RelatsEns quedaremnomés amb elsvídeos de Mamdani?
De Zohran Mamdani hem comentat sobretot com es grava. Mentrestant ha congelat el lloguer d’un milió de pisos a Nova York, ha posat una taxa als àtics de luxe i ha pressupostat supermercats municipals. Repassem què n’ha arribat a Barcelona amb la precampanya de les municipals ja engegada.
«Quan em vaig presentar a alcalde vaig dir que posaríem impostos als rics. I avui ho estem fent», explica l’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, en un vídeo publicat a les seves xarxes socials mentre apunta amb el dit cap a un àtic de luxe. «Per primera vegada en la història de Nova York, una taxa anual gravarà les cases de més de 5 milions de dòlars de propietaris que no viuen tot l’any a la ciutat. Com aquest àtic que Ken Griffin va comprar per 238 milions de dòlars». El conseller delegat del fons d’inversió Citadel va acusar-lo de posar la seva vida en perill i va amenaçar de traslladar els seus negocis a Miami.
Del primer any de Mamdani a l’alcaldia s’han escrit rius de tinta. El diari Ara es feia ressò de la congelació dels lloguers i El País de l’impost a les segones residències de propietaris que no viuen a Nova York. Ara bé, el que més ha cridat l’atenció, sense cap mena de dubte, és l’estratègia de comunicació i l’estètica Mamdani, que ens recorda aquells anys en què l’expresident dels Estats Units Barack Obama arrasava a les presidencials amb una campanya centrada en la comunicació digital. Mamdani, però, no ha guanyat només gràcies a la seva comunicació. Va prometre coses que feia por prometre i, un cop guanyada l’alcaldia, les està complint. Bona part de l’esquerra d’aquí continua molt més pendent de la primera meitat de la fórmula que no pas de la segona.
Un any gravant al carrer
Mamdani va passar-se tota la campanya amb una càmera al davant. Entrevistava taxistes de matinada per a un vídeo titulat Without the night shift, there is no morning, es ficava vestit a l’aigua gelada de Coney Island per fer un joc de paraules amb la seva promesa de congelar els lloguers i apareixia a perfils d’entreteniment on abans no hi entrava cap polític. I el que prometia davant d’aquella càmera no era poc. Segons recollia el diari Ara, autobusos ràpids i gratuïts, llars d’infants universals i gratuïtes fins als cinc anys, la congelació dels lloguers de renda regulada i més impostos per a les persones més riques.
L’última setmana la campanya va comprar un anunci de televisió ambientat a Survivor, el concurs nord-americà que a Espanya emet Mediaset i és conegut com a Supervivientes, on cada episodi acaba amb un consell tribal en què els participants voten qui ha de marxar de l’illa. A l’anunci, un grapat d’exconcursants del programa expliquen a càmera per què voten expulsar Andrew Cuomo, el rival de Mamdani i candidat de l’establishment.
La identitat visual de la campanya la va muntar l’estudi Forge, amb el groc de les targetes del metro, el blau dels Mets i una tipografia que fa l’ullet als rètols de les bodegues i el cartell més reproduït el signa Tyler Evans, director creatiu de la congressista Alexandria Ocasio-Cortez. La parella de Mamdani, la il·lustradora i animadora Rama Duwaji, que publica a The New Yorker i a The Cut, es va mantenir gairebé del tot al marge.
Als debats televisats i als vídeos que en penjava després, però, el to desenfadat i simpàtic canviava quan es tractava d’encarar-se amb Cuomo. La campanya va muntar un recopilatori titulat Andrew Cuomo’s Worst Debate Moments, els pitjors moments del rival als cara a cara, amb la rèplica que Mamdani li havia clavat en directe. «Jo no he hagut de dimitir mai degut a l’escàndol. No he assetjat mai les 13 dones que em van acusar de manera creïble d’assetjament sexual. I no he fet mai res d’això perquè no soc tu».
Sigui com sigui, va funcionar. Mamdani va guanyar el 5 de novembre amb el 50,4% dels vots i va ser el primer alcalde de la ciutat que va superar el milió de vots. Tres de cada quatre votants de menys de 30 anys el van votar, segons una enquesta d’Associated Press citada per la BBC. Els grans donants que donaven suport a Cuomo van gastar més de 40 milions de dòlars, quatre vegades més que els de Mamdani.
