Al mes de gener l’streamer El Rubius va comunicar a un directe de Twitch que es mudaria a Andorra. Els motius eren viure a prop dels seus amics i amigues, escapar de la condemnada vida del famós, que no pot fer vida normal a la capital espanyola, i pagar menys impostos –doncs, Andorra exerceix menys pressió fiscal sobre els rics.
Amb efecte pràcticament immediat el tema va convertir-se en tendència a Twitter, on va obrir-se un debat sobre els impostos i la pressió fiscal, que encara avui en dia és vigent.
La decisió i el discurs d’una figura pública amb forta influència sobre les noves generacions va traslladar un debat de fons entre el liberalisme, que concep la llibertat negativa, i el socialisme, que comprèn la llibertat com a positiva, a una capa més simbòlica; això és, ha fet aterrar a la xarxa la discussió de dues posicions polítiques i filosòfiques complexes que distingeixen diferents models de societat i propostes pragmàtiques d’una manera més «superficial». En aquestes condicions, el debat no es dóna en codis acadèmics, sinó que es produeix una batalla cultural; una batalla pel sentit comú en el qual la postura hegemònica liberal de la llibertat negativa (la llibertat entesa com la no-intromissió o intervenció externa al lliure albir de l’individu), al estar normalitzada, juga amb avantatge.
No va passar molt de temps per a què la disputa pel sentit traspassés les xarxes socials i arribi a instal·lar-se en l’agenda política i mediàtica del mes de gener. De fet, fins i tot l’actual ministra d’hisenda, María Jesús Montero, va declarar respecte d’això en una roda de premsa posterior al Consell de Ministres.
Des d’un primer moment es van conformar les posicions: altres streamers amb molta influència, com Ibai Llanos, van defensar la necessitat de pagar impostos i que els que més guanyen paguin més, en un exercici d’equitat fiscal per lluitar contra les desigualtats i garantir la igualtat d’oportunitats. Aquestes declaracions van promoure la construcció de persones-símbols, és a dir, personatges que recullen en el seu significant, en la seva imatge, una sèrie de reivindicacions i valors constitutius d’un model paradigmàtic per a cada ideologia.
ElRubius o TheGref han passat a representar obertament el liberalisme conservador, que considera les desigualtats socials com un mal necessari, mentre que Ibai Llanos o Alex El Capo, entre d’altres figures, s’han erigit en representants del liberalisme social, que compren la necessitat que l’Estat garanteixi la igualtat d’oportunitats i l’enfortiment dels serveis públics.
En aquest escenari poc importen les fonamentacions econòmiques, les grans reflexions sobre el futur de la societat, l’intent de predicar el contingut d’una moral comuna. El que pren rellevància és la manera en què siguin capaços, els defensors de cada postura política i filosòfica, de construir un sentit d’evidència respecte a l’objecte de debat. Un meme, un vídeo de TikTok, un directe de Twitch, un vídeo estil YouTube, un tuit ben parit, etc. poden fer virar considerablement les opinions dels usuaris més despolititzats. No només això, també pot condicionar-los l’entrada al coneixement i a la reflexió política. No és el mateix entrar en el marc liberal-conservador que fer-ho en el marc social-progressista.
Per això és d’agrair que figures rellevants a l’esfera digital estiguin disposades a debatre en «camp contrari», com és el cas de l’escriptora Elizabeth Duval que va debatre amb David Santos, conegut com el «youtuber de VOX». El debat es va emetre en directe la tarda del 23 de gener al canal de YouTube de Santos i va desenvolupar-se com s’esperava: la caverna de l’ultradreta va utilitzar el xat per insultar a Duval principalment per la seva condició de gènere, mentre que Santos repetia els típics arguments cunyats del neoliberalisme-conservador. Malgrat que Duval podria haver mogut el marc del debat es va centrar a desmuntar els raonaments simplistes –i sovint basats en dades falses– del «youtuber de VOX». Aquest va ser un dels moments més recordats:
Les persones progressistes hem d’estar presents a les comunitats online batallant pel sentit que construeix la cultura popular digital, amb clares intencions de què tendeixi al progressisme, la inclusió, la pau, l’amor i a la democràcia, així com a una ètica de mínims fonamentada en els drets humans, a partir de la qual construir l’ètica individual subjectiva.
Costa molt erigir figures públiques que, des de la quotidianitat i el lliure albir, siguin capaces de simbolitzar reivindicacions que vagin més enllà, inclús, del liberalisme social i representin el socialisme de la llibertat positiva, la igualtat real (no només la d’oportunitats) i la redistribució de les riqueses. Aquest sentit només es construeix en la lluita de les trinxeres, debat a debat, partit a partit, guanyant espai en l’esfera pública digital d’una manera més lúdica i incidint en les xarxes de sentit que construeix la cultura popular emanada des del sentit instituït (l’hegemonia liberal capitalista conservadora).
Potser els debats a les xarxes no resolguin els problemes socials que diagnostiquem les esquerres, però sí que són capaços de condicionar el marc hegemònic on es mouen milions i milions d’usuaris, molts de generacions joves que encara no han accedit a la reflexió política de manera activa i que prenen decisions i es comporten en funció d’una voluntat fortament vinculada a l’imaginari social i cultural digital.
