En un article per a la Revista GQ, Rebeca Suárez va definir a Justin Timberlake com a un «famós d’Schrödinger»: «Justin és, al mateix temps, un crack i un cràpula».
Recentment s’ha fet viral una foto de l’arrest del cantant per conduir sota els efectes de l’alcohol. La situació ha adquirit una dimensió addicional quan es va saber que l’agent de policia que el va detenir era tan jove que desconeixia qui era Timberlake —guanyador de deu premis Grammy. Quan Timberlake va mencionar que l’incident afectaria la seva gira mundial, l’agent va respondre: «Quina gira?».
Sota la dictadura de l’economia de l’atenció actual, fins el detall més minúscul és susceptible de convertir-se en un producte que pot ser explotat per transformar una notícia ordinària en un fenomen mediàtic. Però, el que m’interessa no és l’incident en si mateix —Timberlake està en hores baixes de la seva carrera—, sinó com aquest s’amplifica a través de les xarxes socials.
L’algoritme d’X no opera en el buit. Es nodreix dels teus m’agrada, presentant-te contingut personalitzat basat en aquestes interaccions. Els m’agrada són una moneda tangible. La suma de cors vermells, l’acumulació de valor «monetari», és una mètrica essencial per decidir quin contingut ha de ser promogut i compartit amb una audiència més àmplia. Així, els tuits que acumulen més m’agrada tenen una major probabilitat d’aparèixer en els feeds dels usuaris, amplificant el seu abast i influència.
No deixa de ser un procés de filtratge i priorització d’informació que impacta en la diversitat i qualitat del discurs públic. Els continguts sensacionalistes o polaritzants, que capturen l’atenció més fàcilment, desvien el focus de qüestions fonamentals, deixant fora del debat temes o veus crucials. Ens passem dies donant voltes sobre l’anècdota o el detall més humiliant, transformant-ho tot en una batalla cultural de trinxeres dreta-esquerra, davant la impossibilitat d’afrontar que hem de bregar una guerra de proporcions David contra Goliath. En el moment que es viralitza l’anècdota sensacionalista i s’estableix el marc de la «batalla cultural», l’esquerra ja l’ha perduda.
La dinàmica dels m’agrada també té implicacions psicològiques per a l’usuari: quan reps nombroses notificacions que validen el teu tuit, experimentes una sensació d’aprovació que alimenta el teu ego i actua com un reforç positiu. Aquesta retroalimentació constant et manté actiu i compromès amb la plataforma, un factor crucial per a la seva rendibilitat i creixement.
Així, els m’agrada esdevenen una substància addictiva que ens fa treballar, indirectament, per a Elon Musk i el seu imperi. Mentre produïm contingut per a la nostra «marca personal», beneficiem els interessos de Musk. La recent privatització dels m’agrada ho complica encara més. Ara, l’acció de donar un m’agrada perd el seu valor públic alterant el comportament dels usuaris-creadors: en lloc de publicar contingut pensat per trobar la validació instantània, ens centrarem en crear contingut més compartible.
Paradoxalment la privatització dels cors pot acabar provocant l’efecte contrari al que Musk diu que busca: la creació d’un contingut més «políticament correcte» per assegurar-ne la compartibilitat —al final, ningú que vol construir una societat en positiu i de manera inclusiva compartirà mai les unpopulars opinions dels incels. Potser ja no basta un like per validar un contingut; potser ara cal que interactuem amb la piulada reaccionant amb una resposta o una menció. Això modificaria la lògica de distribució i visibilització del contingut.
Els mecanismes de les xarxes socials no només modelen el nostre comportament, sinó que també exploten les nostres necessitats psicològiques més bàsiques per mantenir-nos-hi lligats. En última instància, ens trobem atrapats en una xarxa d’interaccions que beneficia més als seus propietaris —privats, rics i conservadors— que als usuaris.
Suárez tancava el seu article sobre Timberlake amb una brisa d’optimisme, afirmant que
sobretot, Justin Timberlake ens agrada per això: si ha estat capaç d’equivocar-se una vegada i una altra per a després sortir a flotació, potser encara hi ha esperança. Per a ell i per a tots nosaltres també.
Els usuaris no som simples consumidors passius. A través de la cultura participativa, podem resistir i subvertir les dinàmiques imposades per l’economia de l’atenció. Els fandoms i comunitats en línia, per exemple, han demostrat que és possible organitzar-se i col·laborar per promoure contingut significatiu, desafiant la lògica de l’economia de l’atenció. Narratives de resistència i pràctiques col·laboratives poden empoderar els usuaris i generar canvis positius, destacant la importància de participar activament en la configuració de l’espai digital.