Les promeses, un any després
El 26 de juny el Consell de Regulació de Lloguers va votar a favor de congelar el lloguer del milió llarg de pisos de renda regulada de Nova York, on viuen 2,4 milions de persones i que són el 40% de tots els apartaments dels cinc districtes. La mesura afecta els contractes que entrin en vigor a partir de l’1 d’octubre i és la primera vegada que s’aplica alhora als contractes d’un any i als de dos, és a dir, que cap llogater amb renda regulada pagarà un dòlar més tant si renova per dotze mesos com si ho fa per vint-i-quatre. «La classe treballadora fa que aquesta ciutat funcioni, i mereixem viure amb dignitat», va celebrar Farhana Rahman, una de les cares visibles del moviment de llogaters de Queens, en declaracions al New York Times.
L’organisme que va votar és independent de l’Ajuntament i Mamdani n’havia nomenat sis dels vuit membres. Als pressupostos hi ha 70 milions de dòlars per obrir supermercats municipals sense ànim de lucre, un a cada districte, començant pels deserts alimentaris, que són les zones que han perdut els comerços d’aliments frescos. L’Ajuntament, a més, acaba de presentar un pla per accelerar la construcció d’habitatge assequible.
L’alimentació pública fa temps que es treballa a Catalunya. L’Associació Micropobles ja activa botigues de comestibles sota la tutela dels ajuntaments als pobles que han perdut el comerç alimentari. Gustavo Duch, coordinador de la revista Soberanía alimentaria, biodiversidad y culturas, escrivia a la Directa que la proposta de Mamdani arrenca d’una pregunta molt simple, per què no fer intervenció pública per disputar l’alimentació al sector privat. Al mateix article avisava que aquí una cosa així no s’hauria de plantejar sense abans «remunicipalitzar» de debò els mercats municipals i centrals de compra com Mercabarna, de titularitat pública però no gestionades com a eines polítiques.
El juliol passat Mamdani va carregar durament contra Benjamin Netanyahu en un vídeo on el va anomenar «criminal de guerra» i «arquitecte d’un genocidi atroç» i on reconeixia que no té l’autoritat legal per fer complir l’ordre de detenció del Tribunal Penal Internacional, tot demanant al Govern federal que l’executés. Trump havia dit el dia abans que el primer ministre israelià no seria detingut «sota cap concepte ni circumstància». Mamdani va publicar el vídeo igualment.
Tota aquesta bateria d’accions ràpides i pragmàtiques li està rendint. El 58% dels novaiorquesos aproven la seva gestió davant d’un 26% que la desaprova i la mateixa setmana de la congelació els tres candidats que ell apadrinava van arrasar a les primàries demòcrates de Nova York, imposant-se a congressistes que feia una dècada que ocupaven l’escó. «Això no és el final. És el principi d’alguna cosa», va dir aquella nit. Aquest agost el metge Abdul El-Sayed, fill d’immigrants egipcis, va guanyar les primàries demòcrates al Senat per Míchigan contra la candidata de l’aparell del partit i El País ja en diu la «ola Mamdani». Davant del gir ultra de l’era Trump, una part de l’electorat torna a confiar el vot a una esquerra que promet coses grosses i les compleix, que és el que els demòcrates de l’establishment feia anys que no aconseguien demostrar.
L’estètica que ha arribat a Barcelona
Ico Maly, antropòleg de la Universitat de Tilburg que estudia el que anomena populisme algorítmic, sosté que l’enquadrament d’un polític es fabrica en relació amb les possibilitats tècniques i les lògiques algorítmiques de les xarxes i que, per entendre’l, cal mirar l’uptake, és a dir, què n’agafen i què en repeteixen els qui el comparteixen. De la fórmula Mamdani, la part que ha viatjat fins aquí és la que es pot replicar fàcilment amb un smartphone, mentre que l’altra part, la que exigeix competències, pressupost i un ajuntament que les executi, s’ha quedat a Nova York.
