criptoart2

Feels Bad Man: el boom tòxic del criptoart i els NFTs

L’any passat es va estrenar Feels Good Man, un documental que explorava el fenomen de la granota Pepe des de la seva concepció com a un simple personatge dels còmics de Matt Furie fins a convertir-se, malauradament, en la gran icona dels memes de l’alt-right a webs com 4chan. No obstant, sense voler el documental planteja una curiosa pregunta: quants diners estaríeu disposats a pagar per un meme? No és conya. Un segment de la pel·lícula gira al voltant del mercat de Rare Pepes, uns cromos virtuals fets amb memes de la granota. I aquí és on trobem la resposta, ja que Peter Kell es va gastar $39.000 en tenir la propietat d’un Homer Pepe.

Fins ara el col·leccionisme d’art estava sustentat en objectes tangibles, com podrien ser els quadres originals de pintors com Claude Monet o Vincent Van Gogh. En l’àmbit digital, com a molt, podríem estirar el concepte de col·leccionisme a les reproduccions físiques que es fan d’obres digitals amb d’una tirada limitada que aporti més valor a aquesta obra. No obstant, ens sorgeix la problemàtica de que ningú arriba a ser mai el sol propietari de l’obra original, ja que no existeix una versió física que sigui vertaderament l’original. Fins ara.

Això dels Rare Pepes va succeir al 2018 i és el que s’anomena un NFT, sigles que s’han convertit en tota una la revolució a internet durant les últimes setmanes. Però, què és un NFT? Els non-fungible tokens tècnicament són tokens criptogràfics, són elements amb un valor dins d’una xarxa blockchain, similars a una criptomoneda excepte pel fet de que no son mútuament intercanviables i són indivisibles. Igual que un euro és divisible en cèntims i dos euros tenen el mateix valor mentre que Els girasols de Van Gogh no.

Imagen2
El Rare Pepe més rar (i car) del món

Enfocant-nos en el context del col·leccionisme, la vertadera utilitat d’aquests tokens no fungibles és la de servir com una prova de la propietat d’un objecte digital. No importa la quantitat de còpies (o rèpliques) de l’arxiu que hi hagi a la xarxa, a través dels NFTs s’aplica el concepte i el valor del certificat d’autenticitat a l’espai artístic virtual i d’aquesta manera es pot ser el sol propietari de l’obra en qüestió. Tot això dins del marc de transparència de la tecnologia blockchain: es registren totes les transaccions i es pot consultar qui n’és el propietari en cada moment.

No hi ha límits respecte al que pot esdevindré un NFT, ja que l’únic que queda enregistrat a la xarxa descentralitzada són les transaccions del token, per tant el món del criptoart engloba qualsevol tipus d’expressió artística: fotografies, vídeos, gifs, música, software, textos, cromos de memes de Pepe, etc. Això ha permès la creació de comunitats multidisciplinàries d’artistes, col·leccionistes i tech bros que han anat alimentant aquesta febre els al punt on es troba ara mateix.

Els NFTs s’han erigit com una idea presumptament revolucionaria pels artistes digitals, rendibilitzant la seva obra i venent-la de manera directa en comptes de simplement crear contingut que enriqueixi el seu portafolis de cara a futures oportunitats laborals.

Durant els últims mesos l’artista Mike Winkelmann (conegut com a Beeple) hauria guanyat uns pocs milions de dòlars amb les vendes de NFTs de la seva obra, als que s’han d’afegir els $69.346.250 (no és broma) de la subhasta que la prestigiosa casa de subhastes Christie’s ha fet d’una recopilació en un sol JPG de les 5000 peces digitals corresponents als primers 13 anys del seu projecte Everydays, amb el que Beeple ha creat i pujat a internet una imatge al dia sense interrupcions.

Recordeu el Homer Pepe del documental? Doncs a principis de març el seu propietari Peter Kell el va vendre per l’equivalent a $320.000 en ETH, la criptomoneda de la xarxa Ethereum. Al voltant de vuit vegades més del que li va costar.

