L’obsolescènciadel Woke 1.0

El juny del 2021, Chi Ossé, que llavors tenia 23 anys, acabava de guanyar les primàries demòcrates del districte 36 de Brooklyn i estava a punt de convertir-se en el regidor més jove de Nova York. L’estiu anterior havia fet les primeres passes en política organitzant protestes per l’assassinat de George Floyd amb Warriors in the Garden, el col·lectiu activista que va cofundar. El districte que ara representa gira al voltant de Bedford-Stuyvesant, un dels grans barris històricament negres de Brooklyn.

«Un home blanc cis no hauria de presidir el Consell Municipal de Nova York», publicava aleshores al seu compte d’X.

La presidència del Consell de Nova York és, a la pràctica, el segon càrrec amb més poder de la ciutat després de l’alcaldia. La voten els 51 regidors i regidores que en formen part a l’inici de cada mandat i calen 26 vots per guanyar-la. La presidència és l’encarregada de negociar amb l’alcaldia un pressupost de més de 125.000 milions de dòlars, a banda de decidir quines lleis arriben al ple.

La tardor del 2021 hi havia vuit aspirants i dos d’ells eren homes blancs, segons explicava aleshores City & State New York. El 5 de gener del 2022, Adrienne Adams va guanyar la presidència per 49 vots contra 2 i es va convertir en la primera dona negra a ocupar el càrrec, en el primer Consell de la història de la ciutat amb majoria de dones (31 de 51).

Aquest tuit tan lligat al seu moment polític ha reaparegut fa poc. El passat 22 de maig, la cantant i compositora pakistanesa Arooj Aftab deia en una mini-entrevista al metro de Nova York amb el creador de contingut Kareem Rahma que «no s’hauria de permetre que la gent blanca segui als graons de les cases de Bed-Stuy», que és com els novaiorquesos abreugen el mateix Bedford-Stuyvesant que Ossé representa al Consell. Arran d’un tuit que citava aquell vídeo, un usuari va desenterrar-li a Chi Ossé el tuit del 2021 sobre la presidència del Consell. Ossé va contestar «Woke 1 was crazyyyy», el Woke 1 va ser una bogeria.

Pot semblar una resposta inofensiva, però d’alguna manera s’ha convertit en un símbol del viratge que està fent el Partit Demòcrata als Estats Units. El passat diumenge 9 d’agost, la congressista demòcrata per Nova York Alexandria Ocasio-Cortez va concedir la seva primera entrevista dominical en dos anys al programa This Week de l’ABC.

El corresponsal en cap de la cadena a Washington i copresentador del programa, Jonathan Karl, li va preguntar per què no havia donat suport a Francesca Hong. Hong és diputada estatal de Wisconsin, milita als Socialistes Democràtics d’Amèrica —l’organització socialista que actua dins del Partit Demòcrata— i competia per la candidatura demòcrata a governadora. Karl va fer referència a algunes declaracions que Hong havia fet temps enrere sobre abolir les presons i la policia. AOC va excusar-se dient que no havia fet cap suport en aquelles eleccions i que estava concentrada a recuperar el Congrés. Karl va remarcar que Hong s’havia allunyat d’aquelles declaracions. I aleshores AOC, rient, va deixar anar la frase d’Ossé.

«Tinc un regidor local que té aquesta frase, el Woke 1 va ser una bogeria», va afegir. Després va aclarir que «durant el confinament, és clar, la retòrica d’aquell moment no és la que faríem servir avui» i va subratllar que el que importa és avaluar què diu un candidat ara, en el seu present.

Des de llavors, l’esquerra nord-americana està discutint a tots els fòrums si el Woke 1 va ser realment una bogeria i si el Woke 2 podria ser una oportunitat real de canvi.

Què és el Woke 1?