A Madrid, la candidata de Más Madrid a l’Ajuntament, Rita Maestre, ha adaptat les entrevistes de carrer amb una taula i una cadira al mig del barri sota el títol «Habla con Rita» i la ministra de Sanitat, Mónica García, es grava mentre fa esport. Gairebé totes les que han obert aquest camí a l’Estat són dones i és a elles a qui eldiario.es preguntava fa poc si són candidates o creadores de contingut. La politòloga Alba Ambrós hi posava una condició. Deia que «la comunicació no ve sola» i que és «la variable dependent d’un projecte polític que existeix abans i per damunt del format», o sigui que un vídeo casolà funciona quan toca els temes que amoïnen molta gent i no pel sol fet d’estar ben gravat o en un format determinat.
A Barcelona, Elisenda Alamany porta més d’un any fent el que aquí s’ha entès per fer un Mamdani i és avui on ell era el 2025, una candidata amb la càmera a la mà i sense cap competència per complir res encara. La primera meitat de la fórmula la domina. Es filma pel carrer en to informal i fora dels marcs institucionals, corrent pel Poblenou i queixant-se que «cada vegada que vinc hi ha un brunch nou» o preguntant als vianants si algú parla català, penja vídeos gairebé cada setmana i, segons NacióDigital, gestiona ella mateixa els seus perfils, cosa poc habitual quan tothom té community manager. Al baròmetre municipal del juliol és la líder més ben valorada de la ciutat amb un 5,2, per davant de l’alcalde Jaume Collboni i ERC és segona en intenció directa de vot per darrere del PSC. L’habitatge és el primer problema de la ciutat per al 31% dels enquestats, la mateixa preocupació pel cost de la vida que va portar Mamdani a l’alcaldia.
El març passat va publicar un vídeo de precampanya on parlava d’«un gran reemplaçament» del comerç històric de la ciutat, amb supermercats de 24 hores contrastats amb establiments que han tancat, com la Ferreteria Llanza, el forn Santa Clara i la llibreria Ona.
El vídeo va obrir un debat dins de la mateixa esquerra sobre quins marcs es poden manllevar i quins no. L’exdiputat d’ERC Ruben Wagensberg la va acusar de fer servir un terme propi de l’extrema dreta i va advertir que assenyalar botigues i botiguers, «plantant-se davant seu, càmera en mà», no és innocu. Laure Vega, de la CUP, va rematar que «els likes ara i els laments després no valen res». Alamany va respondre que «l’esquerra s’ha de comunicar d’aquesta manera» als canals informals «on l’extrema dreta avui ens està guanyant molt terreny», que el gran reemplaçament del qual parla ella és el que fan «les dinàmiques capitalistes» i la turistificació de la ciutat i que «el problema no són els meus vídeos on ho explico, el problema és que això està passant».
Si la segona meitat de la fórmula li arribarà, no ho sabrem fins després del maig del 2027. El precedent més proper que tenim no és gaire esperançador. Yolanda Díaz, que va tenir ministeri, pressupost i una reforma laboral signada, va veure caure la seva mesura estrella al Congrés i fa temps que el que circula d’ella és el seu declivi i, lamentablement, no les seves mesures —que sí que han ajudat a millorar la vida de la gent.
A Barcelona el 45% dels enquestats encara no sap què votarà i Aliança Catalana entraria al consistori per davant del PP, de Vox i de Junts. Quan l’Ajuntament de Nova York va fer els primers cent dies, la seva oficina d’assumptes internacionals va celebrar públicament haver tapat 100.000 clots a l’asfalt dels carrers de la ciutat. Aquí encara no sabem si tindrem la nostra Mamdani, ni si, quan la tinguem, voldrà gravar-se tapant clots.
Joaquín Eandi Cuttica
Expert en comunicació especialitzada, ha estudiat Comunicació i Indústries Culturals a la Universitat de Barcelona i Filosofia a la UNED. Després de treballar com a comunicador al departament d'innovació d'una consultora tecnològica, actualment és tècnic de comunicació a l'Ajuntament de Barcelona.
Tots els seus articles →
