Al món occidental, i en concret a Espanya, les estructures polítiques del segle XX s’han mantingut pràcticament intactes a hores d’ara. Els subjectes protagonistes en l’organització política són els partits polítics, agrupaments hermètics, jerarquitzats i monoideològics —potser fruit de les limitacions comunicatives de l’era pretecnològica—, que funcionen dins d’una dinàmica d’alternança de sobirania capitalista versus contestació laboralista. Aquests partits polítics tradicionalment han hagut de reunir les voluntats de milers de militants, milions de votants i desenes de regions, tothom amb diferents sensibilitats. Això implica que, per poder sobreviure, prosperar i accedir a tenir una agenda productiva de reformes polítiques han operat sempre sota esquemes ideològics molt simples i robusts amb poca flexibilitat i possibilitats de debat.
Amb el moviment 11-M es va evidenciar una voluntat ciutadana d’escapar de la partitocràcia; aleshores va esclatar la manifestació popular de participar de forma més directa en el procés polític i acomplir els tres tipus de democràcia: deliberativa, participativa i representativa. Quan es va crear Podem el 2015, el partit va anar adoptant un sistema de «cercles» organitzat per temàtiques i localitats. Però amb el temps, la direcció a Madrid va constatar que era impossible mantenir la coherència ideològica i la disciplina de partit, el que —sumat a nombrosos atacs mediàtics— estava causant un gran mal al nou moviment. Per tant, la direcció va decidir acabar amb l’experiment dels «cercles» i va renunciar a aquest intent de democràcia interna per «massa caòtic».
Seguidament, la tensió subjacent que hi havia entre les principals dos corrents del partit va acabar desembocant en una guerra civil i una futura escissió. El bàndol d’Iñigo Errejón volia captar una àrea transversal de votants desencantats dels partits tradicionals amb la idea de formar un partit de caràcter populista, ciutadà, centrat en les aspiracions de cada moment, però corregida amb una anàlisi marxista. El bàndol de Pablo Iglesias aspirava a ser el successor d’Esquerra Unida, amb el seu pes demogràfic d’activistes, militants i xarxes de suport amb know-how de com fer política d’esquerres; i a evitar que l’esquerra radical es moderés.
Iglesias i el seu equip van aconseguir integrar les antigues estructures de IU i el PCE, però el que no van aconseguir és integrar en la seva plataforma madrilenya les diferents plataformes que havien sorgit en les regions més perifèriques d’Espanya. Avui mateix, al començament de la tardor del 2022, veiem que ni tan sols el suport de IU està garantit, i a més fa temps que els anticapitalistes van abandonar el projecte per ser «massa moderat». El partit d’Errejón està quasi desaparegut a tota Espanya excepte a Madrid, on és bastant més fort que Podem. Podem en definitiva ha lluitat per centralitzar-se, però no ho ha aconseguit. Ara l’esperança de molts recau en Yolanda Díaz i la seva nova plataforma política, Sumar.
Encara no se sap de quina manera la plataforma estarà organitzada internament. Hi ha una lluita soterrada entre centralisme i confederalisme. És probable que si es torna a intentar una opció centralista, aquesta fracassi en aglutinar totes els corrents i moviments. Però també es vol evitar ser massa federalistes, doncs, suposadament, seria una font de caos. Altra opció com aquesta podria ser que al Congrés, el partit funcionés com una estructura paraigües, però amb llibertat de vot de cada fracció, sense control de cap lideratge.
La «societat espanyola» no existeix, més aviat existeix un cúmul de societats espanyoles amb pensaments diferents.
Podem i la resta de moviments relacionats aspiraven a sobrepassar i suplantar el PSOE com a partit hegemònic d’esquerres, però han fracassat estrepitosament, encara que durant un curt període de temps van superar-los a les enquestes. No han sabut integrar la gent que s’identifica d’esquerres d’edats més avançades i entorns més rurals.
Es podria establir la següent hipòtesi politològica: a l’esquerra hi ha dos corrents naturals, la que valora més l’estabilitat i moderació interna dins el partit, i la que valora més la coherència i puresa dels seus postulats ideològics. Aquesta segona tendeix inexorablement a la disgregació i la multiplicació de corrents internes (ben conegut és el meme de Monty Python del front popular de judea,o d’escissions entre les joventuts i partits comunistes radicals). Podem va intentar ser ambdós rols alhora i no ho ha aconseguit.
Si s’accepta donar-li per complet el rol de partit institucional i moderat al PSOE, l’esquerra plural pot tenir les mans lliures per crear un partit polític totalment federal, o dit d’una altra manera, una sopa on s’incloguin el màxim nombre de moviments polítics. Això no seria nou. És el que fa les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), un partit on conviuen centenars d’associacions municipals i ideològiques.
La «societat espanyola» no existeix, més aviat existeix un cúmul de societats espanyoles amb pensaments diferents. La gent es divideix, no només en classes socials, sinó també en tribus urbanes, en mentalitats professionals, en regions, en edats, etc. Un informàtic de Vigo no té res a veure amb una jubilada de Zaragoza o un agricultor de Múrcia. Una decisió madura i encertada per part del moviment polític que succeeixi a Podem seria la d’acceptar que l’heterogeneïtat de l’electorat d’esquerres a Espanya és massa gran per a ser domesticable sota una única jerarquia.
Les noves eines tecnològiques poden servir per fomentar una estructura horitzontal no propensa a dissoldre’s. Proposo que imaginem una app o xarxa social que recuperi els cercles. Es poden anomenar d’una altra manera: comunions, per exemple. Aquesta app donaria a qualsevol usuari l’opció de crear una comunió i anomenar-la segons la localitat o la temàtica, que podria ser general o específica, i establir unes fronteres polítiques per l’àmbit d’aquesta comunió (municipals, comarcals, regionals, nacionals o una combinació).
Dins de cada comunió, hi podrien haver diverses seccions:
- Fòrums, xats, notícies.
- Projectes i temàtiques.
- Pressupostos, ingressos i despeses.
- Jerarquia partit, eleccions.
- Llista de militants, contactes.
- Estatuts i votacions de canvis.
Amb una estructura digital com aquesta, ultrademocràtica i participativa, es podria muntar un moviment democràtic no depenent del poder-des-de-dalt i molt orgànic, sense caps visibles dels quals depengui tot i, potser per tant, més impermeable als atacs mediàtics organitzats. Promovent l’establiment d’aquestes comunions arreu del territori nacional, creixen de forma independent i cadascuna al seu ritme, sota una matriu digital comuna, potser és possible crear un moviment de masses que aniria recalculant constantment la legitimitat de les diverses idees, propostes, candidatures i corrents integrants el moviment democràtic, culminant amb unes primàries digitals, obertes i neutrals que donessin pas a una llista única de cara a les Eleccions Generals i Autonòmiques.
Acompanyar els actes d’organització política amb la tecnología és, sens dubte, una estrategia guanyadora per a l’esquerra espanyola.
