Aquest estiu vaig renovar el DNI i el passaport i, com tots sabeu, és un procediment ple de despropòsits. Per demanar hora, hi ha una web col·lapsada amb molt poca disponibilitat. També pots obtenir cita presencialment: «repartim alguns torns a la comissaria cada matí a primera hora». Pitjor que matinar i fer cua per rebre una bufetada. Et fan pagar el preu exacte en efectiu! Els policies necessiten les monedes per a la màquina de tabac? I si tens un vol pròximament, el drama pot ser esperpèntic. Aquest estiu algú que conec va perdre un viatge perquè el dia que havia de renovar el passaport el sistema informàtic s’havia espatllat. La burocràcia: un problema endèmic a Espanya. Ja ho deia Larra: «Vuelva usted mañana». Per què el panorama no ha millorat dos segles després?
Però encara que sembli impossible, hi ha llocs on no t’has d’estirar els cabells cada vegada que fas un tràmit. El cas més sorprenent és Estònia —o «e-Estonia», com s’anomenen ells—, que presumeix de ser el país més digital del món. I no és per menys. Allà, un 99,9% dels tràmits es poden fer en línia en qualsevol moment. Només amb accés a internet, poden renovar el carnet de conduir, accedir a l’historial mèdic, impugnar multes, canviar la direcció del domicili, registrar una empresa, veure les notes dels fills o comunicar-se amb els professors. Tan sols hi ha dues coses que han de fer presencialment: casar-se i divorciar-se. Però qui sap, potser en un futur només cal un parell de firmes i una selfie i el Govern els posarà la marxa nupcial o una balada trista segons convingui.
Avantatges d’un país digital
Estònia es va independitzar de Rússia l’any 1991 i va muntar un país des de zero: no tenien constitució, institucions ni lleis i les infraestructures estaven obsoletes. En un escenari de crisi econòmica, l’administració pública i la burocràcia eren massa cares. De fet, ser un estat digital estalvia a Estònia un 2% del seu PIB anual.
I per on es comença? Doncs per l’educació, òbviament. L’any 2000, totes les escoles ja tenien ordinadors i connexió a Internet. Els programes educatius es van centrar en robòtica i programació. El resultat: l’any 2015, eren el primer país europeu en el rànquing PISA. També van fer programes per a adults, i ara un 99% de la població utilitza internet regularment.
L’altre element clau és un carnet d’identitat digital (2002) amb un xip que permet accedir a tots els serveis públics i que conté totes les dades de l’individu. Per al ciutadà és molt còmode, perquè no ha d’introduir la informació cada vegada que fa un tràmit. Quants cops has posat el teu DNI en un formulari?
Les capacitats digitals d’e-Estònia són molt àmplies. L’any 1996, ja hi havia serveis bancaris electrònics. El 2000, qualsevol impost es podia declarar en línia en menys de 3 minuts i es podia pagar l’aparcament a les ciutats des del mòbil. L’i-Voting (2005) és un sistema de votació en línia encara únic al món i el fa servir gairebé la meitat de la població.
Hi ha un sistema digital de salut (2008) que, en cas d’emergència, dona accés a l’historial mèdic del pacient, els números de familiars o del metge habitual per evitar errors i, en definitiva, salvar vides. A més, hi ha un sistema de prescripció de medicaments (2010) que agilitza el 99% de les receptes mèdiques. Obama va admetre que hauria d’haver trucat als estonians quan va muntar la seva web sanitària.
Estònia, però, ha anat més enllà, perquè ja detecta les necessitats de la població i és proactiva oferint serveis. Des de 2020, quan neix un infant s’activen automàticament el registre de la criatura o l’accés a les ajudes econòmiques a què opten els pares. Fins i tot es poden comprar i vendre propietats immobiliàries telemàticament (2020) i han desenvolupat el primer vehicle autònom d’hidrogen (2021). Difícil no posar-se a aplaudir.
Còmode sí, però… segur?
Fins ara tot sona genial, utòpic potser. Però els més escèptics no les tindreu totes: és un sistema segur? Les dades dels ciutadans són accessibles lliurement?
El dubte és lícit. L’any 2007, Rússia va llançar contra Estònia un ciberatac sense precedents, fent caure les webs del Govern, diaris, universitats o bancs. Gràcies a la feina conjunta de molts especialistes, es va poder revertir l’atac. Des de llavors, Estònia és referència en ciberseguretat al món. A Tallin hi ha el Centre d’Excel·lència de Cooperació en Ciberdefensa de l’OTAN (2008). També van crear la primera ambaixada de dades del món fora del país, a Luxemburg (2015), per poder continuar funcionant en cas d’un nou atac.
A més, les dades estan encriptades. Les administren les institucions, però els ciutadans en són els únics propietaris. Quan un jutge, policia o metge hi accedeix de forma injustificada, queda registrat i es pot presentar una denúncia que pot comportar multes importants. El sistema està basat en el blockchain i està descentralitzat en més de 3000 servidors, pel que és molt difícil de hackejar.
Èxit empresarial
Està clar que un estat on es triga menys de tres hores en fundar una companyia és atractiu per a la inversió. Però per posar-ho encara més fàcil, el 2014 es van empescar l’e-Residency, una residència virtual que, si bé no concedeix la nacionalitat, facilita la creació d’un negoci internacional sense necessitat de trepitjar el país. I caram si va funcionar. Avui en dia, hi ha més de 90000 e-residents i 21000 empreses, de les quals es recapten més de 32 milions d’euros en impostos.
I per rematar el conte de fades, és el país d’Europa amb més unicorns per persona. No, no són cavalls de color rosa, però gairebé: són startups valorades en més de 1000 milions d’euros. En té 10, pràcticament les mateixes que Espanya amb una població 35 vegades menor. De les més de 1300 startups, destaquen Skype, Transferwise, Bolt o Starship Technologies, que té robots que reparteixen el correu o entreguen menjar a domicili. Allà segur que no hi ha polèmiques sobre els Riders.
I ara què?
La cursa tecnològica no permet estar parat. Actualment, hi ha una estratègia nacional d’intel·ligència artificial amb més de 50 aplicacions: s’identifiquen visites anòmales en les webs del Govern, hi ha algoritmes que relacionen persones i feines o la policia pot localitzar cotxes robats en temps real. Ells ho consideren el proper pas d’un trajecte que fa anys que van començar. És més fàcil arribar a la meta abans que la resta si fa molt de temps que avances en la direcció adequada.
Estònia insisteix que si ells van crear una societat digital, qualsevol ho pot fer. Que la innovació no pot ser exclusiva del sector privat i no és un tema de diners, sinó de voluntat política. Perquè, segons ells, la digitalització no és només un canvi tecnològic. És molt més que això: és un canvi cultural.
