Un esquirol. Alvise Pérez és un fenomen en l’esfera de l’extrema dreta espanyola, comparable a la marea trumpista que ha envaït els Estats Units. L’agitador digital ha utilitzat les xarxes socials com un camp de batalla, erigint-se com una veu inflamada i provocadora contra l’establishment polític tradicional. En les eleccions europees, Pérez es va presentar amb el seu partit «Se acabó la fiesta» (amb el logotip d’un esquirol), obtenint un resultat significatiu que va aconseguir captar l’atenció i el suport d’una franja considerable de l’electorat, desenganyada i farta de la política convencional.
El creador de bulos va quedar per sobre de Podemos i quasi iguala el resultat de Sumar, dues organitzacions d’esquerres considerades com a alternatives al PSOE.
De la mateixa manera que l’esquirol emmagatzema provisions per a resistir les inclemències de l’hivern, Alvise recull el suport electoral aprofitant-se de les pors i les frustracions dels votants. Conserva amb cura aquest ressentiment i descontentament social per transformar-los en vots.
L’atracció que Alvise Pérez exerceix sobre els seus votants es pot comprendre a través de la pedagogia del desencant. Els seus seguidors, desposseïts de fe en les institucions tradicionals, troben en Pérez una figura que canalitza la seva frustració i ressentiment. Així, l’elecció de Pérez no és merament política, sinó un acte simbòlic de rebuig al sistema. El seu èxit s’explica, per una banda, per l’habilitat amb què manipula el discurs populista, que descriu els problemes socials de manera simple i reduccionista (així com els abordatges) i, per altra banda, per la perillosa inclinació cap a l’autoritarisme, una repetició dels mecanismes que Hannah Arendt va identificar en els orígens de totalitarisme: la conversió de la política en espectacle i l’explotació de la desesperança com a eina de control social.
L’esquirol habita als arbres, allunyat dels perills que l’amenacen al terra. Alvise, per la seva banda, subsisteix gràcies a immergir-se dins les seves bombolles (des)informatives que aïllen els seus seguidors de la realitat, alimentant una visió del món teixida amb mentides i teories conspiratives.
Aquests monstres sorgeixen en el camp fèrtil de la polarització, alimentada per la validació social dels m’agrada a les xarxes socials, que amplifiquen les narratives populars ja instal·lades en l’imaginari i marginen les minoritàries. Així, l’eco dels m’agrada ressona en un teatre digital on els protagonistes són els pensaments hegemònics, mentre que les veus discordants són relegades a un paper secundari.
D’aquest fenomen ha emergit la tendència de les unpopular opinions, judicis, creences o pensaments que, malgrat ser compartits per una majoria, romanen sovint inexpressats perquè desafien les normes socials o transgredeixen acords socialment inconscients. Aquesta dinàmica revela una complexa tensió entre el desig individual d’autenticitat i la pressió col·lectiva per la conformitat, suggerint que el silenci no és sempre absència de pensament; també es un mecanisme de protecció psíquica davant la potencial desaprovació social.
En «Against the Spiral of Silence», Dasom Eom, Linh Hoang i Gerry Oei, del Georgia Institute of Technology, analitzen el canal de Reddit r/unpopularopinion, dissenyat perquè els usuaris intercanviïn pensaments, opinions i judicis que no podrien expressar obertament per por a la crítica social.
L’estudi va revelar que, tot i ser dissenyat perquè els usuaris expressessin lliurement opinions socialment impopulars, a la pràctica la comunitat està dominada per homes blancs joves i heterosexuals. Com a resultat, les «opinions impopulars» que típicament arriben a la pàgina principal i reben més vots positius no són veritablement impopulars en un sentit general, sinó que tendeixen a representar les perspectives i creences d’aquest grup demogràfic, que se sent cada cop més fora de lloc i desafiat pels moviments socials emergents com el feminisme, la lluita pels drets LGBTQ+ i els moviments antiracistes.
Aquests joves, molts dels quals podrien considerar-se part de la subcultura incel, utilitzen r/unpopularopinion com un refugi on expressar obertament les seves opinions reaccionàries i misògines que van en contra de les noves narratives socials hegemòniques que perceben com una amenaça als seus antics privilegis. En lloc de fomentar una veritable diversitat de veus impopulars, r/unpopularopinion acaba convertint-se en una cambra de ressonància que reforça les creences d’aquesta subcultura d’homes blancs desarrelats de la cultura popular moderna.
Tot i que la tendència de les unpopular opinions ha creat un espai de descompressió per expressar judicis socialment poc acceptats, la semàntica dels m’agrada i l’economia de l’atenció erosionen els matisos en el gran diàleg social que es produeix a X. L’algoritme de recomanació a X està dissenyat per maximitzar la utilitat de la plataforma, entesa com el temps d’ús i la interacció. Aquesta mecànica, pensada per beneficiar l’empresa i els seus accionistes, particularment Elon Musk, ens atrapa en una espiral de consum incessant.
L’algoritme es converteix en el foc que projecta ombres en les parets de la nostra caverna digital, fent-nos creure que aquestes ombres són la realitat. D’aquesta manera, els usuaris de X queden atrapats en una cambra d’eco, exposats únicament a opinions que reforcen les seves creences preexistents, sense accedir a una visió més completa i realista del món. Amb la introducció del feed «per a tu», també se’ns presenten publicacions extremadament contràries als nostres valors, però la intenció és que hi reaccionem emocionalment i desinhibidament. Com Plató va descriure amb l’anell de Giges, l’anonimat a X permet als usuaris actuar de manera més extrema, alliberats de les conseqüències immediates de les seves accions.
Els grups d’interès volen imposar les seves narratives i controlar el diàleg públic digital mitjançant bots. En aquest entorn, la ultradreta i el neoliberalisme troben una zona de joc avantatjosa on l’algoritme i les cambres d’eco fomenten la ignorància selectiva i reforcen els biaixos preexistents. Els missatges se simplifiquen i els consensos socials s’esmicolen per culpa del format reduït i la manca de context. Aquest tipus de comunicació superficial dificulta la interacció racional i constructiva, promovent la polarització i els malentesos.
Els m’agrada, finalment, gamifiquen la interacció, reforçant el narcisisme col·lectiu que tant bé descriu Erich Fromm. La cerca de m’agrada i retuits (del reconeixement) esdevé l’objectiu primordial i ens mou a comportar-nos de manera extrema en la carrera per la validació externa.
