Podem mostrar-nos «reals» a les xarxes socials? BeReal: la xarxa que limita la performativitat

La xarxa fascina i xucla i no queda res o ben poc d’íntim; tot s’externalitza, surt enfora per exhibir-se, i ja no hi haurà retorn.

– Resistència Íntima, Josep Maria Esquirol

L’app d’una nova xarxa social circula per les memòries internes dels nostres smartphones. Mitjans de comunicació digitals de tota mena es fan ressò amb titulars categòrics: «BeReal, l’anti-instagram que creix», «La febre de l’antipostureig», «BeReal: l’alternativa a Instagram que utilitza Rosalía per plantar cara al postureig», «Coneix BeReal, l’aplicació que t’allunya de la ‘vida perfecta’ de TikTok i Instagram», etc.

La majoria de titulars inclouen el principal –suposat– valor diferencial de BeReal en comparació amb la resta de xarxes socials de contingut visual: l’antipostureig o, dit d’una altra manera, l’autenticitat. A diferència de TikTok, Instagram o Facebook, BeReal vol assegurar-se que el contingut que comparteixen els seus usuaris sigui «autèntic», natural, real.

La declaració d’intensions és determinant. Al seu web presenten l’aplicació com a «una forma nova i única de descobrir qui són realment els teus amics en la seva vida quotidiana». Aquest plantejament, però, ens suscita algunes preguntes interessants: és possible mostrar-nos autèntics a les xarxes socials? És més, què vol dir ser autèntic? Com s’assegura l’aplicació de l’autenticitat del contingut que publiquen els usuaris? És BeReal una plataforma perquè les microcelebritats d’altres xarxes socials comercialitzin la intimitat per popularitzar la seva identitat digital?

BeReal en el panorama de les plataformes socials

BeReal neix a França l’any 2020 de la mà d’Alexis Barreyat i Romain Salzman. En aquell moment, a inicis de l’expansió de la pandèmia de la Covid-19 i les mesures sanitàries consegüents, la plataforma xinesa propietat de ByteDance, TikTok, se situava entre una de les deu xarxes socials més utilitzades al món.

Des del seu naixement, l’algoritme i la intel·ligència artificial de TikTok han ofert una nova forma de consum i creació de continguts més addictiva centrada en l’audiovisual: vídeos curts, continguts d’usuaris d’arreu del món, tendències internacionalitzades, etc.

L’enorme creixement, en relatiu poc temps, de TikTok i els escàndols sobre la venda de dades per part de Facebook, entre d’altres, va portar a la companyia de Mark Zuckerberg, Meta –aleshores anomenada Facebook Inc.–, propietat de xarxes socials com Instagram, Facebook i WhatsApp, a iniciar una refundació en l’àmbit legal i conceptual. L’agost del 2020, Instagram incorporava la funcionalitat dels Reels a la seva aplicació, pràcticament imitant la mecànica de TikTok.

Tot i així, TikTok encara guanyava l’atenció de les generacions més joves, en part gràcies al seu algoritme trencador amb les bombolles de filtres. Dins dels diferents fluxos de contingut, la plataforma xinesa et mostra tiktoks de temàtiques variades, possibilitant que accedeixis sempre a nou contingut, fora de la teva bombolla preferencial.

Davant l’èxit de la competència, en els darrers mesos Instagram ha modificat la mecànica de l’app i el seu algoritme, recomanant als usuaris publicacions (sobretot vídeos curts en vertical) d’altres usuaris que no segueixen. Canvis sobtats que no han estat ben rebuts pels instagramers. La influencer estatunidenca Tati Bruening (@Illumitati) per expressar el seu enuig ha iniciat el moviment «Make Instagram Instagram Again», impulsat per les celebrities Kylie Jenner i Kim Kardashian (que sumen juntes més de 380 milions de seguidors). La petició a la plataforma de Change.org, que inclou claims com «stop trying to be tiktok» (prou intentar ser tiktok), ja compta amb més de 300.000 signatures.

Recentment, el director d’Instagram, Adam Mosseri, ha anunciat en una entrevista amb Casey Newton que limitaran la quantitat de contingut suggerit de comptes no seguides i donaran marxa enrere sobre l’aparença del feed inicial en pantalla completa, que havien modificat copiant l’estil de TikTok.

En aquest context on totes les xarxes socials volen semblar-se a TikTok –fins i tot YouTube va incorporar els seus propis reels–, neix i s’expandeix BeReal. Segons Insider, la companyia reuneix aproximadament 85 milions de dòlars americans i es valora en uns 600 milions de dòlars americans.