D’una manera conscient o inconscient, Ossé s’ha apropiat d’una expressió que alguns conservadors feien servir per atacar el que seria el «Woke 2.0», entès com una onada de fanatisme religiós que ho jutja tot pel filtre opressor-oprimit i que adopta «una postura moralitzant i activista que divideix la gent entre bons i dolents».

En aquests termes s’expressava el catedràtic de psicologia clínica Gregg Henriques, de la James Madison University, el 28 de febrer del 2024, en un article de Psychology Today titulat literalment «Woke 1.0 Versus Woke 2.0». Aquell mateix any va deixar l’Associació Americana de Psicologia i la va acusar de passar-ho tot per «una lent ideològica antiracista predeterminada». Per a ell, en altres paraules, estava segrestada per la lògica del Woke 2.

Des de l’altre bàndol, la periodista Erin Vanderhoof descrivia a Vanity Fair, el 31 de gener del 2026, en una peça sobre el retorn de la protesta al carrer, el Woke 2 com la manera de respondre l’assalt frontal de l’administració Trump «amb confiança, compassió i descaradura».

Sense entrar encara en les diferències de contingut entre el —digue’m-ho així— marc comunicatiu d’esquerres Woke 1.0 i el Woke 2.0, val la pena parar-se a pensar en l’ús del significant. La paraula «woke» surt de l’argot afroamericà, on stay woke circulava des dels anys trenta expressant consciència de la injustícia, fins a acabar com a sinònim d’hipersensibilitat opressiva quan la dreta se l’apropia cap al 2019. L’esquerra se l’ha tornat a apropiar per treure pit de les polítiques identitàries. La novetat consisteix, doncs, a sumar-li uns números al final.

Els números poden recordar-nos el versionatge de la indústria del software. Serveixen per administrar l’obsolescència, que és més fruit d’una decisió comercial que de l’envelliment real del producte. Vull dir, Microsoft no va deixar de mantenir el Windows 7 perquè deixés de funcionar, sinó perquè ja feia anys que se centrava a vendre’n un altre. Tot i que el gener del 2020 va retirar el suport, els ordinadors que encara l’executaven van continuar engegant-se igualment cada matí.

Aplicat a una idea política, el mecanisme funciona igual. Dir «Woke 1» no obliga ningú a explicar quina part d’aquell programa era equivocada ni per què ho era, perquè col·locar-la abans de la versió que fem servir avui ja és suficient per deixar-la d’utilitzar.

De les formes ja en tornarem a parlar, però anem primer al wokisme de casa nostra.

Wokisme a Catalunya

A Catalunya el mot va arribar ja carregat de connotacions negatives. No hi va haver cap estiu del 2020 amb milions de persones al carrer, cap ajuntament retallant el pressupost de la policia, cap redacció revoltada contra els seus propis columnistes ni cap multinacional finançant fundacions antiracistes. Hi va haver, això sí, una dècada llarga de partits d’esquerra construint el relat sobre el reconeixement de les minories molt més que sobre la classe.

El 17 de març del 2021, per posar un exemple, ERC, Junts, la CUP, Compromís i Més País van registrar junts la llei trans al Congrés espanyol, després d’avisar que ho farien pel seu compte si el govern espanyol no la desencallava, en ple xoc entre la vicepresidenta Carmen Calvo i la ministra d’Igualtat Irene Montero. La CUP té des del 2022 un document propi que defineix la seva posició com a feminisme de classe. I la líder dels Comuns al Parlament, Jéssica Albiach, fa anys que diu que la Catalunya que ve es construirà amb un «feminisme del 99%».

La conjuntura política d’aquell moment ho demanava. La dreta i la ultradreta, que difícilment podien fer diana amb l’economia o amb la corrupció, havien desplaçat la seva ofensiva cap al terreny cultural. Això posava en el punt de mira drets que fins llavors semblaven consolidats. Donar la batalla en el camp identitari era, doncs, l’oportunitat de legislar per avançar posicions i deixar blindats els drets de les dones, de les persones trans, del col·lectiu LGTBQ+ i de les persones migrades mentre les majories parlamentàries encara ho feien possible.

