutadania del carrer assumim que les nostres accions individuals no tenen impacte. Però la realitat és que l’existència d’aquest lobby s’explica precisament perquè la pressió funciona. Cada cop que un tertulià transforma nens assassinats en «danys col·laterals», està exercint una forma de pressió. Cada festival que normalitza l’oci que finança fons d’inversions proisraelià, mentre Gaza crema, representa una victòria per a qui busca la desconnexió emocional col·lectiva.
La història ens ensenya que els grans canvis no succeeixen per accions heroiques aïllades, sinó per la suma de milions de petites resistències. En situacions d’aquesta magnitud, la coherència individual, multiplicada, es converteix en força col·lectiva. Per això el gest de Sons of Aguirre & Scila de no tornar a actuar al Viña Rock «fins que no canviï de mans» té un valor innegable. Els van seguir Fermín Muguruza, Reincidentes i desenes d’artistes més, demostrant que la pressió coordinada genera esquerdes en allò que semblava inamovible.
Cal reconèixer que molts artistes viuen d’aquests circuits i festivals, que són el seu principal o únic mitjà de subsistència. Per a ells, aquest dilema ètic es converteix també en un dilema econòmic. Quan algunes bandes afirmen als seus comunicats que «si no et posiciones, ets còmplice del genocidi», il·lustren la complexitat de la situació; no per culpabilitzar aquells que no poden renunciar a la seva font d’ingressos, sinó per evidenciar que cada decisió té implicacions més enllà de l’individual. Si creix la protesta col·lectiva, també podria ajudar els artistes que ara no poden permetre’s rebutjar feina. El que sembla rendible a curt termini —continuar actuant en aquests circuits— podria convertir-se en una càrrega reputacional en el futur.
El silenci mai és neutralitat. Si decidim ignorar que els nostres diners financen indirectament interessos vinculats a l’ocupació i el genocidi, prenem una posició política, encara que ens autoenganyem pensant el contrari. Això no significa que haguem de convertir cada aspecte de la nostra vida en una trinxera ideològica permanent. Però de la mateixa manera que en el dia a dia escollim amb cura quines batalles mereixen la nostra energia —a la feina, en les relacions personals, en la família—, també és necessari seleccionar amb consciència aquelles causes que, per la seva gravetat i urgència, exigeixen el nostre posicionament clar. I poques situacions ho mereixen tant com un genocidi en directe.
La filòsofa Judith Butler ho explica amb claredat: «Quan has aconseguit identificar tota Palestina amb el terrorisme, ja no hi ha civils». Una deshumanització sistemàtica que només es pot combatre recuperant l’empatia que ens han anestesiat. I aquesta recuperació comença amb petits actes de resistència que construeixen una contra-narrativa.
Els boicots individuals no aturaran les bombes demà. Però tampoc ho farà la resignació. El que sí que pot canviar les coses és la construcció d’una pressió popular que equilibri la balança davant dels lobbies que operen a les ombres. L’antisemitisme es combat denunciant Netanyahu, no callant davant els seus crims.
La pressió, cada vegada més efectiva, s’exemplifica en la recent aprovació al Congrés espanyol d’una proposició de llei per imposar un embargament d’armes a Israel, que ha comptat amb 176 vots a favor. Una iniciativa impulsada per més de 500 organitzacions socials que demostra que la mobilització ciutadana pot acabar influint en decisions polítiques concretes. I no és un cas aïllat: el Consell de Drets Humans de l’ONU també ha instat recentment a un embargament global d’armes a Israel, evidenciant que la pressió internacional comença a acumular-se.
Mentre alguns festivals s’afanyen a declarar que «no tenen ingerència ni control sobre les inversions» dels seus propietaris, la ciutadania podem recuperar el control sobre les nostres decisions. Perquè Palestina no és només un conflicte llunyà, sinó una prova de la capacitat col·lectiva per resistir a —la tan repetida— «banalitat del mal» que normalitzem dia a dia.
Davant d’aquells que dissenyen la impotència col·lectiva, cal construir xarxes de petites resistències. El dolor de Gaza mereix, com a mínim, que ens neguem a ballar sobre les seves ruïnes.