Identitat digital: la construcció del nostre personatge

La lluita de les xarxes socials per captar l’atenció dels usuaris –i, per tant, dels anunciants– és constant. Ja hem vist que a les companyies no els hi fa res «copiar-se» de la competència descaradament –més clarament ho expliquem aquí. Ara bé, des del prisma de les usuàries, creadores i consumidores de continguts, quins factors són determinants per decidir atendre a una xarxa social i no a una altra?

Cada xarxa social ha estat concebuda per donar format als continguts i distribuir-los en xarxa de manera més o menys oberta. En un principi, Instagram ens servia per compartir amb els nostres followers de cercles propers (amics i amigues, familiars, amigues d’amigues, etc.) fotos de la nostra vida. Amb el pas del temps va incorporar l’audiovisual, primer amb els stories (imitant la dinàmica d’Snapchat) i després en el propi feed amb els vídeos d’un minut (que actualment poden durar fins a 10 minuts, un cop eliminada la sub-app IGTV) i finalment amb els reels. La pestanya «descobrir», amb els hashtags i les etiquetes, va descloure els nostres perfils i continguts a usuàries d’arreu del món, trencant la bombolla íntima de seguidors i seguidores.

TikTok es va concebre directament en l’audiovisual. És l’evolució natural de Musical.ly, que permetia gravar vídeos des dels 15 segons al minut de duració, en diferents preses, i combinar-les amb un àudio reutilitzable per altres usuaris, que esdevenia l’element de viralització. TikTok ofereix un gran ventall de filtres i efectes per retocar-nos la cara, i distribueix contingut en un format d’snack, accessible a usuàries de tot el món. L’algoritme de TikTok és potser el seu factor diferenciador respecte altres xarxes socials: ens mostra allò que ens agrada consumir, tot intercalant altre tipus de contingut que ens permetrà anar més enllà del nostre consum habitual.

Diferents formats, mateix objectiu: connectar els usuaris i usuàries, distribuir els seus missatges i intencions (polítiques, socials, d’entreteniment, divulgatives, etc.). Les xarxes socials són espais virtuals públics, la presència al qual no és física. Des d’aquesta distància podem construir la nostra identitat digital, que no ha d’assemblar-se necessàriament a la nostra identitat «real».

La nostra presència a les xarxes és ambivalent: som consumidores i creadores de contingut simultàniament. Reaccionem a les fotografies, textos i vídeos dels nostres amics i amigues, i d’altres usuàries, a la vegada que tenim la possibilitat de publicar els nostres vídeos, fotografies i textos per comunicar alguna cosa i/o mostrar-nos d’una determinada manera davant els altres. Qualsevol participació en aquest espai virtual afecta a tota la narrativa de les nostres identitats digitals i a la dels altres.

Quan s’alineen un conjunt de factors a favor nostre (estil comunicatiu «exitós» dins d’una subcultura digital, aparença física canònica, identitat digital ben diferenciada, etc.) guanyem moltes seguidores i podem convertir-nos en microcelebritats, en «influenciadors». La democratització de la visibilitat pública que han permès internet i les xarxes socials, davant «l’antic règim» comunicacional vertical i unidireccional de les indústries culturals tradicionals, ha generat noves «professions», ja que les microcelebritats o influencers no només són adquiridors d’un capital simbòlic (reputació, autoritat, estatus, etc.), sinó també d’un capital material (invitacions a esdeveniments, regals comercials, ofertes de feina, etc.).

Les xarxes socials passen a ser, aleshores, no tan sols mitjans de comunicació; també la condició de possibilitat del nostre «èxit social» –si entenem com «èxit social» guanyar el reconeixement social pel nostre contingut. De la mateixa manera que una cadira o un ordinador, l’èxit social es fabrica. Justament les diferents xarxes socials són les fàbriques on manufacturarem la nostra identitat digital des de diferents perspectives.

Instagram ens permet mostrar-nos més íntims. Però una intimitat «preparada», on sempre posem macos i maques. Estiuegem als millors indrets, a sobre d’un vaixell, i mostrem el costat més fancy de la nostra vida. TikTok, en canvi, permet que estiguem presents a les tendències de ball o als darrers àudio-memes. Podem gravar-nos posant la cara de la Rosalía a «Bizcochito» i de passada mostrem la figura canònica del nostre cos i del rostre perfecte (ple de filtres i reducció de nas i augment de llavis via IA). A Twitter, en canvi, ens posicionem respecte al darrer debat estúpid sobre si la presidenta d’un Estat pot sortir de festa o no; pengem frases superficials sobre l’amor o linxem algun altre personatge públic per haver-se equivocat en unes declaracions o no haver estat prou clarivident.

