Quan emergeix un «problema», un «fet», ens veiem interpel·lats a posicionar-nos-hi. Mai s’han de deixar de banda els matisos, doncs són aquests els que enriqueixen la realitat, però és fàcil entendre que, tot i els esforços de la postmodernitat, la lògica bivalent clàssica, estructuradora del pensament humà, segueix regint l’enteniment. Amb això vull dir que seguim posicionant-nos davant els problemes o els fets de manera binària: a favor o en contra.
Quan Joe Biden va anunciar la retirada de les tropes estatunidenques d’Afganistan, l’ocupació afgana va convertir-se en el tema d’actualitat. Molts usuaris i panelistes amb compte de Twitter van començar a opinar respecte als fets que van succeir a la decisió de Biden, posicionant-se a favor o en contra, afirmant-los o negant-los. Com pot ser que hi hagi gent que, sense entendre massa bé el conflicte afgà, pugui posicionar-se amb tanta contundència? La resposta més fàcil és suposar que aquests tuitaires són en realitat farsants amb postures impostades i, encara més, impostores. Doxòfors.
No obstant això, la veritat és que existeix un truc per saber cap on has de posicionar-te quan emani davant de tu qualsevol «problema». Més que un truc és una recepta. Un conjunt de valors i creences, sorgides d’un diagnòstic de la realitat que «deforma» la visió preestablerta del món i facilita el seu «veritable» enteniment. La recepta és la ideologia, una mena de pack d’idees i sentits on, no només hi ha les pautes teòriques per entendre la realitat, sinó també unes pautes d’acció per captenir-se envers els fets de la realitat que emergeixen davant nostre.
Els que tenen molt clara la seva ideologia, sense cap pensament crític, acostumen a posicionar-se dogmàticament en l’afirmació o negació del «problema». Són més escèptics, en canvi, qui dubten constantment de la interpretació ideològica; corren, però, el perill de caure en la incompetència.
El tertium datur està condicionat per la feina dels experts. És important distingir la figura d’expertesa divulgativa, informativa o descriptiva de l’opinió ideològica o posicionament polític. Aquests dies haureu vist molts tuits d’aquests estils:
Segurament molts entendran que aquestes crítiques estan dirigides a aquells usuaris que darrerament han començat a divulgar informació d’Afganistan sense entendre la complexitat del conflicte; potser amb ànsies de guanyar seguidors «informant» sobre l’actualitat i aprofitant que és trending per guanyar visibilitat; potser amb intenció d’aparentar davant els seguidors una sort de saviesa absoluta. M’interessa, no obstant, respondre a qui s’ha refugiat rere aquests memes per encaixar el sentiment de culpabilitat que sent davant la interpel·lació social de posicionar-se respecte al conflicte afgà.
D’on surt aquesta culpabilitat? No és un sentiment irracional? Per què ens hem de posicionar tota l’estona respecte a tot? No és més fàcil adoptar una sort d’estoïcisme del tipus: «si no hi tinc res a fer no he de preocupar-me»?
Des de la presó Gramsci va escriure:
Hi ha qui ploriqueja piadosament, altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat? […] Visc, sóc partidista (partigiano). Per això odio a qui no pren partit, odio als indiferents.
Antonio Gramsci, «La città futura» l’11 febbraio 1917
Posicionar-se no és res dolent. Tampoc obligatori. Posicionar-se és, sobre totes les coses, prendre una decisió –un acte de bogeria diria Derrida. I en el cas del conflicte afgà és una decisió política –com qualsevol decisió, dirien alguns. Fer saber a la resta d’usuaris què penses d’alguna cosa o què passa pel teu cap és el principal ús de les xarxes socials, sobretot de Twitter, si no ja m’explicareu per què al textbox surt el placeholder: “Què està passant?”. Dir el que pensem respecte a alguna cosa no és res dolent. Creure-s’ho massa (dogmatisme) o massa poc (escepticisme incompetencial) són les malalties que poden jutjar-se com a indegudes.
El problema és que no és el mateix posicionar-nos respecte a si es passa millor a l’hivern amb fred que a l’estiu amb calor, que fer-ho respecte al conflicte afgà. Decidir si és millor el fred que la calor és un judici de valor inofensiu, que depèn dels nostres gustos. Ara bé criticar les responsabilitats dels Estats Units d’Amèrica al conflicte bèl·lic o jutjar el posicionament de Xina, aparentment al costat del govern talibà, requereix un mínim coneixement de geopolítica, història contemporània, relacions internacionals, etc. Posicionar-se en aquest cas no depèn tant d’un reconeixement immanent, d’una introspecció, d’un estudi de les sensacions, no depèn només de l’enteniment (Verstand); sinó depèn de la possibilitat d’accedir a diferents coneixements que componguin un sentit sintètic del conflicte per poder posicionar-se raison d’être.
Els experts tenen la funció de fer-se preguntes respecte al «problema» que emergeix. Per què ha emergit així?, quin és concretament el problema?, per a qui és un problema i per a qui no?, per què ha evolucionat així?, quins interessos l’entravessen? Les diferents disciplines (ciència, filosofia, antropologia…) donaran una resposta raonada a aquestes qüestions, concretant encara més el «problema», definint-lo, classificant-lo, desvelant allò que no es veu a simple vista. Tot això farà possible que les posicions preestablertes per la ideologia puguin mudar, redefinir-se, canviar-se o mantenir-se.
El coneixement i l’estudi dels experts emmarquen encara més les condicions del «problema» i ens possibiliten una lectura ideològica més fidel. És aleshores quan ens hem de preguntar: només s’ha d’opinar del que se sap? Si no som experts sabem realment sobre alguna cosa? Només poden opinar els experts sobre allò que estudien? Suposadament, tot i la insistència del capitalisme a mantenir-nos en l’espectacle continu de la vida inautèntica, els ciutadans i ciutadanes som capaços d’aprendre, de pensar críticament, d’informar-nos i, a partir d’aquí, de prendre partit.
A La societat de l’espectacle de 1995, Guy Debord afirmava:
L’espectacle modern expressa el que la societat pot fer, però en aquesta expressió allò permès s’oposa de manera absoluta a allò possible. L’espectable és la conservació de la inconsciència dins del canvi pràctic de les condicions d’existència.
Potser hauríem d’alliberar-nos de la condició d’espectadors passius de la política i de la nostra pròpia existència.
La doxa o l’opinió és una creença raonable i raonada sobre un fet o esdeveniment; posicionar-se és una decisió política. La informació que ens arriba a la ciutadania mai serà suficient per opinar o posicionar-se sota un grau d’expertesa, però és necessària per poder fer-ho amb franquesa.
No m’agradaria que aquesta columna s’entengui com a una defensa de la doxoforia que tant criticava Plató —fent referència a qui es guanya la vida opinant sobre tot sense saber de res—, però sí com a una defensa d’aquells que, interpretant el fenomen amb els coneixements del moment i amb voluntat de formar-se, prenen una posició política, procurant una futura possible acció individual o col·lectiva com a resposta; la intenció última de l’opinió política és la praxis, prèviament mitjançada per la creació de sentit.
Prendre consciència per prendre partit. Deixem als experts que recorrin la «via de la veritat» per donar-nos l’oportunitat de prendre partit amb coneixement de causa i intenció de transformar la realitat mentre circulem la «via de l’opinió».