Tres diessense stories

«Que no hagi penjat una story en els últims tres dies no vol dir que m’hagi donat un cop al cap i hagi canviat d’opinió», es defensava aquesta setmana Carlos Peguer, la meitat masculina del pòdcast La pija y la quinqui. Ho deia en un vídeo de vuit minuts i mig penjat a les seves xarxes socials per respondre als usuaris que li retreien que no es mullava prou amb la crisi de l’habitatge. Fa més de dues setmanes que la Puerta del Sol de Madrid, la plaça de Catalunya de Barcelona i altres places arreu de l’Estat s’han transformat en petits barris de tendes de campanya per reivindicar el dret a un habitatge digne i protestar contra l’especulació i els desnonaments.

Tot i que a X molts usuaris recriminen a Peguer no posicionar-se, tal com explica l’influenciador al seu vídeo, sí que s’ha posicionat clarament, difonent la recollida de signatures per als decrets i fent una donació al Sindicat d’Inquilines de Madrid. El que se li retreu, aleshores, és no haver fet o compartit prou contingut sobre l’habitatge i sobre les protestes, que és justament la mercaderia de la qual viu un influenciador.

Tota aquest situació neix el 23 de setembre, quan els veïns de Maricarmen Abascal, de 87 anys, la van baixar a l’envola-vola, sobre una cadira de rodes, per sis pisos (perquè l’ascensor estava espatllat). La immobiliària Urbagestión, que havia comprat l’habitatge i li demanava 2.650 euros al mes per un pis on vivia des de feia setanta anys, acabava d’aconseguir executar el desnonament al quart intent. Aquell mateix dia va començar l’acampada de Sol, que va contagiar-se a diferents ciutats de l’Estat. El 2 d’octubre el Congrés va tombar els decrets d’habitatge amb els vots de PP, Vox i Junts, el 5 d’octubre Pedro Sánchez va convocar eleccions per al 29 de novembre i el 7 del mateix mes el sindicat va comunicar que Maricarmen havia mort, catorze dies després de sortir de casa. Des d’aleshores, la indignació no ha parat de créixer i, amb ella, ha crescut l’exigència als personatges amb altaveu públic, dels quals costa acceptar la indiferència o l’equidistància.

Quan Peguer es va comprar un pis a Chamberí, amb vint-i-sis anys, i va fer algunes publicacions parlant dels seus privilegis i reivindicant l’habitatge digne, li van dir (segons explica) que s’estava apropiant d’una lluita que no era seva. Al vídeo reconeix que ha pensat en això durant mesos i que la crítica era encertada. «La meva realitat és una realitat d’hiperprivilegi i del 0,01% de la població espanyola», diu. Per això creu que el seu paper ha de ser compartir més que no pas fer d’altaveu actiu, perquè «jo no puc anar a una protesta a parlar de “aquesta és la lluita de la classe obrera” quan jo no soc classe obrera». O sigui que Peguer aplica al peu de la lletra la petició de no ocupar el centre d’una lluita que no pateix i, ara, son els mateixos els que li retreuen que s’hagi apartat.

La resposta a X, de fet, no ha estat unànime. Hi ha qui li dona la raó a contracor, com el compte @dianhuburlon, que diu que considera tots els influencers uns «paràsits socials», però que en aquest cas Peguer «no és qui ha de parlar ni protagonitzar». O com @doloresvolada, per a qui cancel·lar algú que s’ha posicionat diverses vegades «per no compartir stories de totes les manifestacions de l’habitatge» també és «estar desconnectat de la realitat». I hi ha qui li discuteix la classe social, com @282Daniii, que li etziba directament «No ets classe obrera gràcies a la gent que et segueix, que probablement SÍ que ho és».

A Peguer se’l compara habitualment amb la seva companya de pòdcast, Mariang Maturana, que fa servir el seu Instagram per comunicar diàriament quins aliments i quin material necessita l’acampada de Sol i que el dia que van caure els decrets parlava amb Radio 5 des de la mateixa plaça. També amb la presentadora de RTVE Inés Hernand, que la policia va treure a estirades del portal de Maricarmen el matí del desnonament i que ho va denunciar en directe a Mañaneros 360 ensenyant les marques que li havien quedat a la mà. Totes dues són dones que han posat el cos en aquesta lluita. Tot i així, curiosament, la conversa de la setmana gira al voltant de l’home del duo.

La politòloga nord-americana Jodi Dean ja descrivia fa vint anys, quan parlava de capitalisme comunicatiu, aquesta manera de comptar el compromís en publicacions. En un article del 2005 escrivia que a la xarxa «els missatges són contribucions al contingut que circula, no accions per provocar respostes» i que «enviant un correu, signant una petició o responent un article en un blog, la gent pot sentir-se política». A la llista de Dean hi caben tots dos gestos, el de Peguer compartint la recollida de signatures i el dels usuaris d’X que es dediquen a denunciar que no està prou implicat. Tant uns com altres es dediquen a accionar des del mòbil. Potser si dediquéssim aquest temps a posar el nostre cos, la creativitat o l’energia en l’acció política, estaríem contribuint més.

Dit això, com vam publicar a ciberpoder.net l’any passat, «el silenci mai és neutralitat». En aquest sentit, l’objecció de @282Daniii està ben fonamentada, perquè Peguer viu de l’atenció d’una audiència jove que en bona part no podrà comprar-se mai un pis a Chamberí. Algun deute amb aquesta audiència, doncs, hi ha. Tot i així, dubto que el deute que se li reclama a X s’hagi de comptabilitzar en la quantitat d’stories que publica sobre el tema. El mateix Peguer, de fet, ofereix una sortida que no passa per les stories quan diu, enmig del vídeo, que li sembla «hiperlegítim» que el deixem de seguir a les seves xarxe socials. A l’agost, en aquesta mateixa revista, proposàvem deixar de mirar els influenciadors i tornar a mirar cap a les comunitats que tenim a prop de casa.

La meva tesi és que Peguer fa de catalitzador d’una crítica que el supera i que apunta a la figura mateixa de l’influenciador. Aquest estiu, la crida a deixar de seguir creadors com Roro o Carliyo el Nervio ja va fer que la primera perdés més de 80.000 seguidors a TikTok en una setmana. Ara, la crisi de l’habitatge hi afegeix un retret de classe. El mateix Peguer posa nom a allò que se li retreu quan diu que entén que, en plena indignació, a la seva audiència no li vingui de gust veure «la puta vida de privilegi d’un influencer». Que la crítica li caigui a ell té més a veure amb la proximitat que no pas amb el que ha fet o ha deixat de fer, perquè comparteix micròfon amb Mariang Maturana i la comparació, doncs, ve donada.

A Barcelona, ara mateix, tenim una comunitat a la plaça de Catalunya, on l’acampada vol ser indefinida segons els organitzadors i on el Sindicat de Llogateres ha fet una crida a sumar-s’hi. I a set setmanes vista hi ha unes eleccions en què, segons l’enquesta de setembre de Sigma Dos per a El Mundo, PP i Vox sumarien 204 dels 350 escons, prou per governar plegats amb majoria absoluta. Si el compromís no s’ha de comptar en stories, toca tornar a comptar-lo a l’antiga, amb el cos assegut a la plaça, però també amb les hores que se’ns en van fent scroll, amb la creativitat que avui regalem a les plataformes i amb l’energia que hem gastat aquesta setmana discutint amb un influenciador. Tot això ho podem portar a la plaça aquests dies i a les urnes el 29 de novembre.