Se sol dir que el futbol és la cosa més important d’entre totes aquelles coses que no importen gens. I des d’aquesta perspectiva s’explica l’enorme impacte de la que molts anomenen la notícia esportiva de la dècada: Leo Messi ha deixat de ser jugador del Barça.
Respecto als que considerin aquest tema una banal exageració i una pèrdua de temps. Però la paradoxa és que el futbol, en si irrellevant, té un paper molt transcendent en societats de pràcticament tot el món. Indiscutiblement, el Barça ocupa un paper central a nivell mediàtic a Catalunya. Si heu viatjat per Europa i el món, sabreu que no hi ha millor carta de presentació que dir que ets de Barcelona. I tant de bo et responguessin «oh yes, Puig i Cadafalch and Joan Maragall, right?», però rere els somriures dels autòctons estrany serà que no mencionin al Barça i a Leo Messi. I és que difícilment podem dissociar el Barça i Catalunya –i que em perdoni la meravellosa minoria espanyolista–, així com Messi i el Barça. O això pensàvem tots fins que el dijous 5 d’agost al vespre, el Futbol Club Barcelona enviava el següent comunicat:
Tres breus paràgrafs en un text molt auster que deixaven impactat el món del futbol i glaçaven la sang dels barcelonistes. Arribava el dia que temien tots els culers, de forma inesperada, fins i tot pel mateix Messi. Ningú s’ho acabava de creure fins que l’endemà Joan Laporta va explicar que tot i la voluntat de continuar tant per part del club com del jugador, la gestió calamitosa de la junta directiva anterior i les restriccions econòmiques imposades per la Lliga l’havien obligat a assumir que era impossible renovar al millor jugador de la història del club. Va dir que cap persona estava per sobre del Barça, ni tan sols el mateix Messi. I és una frase assenyada, acceptada i encertada, però no per això fàcil d’escoltar.
Però què significa que la Lliga no deixa inscriure a Messi? Què és el límit salarial del qual parla tothom? Qui en té la culpa? Intentarem treure’n l’entrellat.
La UEFA i la Lliga de Futbol Professional (LFP) imposen normes financeres als clubs per controlar les seves despeses, evitar endeutaments i poder-ne assegurar la viabilitat. En concret, el límit salarial és una mesura en vigor des del 2013 per la qual la LFP limita als equips els diners que poden destinar en salaris. El límit salarial de cada equip es calcula com la diferència entre els ingressos totals i les despeses no relacionades amb la confecció de la plantilla esportiva. Resumint:
En el cas del Barça, el topall va arribar als 671M€, però les renovacions signades per Josep Maria Bartomeu, amb preus molt per sobre del mercat, i també els efectes de la pandèmia van fer registrar pèrdues al club tal que la LFP va rebaixar aquesta fita fins als 348M€. De fet, Joan Laporta va reconèixer que els salaris representaven un 110% dels ingressos totals del club. Malgrat la situació nefasta heretada, la nova junta directiva ni va poder rebaixar els salaris de la plantilla ni obtenir nous ingressos. I què passa si s’incompleix la norma? Que aleshores no està permès inscriure nous fitxatges. I com que per desgràcia el contracte de Messi va acabar el 30 de juny, a nivell legal es considerava un jugador nou.
Hi va haver un intent d’última hora. La Lliga va pactar amb un fons d’inversió una suculenta injecció de milions a curt termini per als clubs, mitjançant la qual el Barça hagués pogut inscriure a la seva estrella. No obstant això, Laporta va manifestar que implicava renunciar al 10% dels drets audiovisuals dels propers 50 anys, cobrant-los ara a sota preu. Les males llengües també comenten que això suposava desvincular-se del famós projecte de la Súper Lliga, com si hagués estat un xantatge de Javier Tebas, president de la Lliga. Però no acaba d’olorar bé que la nota de premsa renunciant a aquests diners s’emetés poc després del tuit de comiat a Leo Messi. I el més macabre és que és pràcticament idèntica a una que el Reial Madrid havia fet poques hores abans.
Suposo que aquest escenari comptable se li ha explicat a Leo Messi, però el que està clar és que ell no se l’ha cregut. En la roda de premsa que va fer el jugador, tot i que de forma elegant, va deixar entreveure que posava en dubte que el club hagués fet tot el possible per retenir-lo. L’impacte de les llàgrimes del millor jugador de la història del club evidenciaven la fi d’una era. 21 anys, 6 pilotes d’or, una creu de Sant Jordi i 35 títols després. L’era Leo Messi.
Realment queden molts dubtes darrere aquesta història. Per què el Barça es va rendir tres setmanes abans del tancament del mercat? Com és que Laporta es mostrava sempre optimista si l’operació era impossible? És veritat que el jugador va tornar de vacances amb la idea de signar i tan sols a última hora se li va explicar que no es podria fer? Quin pes ha tingut la Súper Lliga i Florentino Pérez en la decisió final de Laporta? La Lliga hagués pogut ser més flexible per mantenir el millor jugador de la competició? Si els altres jugadors s’haguessin rebaixat la fitxa, hagués estat possible el miracle?
No sé si podrem resoldre tots aquests dubtes. De moment, Messi seguirà marcant gols i fent història a París. El Barça tard o d’hora acabarà aixecant-se. Perquè se li poden criticar moltes coses al món del futbol, però si una cosa bona té és que cada setmana hi ha un nou partit, un nou repte i un nou moment per il·lusionar-se. Culers, que sigui lleu.
