L’actor, realitzador i guionista David Pareja va mostrar en un fil de Twitter la seva indignació amb un tiktoker de fama creixent que basa el seu contingut en «plagiar» altres usuaris de l’aplicació.
El fil mostra un recull de vídeos virals del tiktoker @nachter i els compara amb vídeos idèntics d’altres usuaris publicats amb anterioritat. El contingut principalment humorístic representa una escena contextualitzada per un text i un àudio, generalment una cançó, que aporta comicitat a l’acció escenificada.
TikTok ha acompanyat a les noves generacions en aquesta estranya època de pandèmia que ens ha tocat viure. Amb més del 80% d’usuaris centennials i popularitzada majorment durant el 2019, la xarxa social xinesa ha evolucionat tendencialment a l’alça durant el 2020 situant-se entre les deu xarxes socials més utilitzades del món, per sobre de Twitter, Reddit o Snapchat, segons dades de Hootsuite.
TikTok combina perfectament els stories d’Instagram, el format videomusical, els efectes especials o filtres i l’edició de vídeo. Les seves funcionalitats específiques (la manera en què funciona l’aplicació) i el seu algoritme permeten que els continguts es comparteixin arreu del món i faciliten molt més la viralització que altres xarxes socials. Aquest format possibilita una nova narrativa estretament vinculada als codis culturals de les generacions centennial i millennial tardana, que comparteixen la manera d’entendre l’humor, l’accés a la informació i la conformació de l’opinió, així com l’expressió d’un erotisme que incorpora a determinats gestos i moviments (les tendències de balls, la música, els gestos facials, etc.) un component erogen d’intensitat variable.
Tot aquest nou escenari cultural i narratiu ha aportat un nou sentit als memes. Els tiktokers ara repliquen escenes acompanyades amb música o sons diversos (com poden ser diàlegs, monòlegs o manifestacions sonores del que podem anomenar «vídeos fundadors» de les tendències) amb el seu cos. El procés d’imitació –o remixturació– ja no es limita a fer-se sobre un contingut original en la forma visual, sinó que ara passa a fer-se amb el propi cos dels usuaris i usuàries.
Així comencen a sorgir diferents tiktokers o creadors de continguts que solen especialitzar-se dins d’un corrent o nínxol de contingut, tot aportant un estil propi. Exemples de corrents de contingut són el corrent dansa o ball, el corrent maquillatge, el corrent humorístic o satíric, el corrent meta-tiktok (el que genera contingut parlant d’altre contingut de l’app), el corrent eròtic, el corrent anime o manga, el corrent més informatiu o dedicat al coneixement, entre altres. També hi ha corrents més transversals com el polític –que incorpora corrents com el LGTBIQ+, el feminista, el progressista (poc habitual), el ultradretà o feixista– o el comercial propi dels famosos, músics, artistes, etc.
La circulació de continguts a TikTok està condicionada principalment per dos elements: l’algoritme de l’aplicació i les característiques pròpies del contingut. Ambdós elements són complementaris. El primer és funcional i actua segons les lògiques de l’economia de l’atenció. TikTok intenta que passis el major número de temps consumint els continguts de l’app per poder rendibilitzar el negoci: a major temps consumint continguts, més quantitat d’anuncis es consumeixen i més rendible es torna TikTok perquè les empreses inverteixin. En l’economia de l’atenció no només juga un rol els interessos financers de l’empresa propietària de la xarxa social i l’algoritme; també els generadors de continguts hi contribueixen impulsats pel desig de destacar, influir, guanyar seguidors i, per tant, reputació.
Per altra banda, quan parlem de les característiques pròpies del contingut ens referim a un aspecte més cultural. A TikTok l’element sustentador de la repetició o imitació del meme és generalment l’àudio. Quan els usuaris graven un ball o un lipsync, o bé utilitzen un àudio que ha estat pujat per altre usuari, o bé el pugen ells mateixos quan graven o editen el seu vídeo. Si l’àudio l’utilitza molta gent es torna tendència, esdevenint l’element estàtic en tots els enregistraments, mentre que el vídeo o l’element visual és aquell que canvia i remixtura el missatge o la intenció inicial del meme.