La cantant Grimes i el seu germà Mac Boucher van subhastar els NFTs de deu peces audiovisuals que formen part de la WarNymph Collection Vol.1, arribant a guanyar sis milions de dòlars.

La també cantant Azealia Banks i la seva parella Ryder Ripps van vendre per $17.000 un NFT que consisteix en un àudio de 24 minuts d’ells dos durant l’acte sexual, una compra que a més de l’arxiu WAV inclou una única còpia signada i en vinil d’aquesta gravació i drets vitalicis d’explotació.

Imagen3

I per últim, Jack Dorsey va vendre un NFT de la seva primera piulada a «Twttr» per dos milions i mig de dòlars.

A partir dels exemples anteriors podríem entrar en l’etern debat quin és el valor que li donem a les coses, argumentant que és una ximpleria pagar una quantitat estratosfèrica per la possessió virtual d’un objecte digital. D’igual manera que existiria un altre argument mencionant que també ho es pagar una milionada per un quadre d’un artista famós i ambdós casos es poden veure des del prisma de que són situacions equivalents, ja que el col·leccionista potser l’únic que vol és la satisfacció de posseir aquesta obra o, en altres casos, la capacitat de fanfarronejar sobre el que posseeix. Però aquest no és el debat més rellevant al voltant dels NFTs a hores d’ara, perquè per molt revolucionari i positiu que sembli, hi ha moltíssims problemes amb aquests certificats virtuals.

Per entendre-ho tot millor primer s’ha de parlar de la tecnologia que hi ha darrere: el blockchain. Resumint-ho molt, el blockchain és un tipus d’arquitectura de xarxes que es caracteritza per estar descentralitzada i la seva informació es distribueix per tots elements que la formen a través d’una cadena de blocs, de manera similar a com si fos un llibre en que cada pàgina la té una persona diferent.

Afegir un altre bloc a la cadena, o una altra pàgina al llibre, és el que es coneix com a mineria i consisteix en que tots aquells ordinadors que vulguin formar part de la xarxa competeixen entre ells sota unes condicions per continuar amb la cadena. Com a compensació per continuar amb la cadena, el guanyador rep un premi en forma de token de criptomoneda, com el bitcoin.

El problema es troba amb les condicions de la competició amb les que s’estenen les xarxes blockchain. La més estesa, adoptada per Bitcoin o Ethereum, és el sistema de verificació Proof-of-Work, amb el qual tots els ordinadors que vulguin formar part de la xarxa han de competir per resoldre un problema matemàtic complex que requereix molt esforç computacional i, conseqüentment, molta energia.

Aquest sistema té algoritmes que adapten la dificultat del problema segons augmenta o disminueix el temps de creació de nous blocs. A més ordinadors competint, menys temps, de manera que puja la dificultat i es necessita més poder de computació per arribar a la resposta. Fa molts anys, es podia minar criptomoneda amb una CPU d’un ordinador personal, però a mesura que el bitcoin s’ha anat fent famós s’han començat a utilitzar processadors més potents fins el punt de que algunes empreses directament han construït instal·lacions plenes de processadors dedicats solament a intentar minar criptomoneda.

Imagen4
Gràfic amb la dificultat de resoldre el problema matemàtic del sistema PoW

La gran majoria de NFTs estan constituïts dins de la xarxa Ethereum i aquesta utilitza el sistema PoW per a la creació de nous blocs, així que l’energia necessària per les transaccions de criptoart no és precisament petita. Així doncs, hi ha tres postures principals al món de l’art. La primera és la dels artistes que ignoren les implicacions ecològiques del mercat virtual i segueixen contribuint a la seva expansió com si res. Altres segueixen surfejant l’onada dels NFTs, però indiquen que un percentatge de cada venda es dedicarà a una organització que treballa per compensar les emissions de CO2. Mentre que els més vocals són els que han posat el crit al cel davant la ineficiència energètica d’aquestes noves pràctiques.

Un exemple és el de Joanie Lemercier, artista visual que va veure com el fet de posar a la venda sis NFTs de la seva obra va resultar en transaccions amb un consum energètic més elevat que el del seu estudi durant els últims dos anys.

