El 17 de juliol vaig filtrar per primera vegada la cartellera de Barcelona per format de projecció, una cosa que no havia fet mai per comprar una entrada de cinema. Buscava una sala IMAX per veure L’Odissea, la nova de Christopher Nolan, i em va sortir un únic resultat, el Cinesa de Diagonal Mar, amb totes les sessions exhaurides. Vaig acabar veient-la al Mooby de les Arenes, en una sala convencional amb so Dolby Atmos i un mix de crispetes dolces i salades que em van costar el mateix que les entrades. Tot i això, vaig sortir content, sense la sensació d’haver-me perdut res.
L’endemà va arribar la sorpresa, quan el feed d’X va començar a mostrar-me comparatives del mateix fotograma en 1.43:1 (IMAX) i en panoràmic, l’un al costat de l’altre.
Llegint les converses entre els fils d’indignats, vaig adonar-me —segona sorpresa— que, tot i que hagués trobat entrada a Diagonal Mar, tampoc no l’hauria vista «tal com Nolan voldria» (ja m’enteneu). Aquella sala és IMAX làser en relació 1.90:1, el que als fòrums de cinèfils anomenen LieMAX, i en surt un 75% escàs del qual van registrar les càmeres de Nolan. De fet, a tot l’Estat no hi ha cap pantalla capaç de projectar L’Odissea tal com es va rodar. El rebombori d’aquestes setmanes gira al voltant de qui té dret a veure una obra sencera.
El cas de l’IMAX del Port Vell
Al Port Vell, al costat del Maremàgnum, hi ha un edifici hexagonal de vint-i-set metres d’alçada, obra d’Enric Soria i Jordi Garcés, que fa dotze anys que no projecta res. Es va inaugurar el 22 de febrer del 1995, amb Pasqual Maragall i Josep Borrell a la platea i els Rolling Stones a la pantalla. Era la primera sala del món que combinava els tres sistemes de gran format que existien llavors: IMAX pla de 600 metres quadrats, Omnimax en cúpula i IMAX 3D. Maragall el va descriure com «un dels símbols de la Barcelona del segle XXI» i l’empresa promotora anunciava per als deu anys següents una sala a Madrid i deu més repartides per l’Estat.
L’agost del 2014 va tancar en concurs de creditors. Una crònica de La Vanguardia d’aquells dies el va retratar amb l’aspecte d’una estació espacial abandonada, feia quatre anys que no estrenava res i tenia en cartell tres pel·lícules dels noranta-una del 2007. Entre el 2023 i el 2024 va reviure com a centre de divulgació de la Copa Amèrica i des de llavors torna a estar tancat. Avui el solar és el del futur Liceu Mar, la segona seu del Gran Teatre del Liceu, que des del març té cinc equips d’arquitectes finalistes i vol obrir el 2032. El pla del Port per remodelar el moll d’Espanya contempla enderrocar l’edifici. Així és com Barcelona va deixar caure la millor pantalla que ha tingut mai just la dècada abans que mig país es posés a discutir de relacions d’aspecte.
Trenta anys després d’aquella inauguració, val la pena entendre què té aquest format per haver-se convertit en una de les converses de sobretaula més tenses de l’estiu.
Què vol dir exactament rodar en IMAX
Una càmera IMAX fa passar el negatiu de 65 mil·límetres en horitzontal i no en vertical, de manera que cada fotograma ocupa quinze perforacions en comptes de cinc, tres vegades més cel·luloide que un 70 mm convencional. El resultat és una imatge gairebé quadrada, en relació 1.43:1, equivalent a uns 18K, que cobreix el camp de visió vertical fins que el cervell deixa de percebre els límits de la pantalla. Nolan va rodar els noranta-un dies sencers amb càmeres de 140 quilos tancades en una carcassa insonoritzada i rotlles que aguanten tres minuts abans de canviar-los.
Al món hi ha quaranta-una sales capaces de projectar-ho així, vint-i-cinc als Estats Units i tres a tota la Unió Europea. La més propera, el Pathé Odysseum de Montpeller, a dues hores de la frontera (ho vaig saber quan ja havia vist la pel·lícula, i tant se val, perquè no hi hauria anat igualment).
Les dues postures que ha generat
Alex Esteban va obrir un dels fils que van encendre X amb una comparació de mides de pantalla i una frase amable sobre la sort de viure a Madrid, que en té unes quantes. Els cinèfils —un dels usuaris més ñiñiñi d’X— van corregir-lo de seguida. Ni tan sols Madrid té 70 mm IMAX. L’usuari @AXL_BELFORT va aportar la xifra exacta, que les IMAX espanyoles arriben com a màxim al 75,3% de la presa original, i li va demanar, amb cert gust sarcàstic, que no tingués llàstima de ningú perquè ell tampoc no l’havia vista sencera.