El producte de cada tiktok, post o tuit publicat és el fil conductor de la meva personalitat digital. La identitat que vull ensenyar al món. La «perfecció» que no aconsegueixo mostrar a la feina o en els meus vincles socials o de parella, perquè en «la vida real» –les identitats digitals també són vida real– no tinc temps de fabricar res; he de, simplement, ser jo immediatament i, per tant, errar, deixar entreveure inevitablement les meves misèries i, per això, morir de por.

Mentrestant, les usuàries que consumeixen el meu contingut veuran aquesta part perfecta o, sovint, «imperfectament perfecta» –perquè dels drames també es pot treure profit en la fabricació de la identitat digital– de la meva vida. El miratge de la meva vida que es genera quan comparteixo part de la meva realitat a les xarxes esdevé, inevitablement, objecte de comparació. La usuària que consumeix el meu contingut em veurà estiuejar en un vaixell, amb un cos canònic i una cara (plena de filtres) perfecta, mostrant tot el que «s’ha de ser» per ser guapo o guapa o exitosa, a banda d’exhibir tot el que «li falta a ella» per aconseguir-ho. En aquest punt és quan neixen les inseguretats físiques, mentals, econòmiques, etc.

Malgrat que la usuària que consumeix el meu contingut sap que està editat i ple de filtres i efectes, perquè les funcionalitats de la xarxa social ho permeten, el que consumeix és un relat de la meva vida, aleshores accedeix a part d’una intimitat oberta al món. Creu, efectivament, que m’estic mostrant «autèntic».

El mètode BeReal: sense edició, ni filtres, ni permanència

L’«autenticitat», en el context de les xarxes socials, fa referència a l’absència d’intenció d’ocultament en el contingut publicat. Dit d’una altra manera, és autèntic qui es mostra tal com és en el seu contingut i expressa el que realment pensa, sense interpretar cap «personatge», ni sucumbir a l’expressió general si no hi està d’acord, sense ocultar cap veritat per conveniència ni representar una vida que no s’ajusta a la seva veritable quotidianitat.

Si definim així l’autenticitat, és possible mostrar-se autèntic a les xarxes socials? Per començar quan decidim què publicar ja estem interferint en aquesta pura autenticitat. Un cop decidit hem de pensar com ho publiquem: en quin format, estil, context, etc. en funció de la intenció de la publicació. Aquesta intenció també determinarà quan ho publiquem i en quina plataforma.

El grau d’autenticitat disminueix en aquest procés, perquè, inexorablement, hem intervingut en les circumstàncies de la publicació amb una marcada intenció. Justament en aquest procés circumstancial intervé la mecànica de BeReal. Per assegurar-se’n de la veracitat del contingut que publiquem, BeReal envia als seus usuaris diàriament una notificació en un moment aleatori del dia. A partir d’aquell moment, l’usuari disposarà de dos minuts per fer una foto simultània de la càmera frontal i posterior del seu smartphone. D’aquestes fotos es generarà una sola imatge amb la foto de la càmera posterior en gran i de la càmera frontal en un racó i en una proporció més petita.

L’usuari pot afegir una descripció a la seva publicació. També pot decidir amb qui la comparteix: si amb els seus amics i amigues o al wall de discovery, on ho podran veure usuaris d’arreu del món. Sigui com sigui, només podran veure la publicació els usuaris que, en aquell dia, hagin fet la seva publicació. La foto s’eliminarà passades les 24 hores.

Veiem diverses característiques en la mecànica de BeReal centrades en garantir l’autenticitat del contingut:

  • La immediatesa en la presa de la imatge assegura que no es pugui «teatralitzar» massa la instantània. Que no hi hagi eines d’edició (ja sigui per millorar l’estil de la foto, com els filtres, o per modificar l’aparença, com les eines d’IA de TikTok) també evita els impulsos a la «falsejar» allò que es mostra.
  • La fugacitat i l’aleatorietat de la foto. Si estàs treballant a l’oficina, potser la foto només mostrarà el teu escriptori i la teva expressió avorrida. A altres xarxes socials, en canvi, podem programar publicacions (recordem, són fàbriques de la identitat digital). S’ha de dir, però, que també existeix a BeReal la possibilitat de publicar un late: si durant els dos minuts des que has rebut la notificació no has pogut prendre la instantània, pots publicar-lo en qualsevol moment del dia. En aquesta petita esquerda es perd una mica d’autenticitat; et dona la possibilitat de «performativitzar» el moment que escullis.
  • Finalment, el fet que no puguis veure el contingut dels teus amics i amigues sense publicar contingut previament, evita la tafaneria de les usuàries passives que consumeixen, comenten i interactuen amb el contingut, però mai generen el seu propi.

