Activisme digital per una cultura popular digital que tendeixi al progressisme,
la democràcia i a una ètica de mínims fonamentada en els drets humans
Segueix-nos

FAQS o la «telcinquització» de TV3

Un parell de cops per setmana, sovint més, recordo la naturalesa de Twitter com a echo-chamber i intento aventurar-me en racons on l’opinió pública no es centra en Marx, La Sotana o la nova cançó de Tomeu Penya i Da Souza. És per això que quan a casa posen el FAQS jo decideixo quedar-m’hi una estona. Allà veig aparèixer una dona amb posat seriós que, com diu Joan Burdeus, dispara preguntes, últimament sobre la violència, com si es tractés d’un mico amb dues pistoles.

No ha sigut Cristina Puig, ni els productors envellits de la corporació, els que han posat al centre del debat polític la qüestió de la violència, però segur que ara n’estan ben contents. Potser per la creixent necessitat de modernització de la televisió més tradicional s’ha acabat apostant per personatges coneguts en l’esfera zoomer per comentar tot allò que envolta les manifestacions de les darreres setmanes. Alguns des del liberalisme més caspós i d’altres des del cuperisme cuqui han intentat assenyalar les causes d’un malestar, sobretot juvenil, al mateix moment que es veien obligats a no divagar massa, ja que la infotainment de TV3 necessitava mostrar encara més cops la imatge de la noia que va perdre un ull en unes manifestacions que cada cop semblen més part del nou costumisme català.

Tot i la voluntat de Juliana Canet per mostrar que les protestes formen part de la resposta a una estructura desigual –una que genera malestars i que aquests es mostren en onades d’irracionalisme volàtil– era Helena Garcia Melero qui, com Cristina Puig, treia, un altre cop, la bala de la violència, obligant als convidats a no donar massa el tarro. Tot i això no podem afirmar que aquesta bala hagi sigut inútil per l’esquerra –al cap i a la fi feia temps que no parlàvem tant de Johan Galtung ni del 40% d’atur juvenil–, però la necessitat constant del programari televisiu per tornar al tema estrella, impossibilitava elevar el nivell del debat i es mantenia fidel a la mediocritat a la qual estem acostumats.

Aquesta impossibilitat d’elevar el nivell no només s’ha vist en la necessitat del retorn al concepte de la violència, sinó també en la voluntat racionalitzar la protesta; «quin sentit té trencar els vidres d’una botiga?», «no funcionaria millor si fossin completament pacífiques?». Aquestes acusacions vestides de consells han determinat l’aproximació periodística mainstream a una problemàtica enorme, han servit de fre a la voluntat d’apuntalar als mitjans tradicionals com a entitat pública encara necessària per a la seva solemnitat i virtuositat reflexiva. Potser, ja del tot, és l’hora de fer les maletes.

Total
0
Shares