D’aquí van formar-se les dues trinxeres que entrarien en guerra activa durant tota la setmana.
La primera parla d’un cinema de dues classes. Nolan i els de la seva escola han creat espectadors de primera i espectadors de segona i, aquesta vegada, la frontera passa per països sencers. A Amèrica Llatina no hi ha cap sala que pugui reproduir la pel·lícula tal com s’ha filmat.
La segona diu que l’enemic està mal triat. Els defensors de Nolan i l’IMAX. El creador de contingut Carlos Brioso ho explica molt bé en aquest reel. Demanar als creadors que es limitin a produir mitjançant la tecnologia més estesa va en contra de la producció artística, argumenta, i la reivindicació hauria de ser que hi hagi més sales i no menys ambició. Sense aquesta lògica no tindríem ni cinema sonor ni color, perquè totes dues coses van començar sent privilegi d’uns quants.
Totes dues postures tenen una part de raó i totes dues es queden a mig camí, perquè discuteixen sobre les intencions d’un director quan al davant hi ha —oh, sorpresa— una empresa cotitzada i uns interessos econòmics més que evidents.
L’escassetat treballa per a algú
IMAX Corporation ven una marca i la ven per graons. Des del 2008, quan va treure el primer sistema digital de doble projector, la companyia ha col·locat el segell a sales de multicinema que no tenen ni la pantalla ni la relació d’aspecte del format original. James Hyder, que va dirigir la revista del sector LF Examiner del 2008 al 2021, ho explica obertament a WIRED: «és un mal servei als seus clients i bàsicament comercien amb una reputació de pantalles gegants de veritat, que és el que IMAX significava abans».
Avui L’Odissea es pot veure en sis formats prèmium diferents, tants que la web oficial de la pel·lícula ha hagut de publicar una guia perquè el públic sàpiga exactament què està comprant. Cada graó té el seu preu. L’escassetat li surt a compte a la indústria de l’exhibició, que aquest juliol s’ha estalviat el pressupost de campanya perquè ja l’hi estem fent nosaltres cada vegada que ens queixem de no tenir cap sala a prop. Cada tuit indignat perquè en un país sencer no hi ha ni una sala alimenta el FOMO que ven amb setmanes d’antelació les quaranta-una pantalles que sí que existeixen i converteix la resta de graons en el consol raonable. Xataka ho va resumir dient que com més difícil és veure la pel·lícula com Nolan vol que es vegi, més se’n parla.
La segmentació de l’espectador no la va inventar Nolan aquest juliol, però. La indústria de l’exhibició l’ha construït des de fa quinze anys, amb els PLF, el Dolby Cinema i la resta de sigles amb recàrrec. Horkheimer i Adorno ja van descriure el mecanisme als anys quaranta, quan explicaven que la indústria cultural reparteix els consumidors per franges i serveix a cadascú el producte que li toca perquè ningú no s’escapi. Vuitanta anys després, aquelles franges són relacions d’aspecte. Qui paga més veu més imatge i la veu millor.
El cinema torna al temple
El filòsof alemany Walter Benjamin va celebrar el cinema perquè destruïa l’aura, aquella autoritat de l’obra única lligada a un lloc i a un ritual que ell anomenava «valor de culte». La reproductibilitat tècnica treia l’art del temple i el posava a l’abast de tothom. Benjamin, tot i que enyorava l’aura, va celebrar la seva caiguda, perquè un art alliberat del ritual queda disponible per a la política. En el context que ens ocupa, Nolan fa la maniobra contrària. Fabrica un objecte únic que només existeix en quaranta-una sales del planeta i obliga a peregrinar-hi si es vol gaudir completament. Torna a instal·lar valor de culte en el mitjà que Benjamin havia triat com a exemple de la seva desaparició.
Ara bé, el context ja no és el del 1936. L’«aura» que fabrica Nolan competeix amb el feed vertical i amb el retallat automàtic de les plataformes, que converteixen el 4:3 en panoràmic per omplir les pantalles dels vassalls del tecnofeudalisme —abans anomenats com «la massa». Vist així, la pantalla de vint-i-set metres fa de trinxera contra la imatge intercanviable. Adorno tenia un nom per a això. En deia pseudoindividualització, l’operació per la qual la indústria cultural fa passar per elecció el que només és un tram de la mateixa escala, i aquí tots els graons de l’escala projecten exactament la mateixa pel·lícula. Totes dues coses passen alhora, per això la mateixa entrada de Diagonal Mar pot defensar-se com a resistència i, alhora, denunciar-se com a recàrrec.
