La nostra relació amb l’espai –com a tal– acostuma a assolir-se sense molta dificultat: l’habitem, el transitem, el treballem; a vegades el lloguem o comprem, etc. Les problematitzacions respecte al espai, com ara la inaccessibilitat a un habitatge digne o la renda del sòl, s’enfoquen en el «contingut» d’aquest espai. Si bé les anàlisis respecte al contingut són tant lluïdes com necessàries, en aquest article enraonaré sobre la nostra relació amb l’espai en si mateix, la seva dinàmica o forma i per què el contingut no és més que una conseqüència d’aquesta.
Michel de Certeau defineix «espai» com a lloc practicat, un «encreuament d’elements en un moment, com els caminants que transformen el carrer geomètricament definit com a ‘lloc’ per l’urbanisme en espai». Per tant, aquí ens ocupem de l’espai com a lloc practicat, ens fixem en la seva dinàmica, més que en les propietats físiques que enumeren altres ciències.
Sota el capitalisme tardà l’espai experimenta una metamorfosi cap al que Marc Augué anomena «no llocs»: espais sense context històric (anhistòrics tant en la seva estètica com en el seu ús; si, prèviament, en un element de l’espai es podia llegir una certa historicitat com l’estil arquitectònic d’una catedral, en els elements espacials contemporanis només podem desxifrar que són moderns) i l’expressa funcionalitat dels quals renega de qualsevol ús d’aquest lloc per a la reproducció de la vida social.
Per espai públic o reproducció de la vida social em refereixo a la pràctica de fer comunitat, el lloc que practica totes aquestes relacions interpersonals que generen això que podem dir cultura. Una manera de fer o un arrelament alternatiu, paral·lel a la cultura oficial dictada pel poder estatal. El sorgiment de les primeres polítiques identitàries trobava la seva raó en la constitució d’aquesta cultura paral·lela, comunament basada en la dissidència sexual o lluita antiracista, però aquests moviments amb el pas del temps van acabar degenerant en moviments estètics de consum capitalitzables, desarticulant així tota potencialitat política emancipadora. Amb això el subjecte alienat de qualsevol arrelament, privat d’una substància comunitària apel·lativa més enllà de la seva relació amb la hisenda pública, és el subjecte d’aquest moment històric:
Què afegeix on ha nascut? Qui viu on ha crescut? Qui treballa on viu? Qui viu allí on vivien els seus ancestres? I de qui són els nens d’aquesta època, de la tele o dels seus pares? La veritat és que hem estat massivament arrencats de qualsevol pertinença, que no som sinó part de res, i que a resultes d’això, tenim alhora que una inèdita disposició per al turisme, un innegable sofriment. La nostra història és la de les colonitzacions, les migracions, les guerres, els exilis, la destrucció de tots els arrelaments. És la història de tot el que ha fet de nosaltres estrangers en aquest món, convidats en la nostra pròpia família. Hem estat expropiats de la nostra pròpia llengua per l’ensenyament, de les nostres cançons per les varietats, de la nostra carn per la pornografia massiva, de la nostra ciutat per la policia, dels nostres amics pel salari. A tot això s’afegeix, a França, el treball d’individualització feroç i secular realitzat per un poder estatal que apunta, compara, disciplina i separa als seus subjectes més joves, que tritura instintivament les solidaritats que se li escapen a fi que no quedi més que la ciutadania, la pura pertinença, fantasmagòrica, a la República. El francès és el desposseït, per sobre de qualsevol altre, el miserable. El seu odi per l’estranger es fundi amb l’odi de si mateix com a estrany. La seva enveja barrejada de paüra per les «ciutats» no parla sinó del seu ressentiment per tot el que ha perdut. No pot impedir envejar aquests barris anomenats «de relegació» on encara persisteixen una mica de vida comuna, alguns llaços entre els éssers, algunes solidaritats no estatals, una economia informal, una organització que encara no és indiferent als quals s’organitzen. Hem arribat a aquest punt de privació on l’única manera de sentir-se francès és tirar pestes sobre els emigrants, contra aquells que són més visiblement estrangers com jo. Els immigrants tenen en aquest país una curiosa posició de sobirania: si no fossin aquí, pot ser que els francesos ja no existissin.