El debat entre les polítiques identitàries i les econòmiques ha estat una constant els darrers trenta anys. El 1995, la filòsofa nord-americana Nancy Fraser va publicar a New Left Review «From Redistribution to Recognition?». Allà defensava que la justícia contemporània exigeix redistribució i reconeixement alhora i que cap de les dues no es redueix a l’altra. Dos anys després, la filòsofa Judith Butler va contestar-li amb «Merely Cultural». Argumentava que l’esquerra ortodoxa s’equivoca quan tracta les lluites sexuals i de gènere com si fossin «merament culturals», perquè la regulació de la sexualitat i la reproducció de la família normativa són constitutives del funcionament de l’economia política. Fraser va replicar-li l’any següent amb «Heterosexism, Misrecognition and Capitalism», queixant-se que se l’hagués pogut llegir com si menystingués l’opressió de gais i lesbianes.

Aquell debat s’ha mantingut obert des d’aleshores. De fet, encara avui és un tema candent entre les esquerres i potser és un dels principals punts de fricció que expliquen la fragmentació de partits i organitzacions. El 15 de juliol, a El Crític, Ana Burgos García, Natàlia Càmara Camacho i Milena Duch Miret escrivien que «sentim que les nostres esquerres parlen en termes de «polítiques (o lluites) materials» versus «polítiques identitàries», i aquest darrer concepte es fa servir per referir-se al feminisme». La seva objecció és que aquesta separació reprodueix un marc teòric liberal i biologista, perquè converteix en cultural una desigualtat que es reprodueix dins de les relacions de producció familiars.

El problema comença quan un dels dos focus es converteix en el blanc de totes les crítiques. Si Burgos, Càmara i Duch expliquen com s’ha instal·lat aquesta separació als espais d’esquerra, l’escriptora i filòsofa Elizabeth Duval explica al seu llibre Melancolía què hi ha a l’altra banda. Duval defensa que el problema no són les polítiques de la identitat, «perquè no hi ha política sense elles», sinó la instrumentalització de les reivindicacions culturals o de minories per part del poder, que les acaba convertint en un postureig retòric buit. També recorda que la denúncia que la dreta fa a l’esquerra en aquest terreny «sempre és una denúncia interessada». I afegeix que avui el màxim exponent de la política identitària és la ultradreta, perquè «cap identitat no s’exerceix de manera tan violenta com la dels seus pretesos universals».

La ultradreta no ha crescut per culpa de les polítiques identitàries, però les ha convertides en la seva diana (contra el feminisme, contra la immigració, contra la comunitat LGTBQ+). I això fa que l’esquerra se centri a defensar-les i, per tant, parli cada cop menys sobre salaris, lloguers o jornada laboral.

Que torni l’esquerra pragmàtica

El 12 d’agost, en una roda de premsa al Bronx per l’inici de les obres d’un carril bus, el periodista de Newsday Matthew Chayes li va preguntar a l’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, si ell també pensava que el Woke 1 havia estat una bogeria.

A diferència dels seus col·legues, Mamdani no va fer servir el numeral ni una sola vegada. Va contestar que cadascú té la responsabilitat d’explicar als novaiorquesos què creu quan es presenta a un càrrec i que «de vegades el que creus pot canviar, es pot desenvolupar, pot créixer». Hi ha qui encara creu en aquelles posicions, va afegir, i ell ja ha deixat clar que no creu en la retallada del finançament de la policia i que no la farà. És el punt que més soroll li fa des que és alcalde, perquè el seu pressupost preliminar retalla 22 milions als 6.400 de la policia i anul·la els 5.000 agents nous que havia ordenat el seu predecessor.

