Deia Adorno (i Horkheimer, però ell amb menys importància) que els mitjans de comunicació, en la seva evolució dialèctica, ens allunyen més de la resta de gent. Les notícies primer anaven de boca en boca i es comentaven, sovint amb una acumulació d’opinions i subjectivitats dins de la informació; més tard, es propagaven per diaris, i en el cas dels burgesos es discutien en salons distingits. Es creaven clubs polítics (durant la Revolució Francesa rondaven els 6000), es discutia la informació i les notícies del dia en cafès, però més tard els diaris es transformaven ja no en mitjans d’informació sinó en un negoci, una empresa que venia informació.
Aquesta evolució es consumava amb la ràdio i la televisió, «mitjans electrònics» per a Adorno, on el canvi no era dins de la informació (el pas del boca a boca als diaris era un canvi d’objectivitat en la informació) sinó en la seva discussió. Per al boca a boca i el diari, es discutia la informació, hi havia una bilateralitat on s’acceptaven els matisos i la discussió entre iguals (no sempre iguals en pensament, perquè podien discutir ideologies de diferent posició; però sí iguals en condició); es formava el que per a Habermas és l’esfera pública. No obstant això, amb la ràdio i la televisió s’imposa la unilateralitat: escolto la ràdio i veig la televisió, però no puc discutir amb aquests aparells per la seva naturalesa inerta. La discussió amb el mitjà de comunicació en si és impossible.
En contrast, els inicis d’internet prometien la salvació i retorn de la bilateralitat. La discussió es feia cada vegada més fàcil. Els cafès ja no eren cafès, sinó fòrums i xats IRC formats per persones d’interessos comuns. Les notícies de temes diversos com el cinema, la computació, els videojocs o fins i tot la política eren discutides amb un àmbit horitzontal: tots els usuaris són iguals i lliures d’entrar o sortir, de transmetre la informació que desitgin.
Nothing good lasts forever. Internet, igual que els diaris fa dos-cents anys, s’ha convertit en un negoci. La sèrie Halt and Catch Fire ho mostra bé: el projecte de Joe, Gordon i Cameron passa d’un videojoc en línia a un fòrum, i d’aquest a un cercador que ofereix les últimes notícies. No obstant això, aquest gir ha estat encara més macabre que el dels diaris: mentre que compràvem diaris i aquests actuaven com un mercat d’opinió pública, ara som venuts a la publicitat a canvi d’informació «gratuïta». Es mercantilitza a l’usuari; es recol·lecten i venen les seves dades per a encaixar-li en un motlle (vegeu casos de datamining com el de Cambridge Analytica), fent encara més fàcil proporcionar-li una informació que pot digerir fàcilment obviant la discussió de la informació, la formació de l’opinió (individual i pública) i la deliberació general.
Tot això del que parlo és solament un nivell, el digital, obviant que les conseqüències en aquest nivell són nimietats en comparació a aquelles en el nivell físic, real: la dissolució definitiva de la col·lectivitat en individualització, la destrucció de l’esfera pública. Fins i tot en una sort de nivell de transició entre el digital i el físic, obviem preguntes com fins a quin punt l’ús d’internet a la nostra casa (un territori tradicionalment privat) no és públic, o si sota l’era del IoT queda lloc per a un espai autènticament privat entenent aquest com un sobre el qual podem tenir un control.
Acabar en un to tan ombrívol pot ser massa pessimista, però realment queden poques alternatives d’actuació en la distopia d’internet. El palau que una vegada ens van prometre ha resultat ser una gàbia daurada, i els seus emperadors (Google, Facebook, Amazon) ja no atenen raons; mai ho van fer. Només queda llevar-los les seves armes i usar-les contra ells, si no volem rendir-nos.