BeReal també permet reaccionar a les publicacions amb foto-icones pròpies i deixar comentaris en les publicacions. Interaccions que desapareixeran juntament amb la publicació passades les vint-i-quatre hores de la seva publicació o en el moment que l’usuari torni a publicar contingut l’endemà.

Amb aquest mecanisme podem evitar que es perdi autenticitat limitant la capacitat d’intervenir en algunes circumstàncies del nostre contingut. Hi ha circumstàncies inevitables com ara cap a on apuntem la càmera en el moment de fer la foto: podem mostrar l’escriptori a l’oficina o el jardí que es mostra rere la finestra. Ambdues perspectives del mateix moment són «reals», tot i que expressin diferents intencions.

Si en el moment que arriba la notificació estic treballant, per ser 100% autèntic, pot ser, hi hauria de fotografiar el meu escriptori, la pantalla de l’ordinador i la meva cara d’enfastidit. Però si decideixo fotografiar el jardí que es veu per la finestra, estic mostrant altra part de la meva realitat en aquell moment: l’ànsia de la llibertat, de la naturalesa, de sortir a l’aire lliure després d’iniciar una jornada tancat a l’oficina. Ambdues publicacions mostren la realitat del moment, però les intencions i la perspectiva de la realitat són diferents. La foto de l’escriptori és descriptiva de l’acció que estic fent en aquell mateix moment, mentre que la foto del jardí expressa el desig que sento en el present.

BeReal ha crescut ràpidament des que es va expandir als Estats Units des de França en l’entorn universitari. La novetat hi juga molt en aquest creixement, però també el concepte. És com un joc: ara tinc l’oportunitat de mostrar-me «autèntic» amb els meus amics amb la certificació d’una app que no em deixa «falsejar» el meu contingut. Les microcelebritats –o celebritats com Rosalía– també s’han sumat ràpidament al carro; ara poden mostrar-se més íntimament (que no autènticament) alimentant la seva identitat digital i, en el seu cas, la seva marca personal com a professionals del show business.

Per cert, com sempre, Instagram ha reaccionat al creixement de BeReal com ho fa habitualment: copiant-se. Segons Alessandro Paluzzi (@alex193a) Instagram estaria treballant en la inserció d’una nova funcionalitat a l’app, l’IG Candid Challenges, que copiaria la mecànica de BeReal.

Podem intensificar la mostra d’autenticitat a la xarxa, però, realment volem mostrar-nos autèntics?

Traiem en clar que les xarxes socials són fàbriques de construcció d’identitat digital. Quan compartim el nostre contingut a les xarxes (la nostra vida, les nostres passions, etc.), sigui amb la intenció que sigui, estem inevitablement comportant-nos com a un personatge de nosaltres mateixos. El fet de participar en l’esfera pública digital ja deixa entreveure una voluntat d’agradar o desagradar amb el nostre personatge digital; sigui una cosa o una altra, volem afectar els altres amb el nostre contingut.

Així doncs, les xarxes socials ens donen eines, perquè fabriquem de la millor manera el contingut que publiquem i li donem un format idoni perquè arribi a la major quantitat de gent i perquè el missatge pugui expressar-se «de la millor manera» complint la intenció de la nostra publicació.

Si prescindim d’aquestes eines i de la capacitat lliure d’intervenir en les circumstàncies de la publicació del nostre contingut, potser guanyem en autenticitat a l’hora de mostrar la nostra vida als altres. Mai podrem mostrar-nos autèntics del tot, però sí més autèntics que si fabriquem el contingut en funció dels nostres interessos. Ara bé, volem fer-ho? Realment volem mostrar-nos autèntics?


Caro Castaño, L. (2016) El discurso de la autopromoción y la autenticidad en las redes sociales: la marca personal y la microcelebridad en Área Abierta. Revista de comunicación audiovisual publicitaria 17 (3), 395-411. http://dx.doi.org/10.5209/ARAB.52438

Total
0
Shares
Related Posts