Tornant a les qüestions de forma, aquest debat ve viciat des del principi. Discutir què entra dins del Woke 1 i què entra dins del Woke 2 és discutir sobre l’etiqueta en un moment polític global profundament tàctic, amb la ultradreta fent-se amb el sentit comú. Estem arribant a l’extrem del pèndol de la història; aquell moment que s’aproxima al màxim d’una banda, abans d’agafar impuls per retornar a l’altra.

D’aquest moviment pendular, Marx en va deixar la fórmula més cèlebre. A El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte, escrit el 1852, deia que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen dues vegades i que Hegel s’havia oblidat d’afegir-hi que ho fan «una vegada com a tragèdia i l’altra com a farsa» (traduït del castellà). Ho escrivia contra Lluís Bonaparte, el nebot que acabava de repetir amb un cop d’estat mediocre la gesta imperial del seu oncle Napoleó. El filòsof eslovè Slavoj Žižek va recuperar la frase el 2009 per titular First as Tragedy, Then as Farce, on defensa que la utopia liberal havia mort dues vegades en una dècada (com a tragèdia amb l’11 de setembre del 2001, com a farsa amb la crisi financera del 2008) i que a l’esquerra li tocava ocupar l’espai obert per aquella doble mort en comptes d’esperar que el sistema caigués tot sol. Quinze anys després, aquell espai l’està ocupant la ultradreta.

La disputa pel sentit comú té nom des de fa un segle. El filòsof i dirigent comunista italià Antonio Gramsci en va dir hegemonia mentre escrivia, empresonat pel règim de Mussolini, els Quaderns de la presó. Hi sostenia que el poder que dura és el de qui aconsegueix que la seva manera de veure el món es converteixi en el sentit comú de l’època, allò que tothom dona per evident sense necessitat d’argumentar-ho. I dels moments de trànsit entre un sentit comú i el següent, en va deixar la descripció més citada de tota l’obra: «la crisi consisteix precisament en el fet que el vell mor i el nou no pot néixer; en aquest interregne es verifiquen els fenòmens morbosos més variats» (traduït de l’italià). El pèndol, doncs, ha de tornar cap a l’esquerra perquè tornem a habitar el sentit comú els qui creiem en un futur profundament humà, social i solidari. Aleshores ja hi haurà temps de debatre teories.

Que l’hemeroteca ens pesi a l’esquena és normal, perquè el que hem dit en el passat importa. Ara bé, fixem-nos en la dreta i la ultradreta, que fan i desfan sense donar cap explicació i no sembla que la seva hemeroteca els passi factura. No dic que això estigui bé ni que estigui malament. Dic que, dins d’aquesta lògica en què lamentablement estem inserits, potser també ens ha de començar a donar igual. Ara el que cal és una esquerra pragmàtica, astuta, capaç de fer-se entendre i sobretot encoratjada.

Pragmàtica vol dir entendre en quin camp es juga. El camp de batalla s’ha convertit en una lluita encarnissada pel poder, amb poques regles i encara menys línies vermelles. Ho veiem a Espanya, on una part de la justícia treballa obertament per a la dreta política i la dreta mediàtica li fa d’altaveu, amb els pilars de la democràcia girats contra la democràcia mateixa per fer fora, per tots els mitjans disponibles, un president escollit a les urnes. L’ètica hi brilla per la seva absència. Vol dir això que hem de comportar-nos com ells, que hem de practicar l’antidemocràcia per defensar la democràcia, com en aquella paradoxa de la tolerància que el filòsof austríac Karl Popper va deixar formulada el 1945 a La societat oberta i els seus enemics? Vol dir, més aviat, que hem d’aprendre a fer servir les seves eines per defensar-nos, blindar amb lleis els drets socials que hem conquerit, protegir la dignitat de les institucions democràtiques i convèncer la majoria que la nostra proposta és la més adient per al futur de la humanitat.

Mamdani, amb els seus més i els seus menys, marca una de les vies que fa possible aprofitar les esquerdes obertes per transformar el món.