El País comparava els plans retallats de L’Odissea amb el que suposaria tallar un tros de Les menines. La comparació impressiona, però no se sosté per enlloc. André Bazin ja va explicar que la pantalla de cinema funciona com un cache, una màscara que amaga la resta del món, a diferència del marc d’un quadre, que tanca l’obra dins seu. El pla cinematogràfic apunta cap enfora i el fora de camp continua existint per a l’audiència. Quan veiem L’Odissea en panoràmic, el que perdem, en tot cas, és l’experiència immersiva, i la immersió és exactament el producte que ven IMAX. La retòrica de la mutilació converteix una diferència de grau en una diferència d’integritat i per la integritat es pot cobrar el que calgui. Justament per això diem que acaba treballant per a la companyia.
El foc crema quan es toca
Del mite de Prometeu, el tità que roba el foc als déus per donar-lo als humans, en solem retenir el robatori i el càstig. Hi ha una faula menys coneguda, atestada des del segle IV aC, que el filòsof i pedagog Gregorio Luri va recuperar fa poc en una conferència a La Salle Campus Barcelona, i que passa just després. Un sàtir veu el foc per primera vegada, se n’enamora i el vol abraçar. Prometeu l’atura dient-li que si ho fa plorarà la pèrdua de la barba, perquè el foc crema quan es toca. Heidegger va escriure La pregunta per la tècnica contra la idea consoladora que la tècnica és un mitjà neutre i que tot depèn de qui la faci servir. El format IMAX té les seves pròpies inèrcies i una és que només hi ha quaranta-un llocs al món on càpiga.
Seguint amb faules, el mite dels dos germans ens pot servir per explicar un altre fenomen. El nom «Prometeu» vol dir «el que pensa abans» i el nom «Epimeteu», «el que pensa després», i la parella ordena bé qui preveu les conseqüències dels seus actes i qui les descobreix quan ja han passat. Nolan fa de Prometeu. Va rodar amb les línies guia de tots els formats visibles al visor, va compondre cada pla perquè aguantés retallat fins al 2.39:1 i sabia en tot moment què quedaria dins i què fora segons el cine on es projectés. D’Epimeteu en fa la companyia que fa divuit anys que ven el segell IMAX a sales que no tenen ni la pantalla ni la proporció del format original, i que ara descobreix, amb una pel·lícula rodada sencera en el format de veritat, que la marca prometia una cosa que la majoria dels seus cinemes no pot donar.
Abans que la polèmica arribés a les pantalles, l’Odissea ja havia tingut la seva pròpia baralla per decidir què hi diu Homer exactament. Emily Wilson, que el 2017 va ser la primera dona a traduir l’Odissea a l’anglès, ha explicat a WIRED per què la dreta odia la versió de Nolan. La seva traducció va ser acusada de trair Homer per haver anomenat «esclaves» les dones que altres traductors havien anomenat «criades». Wilson va respondre que la paraula grega diu esclaves i que els seus antecessors havien estat suavitzant el text durant segles. Tota traducció retalla i tria què queda dins del pla. El purisme sobre les autèntiques paraules d’Homer acaba defensant que l’obra sencera només la veu qui té accés a l’original. Amb els formats passa el mateix. Qui sosté que L’Odissea només existeix de debò en 1.43:1 diu que la resta veiem una còpia degradada d’una cosa que no ens pertany.
La creu de la farmàcia
Mentre uns discutien quina és l’obra autèntica i altres quantes sales calen, hi ha hagut usuàries que han obert una tercera via, la de fotre-se’n o, si voleu, la de convertir la discussió en un joc. Ha circulat un meme que consisteix a ensenyar com l’audiència veu L’Odissea «tal com Nolan vol que la vegem», projectada en la pantalla d’un mòbil o en la creu LED verda d’una farmàcia.
Giorgio Agamben diria que és un exercici de profanació, tornar a l’ús comú allò que ha estat separat en l’esfera del sagrat, i per a això no hi ha res millor que el joc. Projectar Homer a la creu d’una farmàcia dessacralitza el format i és l’únic gest d’aquesta història que no beneficia ningú.
No sé resoldre si la recuperació de l’aura val la pena. Nolan ha aconseguit que tornem a discutir de projectors i de negatius quan feia dècades que només discutíem de catàlegs i de recomanacions —ja sabeu, d’algorismes. Ho ha fet aixecant un temple on la majoria no entrarem mai.