La petjada que cada NFT deixa al medi ambient depèn de totes les interaccions que s’hi fan (creació, venda, subhasta, transferència…) i a la web cryptoart.wtf es pot consultar quina despesa energètica ha tingut una obra en particular i les equivalències en unes unitats que entén tothom.

Imagen6

Les solucions per fer que el blockchain en general i el criptoart en particular siguin sostenible és allunyar-se del PoW com a manera de verificar nous blocs. Existeixen altres mètodes com el Proof-of-Stake, el qual selecciona el nou ordinador de forma aleatòria però tenint en compte segons la quantitat de tokens que posseeix, o el Proof-of-Capacity, que la probabilitat de selecció depèn de la quantitat de memòria disponible. Ara mateix hi ha xarxes alternatives que les utilitzen, però no tenen el mateix valor que Ethereum i no són tan atractives pel mercat. Al menys des d’Ethereum han anunciat que estan treballant per adoptar el PoS com a sistema de verificació, però sembla que la seva implementació encara trigarà un any o dos.

Potser la problemàtica energètica és la més destacada, però no és l’única per la que els NFTs es troben a l’ull de l’huracà. Tota transacció que es produeix a xarxa té un cost associat que es relaciona amb l’espai permanent que ha d’ocupar. Crear un NFT costa diners. Fer una oferta per un NFT costa diners. Acceptar la oferta costa diners. A Ethereum això es produeix dins dels contractes intel·ligents, uns scripts de programació que s’executen dins de la xarxa i produeixen un resultat (qualsevol dels esmentats prèviament). Executar línies de codi a la xarxa té un cost econòmic en forma de “gasolina”, així que la quantitat de combustible (i diners) que es necessita per executar un contracte depèn de la seva complexitat. La peculiaritat d’aquest sistema és que la “gasolina” s’ha de pagar abans d’executar el contracte i si et quedes curt, el contracte s’atura a la meitat del procés i perds els diners. Com si tinguessis un cotxe que va de Barcelona a Màlaga per una carretera sense gasolineres.

El resultat de tot això són testimonis d’artistes amb pocs recursos i poc experimentats que, davant l’oportunitat de poder guanyar diners de manera ràpida, al final surten perdent.

L’enèsim problema que ha sorgit als últims dies és bastant irònic. Un dels arguments a favor dels NFT és el fet de protegir la propietat d’una obra d’art digital amb una certa transparència per evitar que puguin ser robats. Excepte pel fet de que qualsevol persona pot crear un NFT de qualsevol arxiu o d’una piulada que conté una obra. Potser els NFTs tampoc són tan meravellosos en aquest sentit si permeten l’equivalent a descarregar-te un pòster d’un artista sense permís i imprimir-lo a casa teva.

Un últim apunt. Cada cop veiem com la revolució de l’espai criptogràfic, que tant parla de la descentralització i la democratització de certs processos, sembla més una transferència de certes dinàmiques de poder d’un espai convencional a un espai hipermodern aprofitant els avenços tecnològics. I el criptoart no n’és una excepció, ja que els bessons Winklevoss (sí, els que estan interpretats per Armie Hammer a la peli The Social Network), són els propietaris de Nifty Gateway, el segon major mercat de NFTs del món, i no confio massa en una democratització i una ètica que passi per les mans dels tech bros per excel·lència.

Aquesta és la situació actual, de manera aproximada, al món del criptoart. Encara que tenint en compte com avança tot aquest article quedarà obsolet en un parell de setmanes. Potser d’aquí res veurem com peta aquesta bombolla criptogràfica o potser estem més a prop d’avançar cap l’ús de tecnologies descentralitzades en aspectes de la vida que ni ens imaginem, però d’una manera més ètica. Fins a les hores, el millor que podem fer és anar molt en compte i riure una mica amb els memes que surtin pel camí. Sense vendre’ls, es clar.

Total
0
Shares
Related Posts
Total
0
Share