La distinció entre allò que ens captiva i allò que ens repugna és immediata i instintiva, una reacció primigènia que es manifesta en un instant. Quan ens trobem davant d’una obra d’art, una persona o una idea, la nostra consciència discerneix amb precisió sorprenent si ens atrau o ens allunya. Aquesta resposta fulminant és el reflex d’una vida sencera d’experiències, gustos i aversions acumulades, convergint en un sol moment de revelació íntima. Com un tremolor que recorre la pell, la fascinació o la repugnància emergeixen indomables, definint les nostres preferències més profundes.
Ahir, enmig d’una onada de calor sufocant a Nova York, vaig refugiar-me al MoMA. Travessar el llindar del museu va sentir-se com entrar en un santuari d’aire condicionat —aquí posen a tot arreu l’aire a menys de 20ºC.
Vaig posar-me els auriculars i vaig deixar que l’audioguia em conduís a través de les obres mestres del museu. En aturar-me davant de Les Demoiselles d’Avignon de Picasso, em va envair una barreja de fascinació i reconeixement. Recordava haver estudiat aquell quadre a les classes d’Història de l’Art al batxillerat. Ho he oblidat, però.
Les siluetes angulars de les dones, els rostres delineats i diferenciats, les postures atrevidament sexuals… Tot en aquell quadre era un desafiament a la vista i a l’enteniment. Vaig sentir una gratificació íntima, una satisfacció tan profunda que se’m fa difícil intentar traduir-la en paraules.
Al meu voltant, alguns visitants observaven en silenci reverencial, com si estiguessin davant d’un altar. Altres feien fotos i uns quants ja estaven compartint les seves captures a les xarxes socials. Em vaig preguntar, és agradable aquest quadre? Què és el que m’atrau tant? Per què fascina a tanta gent? Potser, al final, som nosaltres els que hem construït convingudament la seva bellesa.
L’escriptora de contingut argentina Palumbo, en la seva newsletter «Un mail de M Palumbo», parlant dels nous cànons de bellesa escrivia al seu post Los nuevos facheros:
Aclarit això, és molt important ser conscient de per què ens agrada el que ens agrada. Hi ha mil factors que operen i molta literatura escrita. Un consens és que, si alguna cosa ens sembla bonic, és perquè majoritàriament un sector «dominant» o que respectem diu que és bonic. A vegades funciona a l’inrevés.
Llavors pot passar que alguna cosa que no vèiem com a desitjable (incloent-nos a nosaltres mateixos) de sobte es converteixi en una cosa genial, només perquè un dia un grup de gent se li va ocórrer que és boníssim i aconsegueix que això funcioni. O passa el contrari i et perjudica. A vegades el capitalisme actua de formes misterioses i és una gran notícia, perquè potser caiem, de casualitat, en una categoria que ens porti a la punta de la piràmide.
L’arrel d’«agradar» prové del llatí gratus, que avui equivaldria a «gratificant». Quan dic que alguna cosa m’agrada, manifesto que aquesta cosa em resulta plaent, desencadenant en mi una experiència íntima de gratificació i una reacció emocional positiva. L’acte de fer m’agrada a un tuit és un reflex d’aquesta avaluació subjectiva. Valoro si el contingut em resulta plaent o no i ho expresso amb un simple gest que s’uneix als d’altres individus que fan el mateix. Quan moltes persones manifesten el seu gust per un tuit, es considera socialment validat com a agradable, atorgant-li una autoritat social que el fa més influent.
Però no tots els m’agrada tenen el mateix valor. Quan un usuari a qui atorgo autoritat —pel seu professionalisme, admiració personal o altra raó— expressa el seu m’agrada envers un contingut, aquest contingut adquireix un valor afegit. L’autoritat de l’usuari-subjecte es transfereix al tuit-objecte en l’acte de fer-li m’agrada, fent el contingut més valuós per a mi. Un quadre de Picasso té més valor que un quadre d’un pintor anònim pel simple fet d’estar signat per Picasso.
La privatització dels m’agrada elimina aquesta diferència de valor i els homogeneïtza: tots són iguals. Ara no hi ha diferència entre el m’agrada d’un grapat de bots i d’un expert en la matèria. La validació social quantitativa (quantitat de m’agrada) s’imposa sobre la validació crítica o comunitària qualitativa (experts que aproven el contingut amb un m’agrada).
L’impacte d’aquesta dinàmica és profund. No només distorsiona la percepció de valor en el contingut digital, sinó que també modifica la nostra interacció amb les xarxes socials. Ens aboca a un escenari on la validació quantitativa predomina, reduint la complexitat de les nostres preferències i desitjos a simples xifres, desposseint-nos de la riquesa d’una avaluació crítica i significativa.
Si trobeu al meu perfil d’Instagram —no la trobareu— una foto del quadre de les senyoretes d’Avignon, no li feu like.