La insurrección que viene. El comité invisible (2009). Ed. Melusina
L’aeroport, aparcament o terminal de tren són l’herència cultural d’una modernitat que ha renegat del públic; si abans la relació amb l’espai es condicionava per la relació entre els membres de la comunitat (per exemple, les fires medievals, doncs en ser prèvies a la divisió social del treball el comerç i oci anava estretament interrelacionat), la relació actual amb aquests espais moderns es condiciona pel contracte: sigui en forma de bitllet o sota la condició d’adquirir mercaderies.
Així l’espai públic s’atomitza com el mitjà de transport entre les esferes de vida privades. Sota el capitalisme tardà l’espai públic no és més que una vertiginosa autopista que, exponencialment cada vegada més ràpida, serveix per a unir els dos únics llocs on es reprodueix la vida social: treball–casa; despullant a l’individu de qualsevol altra relació que no vagi destinada al procés de revaloració del capital, al treball generant plusvàlua i a casa generant la futura força de treball necessària per seguir el cicle.
Brecht i Benjamin havien donat efectivament amb un art revolucionari capaç d’apropiar-se la tecnologia moderna per a arribar als públics populars, mentre Adorn havia sostingut, de manera més enganyosa, que la pròpia lògica de la modernitat formal era, justament en la seva autonomia i abstracció, l’ultimo refugi veritable de la política. Però el desenvolupament del capitalisme de consumidors de la postguerra havia fet malbé totes dues possibilitats: la indústria de l’entreteniment es burlava de les esperances de Brecht i Benjamin, mentre la cultura de l’establishment momificaba el que fos exemplar per a Adorno
Los orígenes de la posmodernidad (1998), Perry Anderson
Així, la privatització de l’espai públic és una conseqüència més de la postmodernitat. Si abans el supermercat modern homogeneïtzava tots els productes de consum i reduïa la diversitat a una qüestió de classe: pasta de dents o aigua de colònia barata o cara; el supermercat postmodern sota la promesa d’una llibertat formal d’elecció diversifica els productes de consum per a un ajust individual perfecte, aquella elecció pressuposada per la teva classe ara passa a ser una elecció individual.
La reificació de la cultura sota la postmodernitat consta de dos processos paral·lels: la negació i reapropiació.
D’una banda, la lògica de la postmodernitat amb la seva saturació i excés de significants, augurant la fi de les grans narratives rebutja la idea d’una experiència col·lectiva de cultura. La cultura s’experimenta a títol personal com una relació del subjecte amb un objecte de consum, inserint-se en el procés de producció de mercaderies sota la mateixa lògica de revaloració que qualsevol altre producte de mercat, negant així tota potencialitat avantguardista en repetir les mateixes fórmules d’èxit per a assegurar les vendes.
D’altra banda, la maniobra realment perillosa de la postmodernitat és la reapropiació dels elements dissidents i antisistema com a elements culturals del sistema mateix. La ideologia dominant en el capitalisme és la de l’anticapitalisme: el sistema mateix ens exposa el problema i alhora ens diu que no ens preocupem o mobilitzem, el mateix també dona la solució (ben exemplificat en totes les pel·lícules de Hollywood on el dolent és una megacorporació capitalista, però irònicament és un element del propi capital el que arregla el problema). Així la ideologia apareix posideologicament, el sistema es presenta com a neutre i lliure.
Tornant a l’espai, tots dos processos de reificació es donen aquí: tant homogeneïtzant aquests espais sota una cultura oficialista basada en el contracte com preincorporant els espais dissidents en la seva lògica cultural (res és més rendible que un festival de música antisistema).
Si la privatització de l’espai públic dinamita tota forma d’associació no subjecta a la plausible mercantilització o al Baal de la indústria cultural per l’atomització de les relacions socials com a meres eleccions personals, sorgeix lògicament el dubte de què fer. En propers articles exploraré possibles claus per a la superació d’aquesta condició atomitzada i la reconstrucció d’una cultura en clau de classe.
Auge, M. (2021). Los No Lugares Los No Lugares. Gedisa Editorial.