Independentment de la categoria a la qual pertanyi el contingut, al poder interactuar amb ell, remixturar-lo i compartir-lo, esdevé potencialment un meme. Això suposa funcionar sota les lògiques d’una economia de la producció social i sota un model cultural que permet l’apropiació, la còpia i la modificació de la idea o la intenció de qualsevol contingut inicial.
TikTok és una aplicació genuïna perquè ha heretat de Musical.ly la cultura Read-Write i l’ha combinat amb funcionalitats que obren un munt de possibilitats de creació de continguts i expressió d’idees que, al compartir-se, evolucionen, es transformen, mixturen i milloren, en una coproducció massiva dels usuaris i usuàries de l’aplicació oberta en l’àmbit mundial.
Quin paper juga la propietat en aquesta economia de la producció social? És possible parlar de plagi tenint en compte que la mateixa funcionalitat de l’aplicació incita a la remixturar els continguts i interactuar directament amb ells?
Tot i ser complementàries, les lògiques de l’economia de l’atenció i de la producció social presenten tensions relacionades amb el component d’expressió de la individualitat en la xarxa i una cultura de la participació horitzontal i oberta. Si el tiktoker que abans posàvem com a exemple viralitza un contingut que còpia altres idees de manera exacta i gràcies a això guanya una reputació online que li permet obtenir beneficis econòmics, evidentment existeix una intenció insolidària: busca al cap i a la fi un benefici individual i no la coproducció de contingut de valor aportant una diferència autèntica.
La denúncia de Parejo està fonamentada en reprovar el «plagi» de contingut, però, si s’assumeixen les dinàmiques de l’economia de la producció social, hem d’entendre que no existeix a la xarxa social quelcom semblant a la propietat exclusiva d’una idea o d’un format d’expressió concret. Ara bé, sí podria destacar-se la tensió d’aquesta inexistència d’exclusivitat amb l’expressió de la individualitat a la xarxa amb pretensió de guanyar rèdit personal i econòmic, en aquest cas, a costa de les idees d’altres usuaris.
L’equilibri entre ambdues lògiques econòmiques està expressada amb claredat a la categoria que proposa l’acadèmic Yochai Benkler «d’economia política del procomú». Benkler defineix el procomú com a «un tipus particular d’ordenació institucional per governar l’ús i la disposició dels recursos». Aquesta ordenació està principalment fonamentada en contraposició amb el concepte de propietat: cap persona individual controla en exclusivitat l’ús d’una idea. Els recursos, idees o expressions estan a l’abast d’un número variable de persones que acorden una reglamentació que pot «abastar des del tot val a regles formals finament articulades i el respecte de les quals s’imposa amb efectivitat».
En aquest espai procomú el concepte de llibertat és força diferent a la concepció liberal: es practica una llibertat «respecte a les restriccions que acceptem normalment com a precondicions necessàries per al funcionament dels mercats». Benkler accentua l’aspecte restrictiu del mercat que delimita qui té el domini i la potestat d’usar els recursos sota la condició de la propietat. El procomú planteja un espai lliure d’aquestes restriccions i de caire sostenible i eficient, és a dir, un espai totalment assimilable i pragmàtic.
En altres reportatges tindrem l’oportunitat d’expressar amb més profunditat la proposta de Benkler. Aquesta aproximació, però, ja ens serveix per pensar un espai capaç d’equilibrar els dos tipus de dinàmiques econòmiques que es produeixen a xarxes socials com TikTok. El procomú és una proposta que no deixa en banda la individualitat, sinó que planteja una estructura inclinada clarament cap a la producció i expressió comunitària i inclusiva.
