La Marcel·la va empènyer la porta de la sala de reunions amb el colze, equilibrant precàriament un cafè massa ple i una carpeta plena de gràfics que havia imprès a correcuita. Va ensopegar amb la catifa i unes gotes de cafè van esquitxar els seus apunts. «Merda», va murmurar, intentant eixugar-los dissimuladament amb la màniga.
Cinc anys en aquesta empresa i encara se sentia com el primer dia. Però avui era diferent. Avui necessitava l’augment més que mai.
La nit anterior, havia rebut un WhatsApp de la propietària del pis. «Hola Marcel·la. A partir del mes que ve, el lloguer pujarà a 1250€. Ja saps, l’IPC i tot això. Una abraçada!». La Marcel·la havia rellegit el missatge deu vegades, intentant trobar-hi algun error. Feia tres anys que vivia en aquell pis de 40 metres quadrats al Poblenou. El lloguer ja havia pujat de 900 a 1100€. I ara això.
Mentre s’asseia a la cadira de pell negra, massa gran per ella, va notar el mòbil vibrant a la butxaca. Era un correu de l’escola del Drac. «Recordatori: El pagament de 200€ per les colònies s’ha de fer efectiu abans de divendres». El Drac, el seu fill de cinc anys, no parlava d’altra cosa des de feia setmanes. «Mama, anirem a veure dinosaures de veritat!». Com li explicaria que potser no podria anar-hi?
Va respirar fons i va forçar un somriure quan el seu manager va entrar a la sala. «Bé, Marcel·la», va dir ell, mentre seia. «Parlem del teu rendiment d’aquest any».
La Marcel·la va intentar desxifrar l’expressió del seu manager. En Jordi sempre havia tingut aquella cara de pòquer que la desconcertava. Però avui, hi havia una espurna diferent dels seus ulls.
«Aquest any ha estat… interessant». Va fer una pausa dramàtica que va fer que la Marcel·la sentís un nus a l’estómac. «Saps que hem implementat aquelles noves eines d’IA, oi?».
La Marcel·la va assentir, recordant les setmanes de formació i adaptació. Aquell maleït copilot d’intel·ligència artificial que semblava més llest que tot el seu equip junt.
«Doncs bé», va continuar en Jordi, «els resultats han estat sorprenents. Especialment els teus». Va girar la pantalla del seu ordinador cap a ella. La Marcel·la va haver d’ajustar-se les ulleres per assegurar-se que no estava veient malament. Les seves xifres estaven al capdamunt de la llista, superant fins i tot les d’en James, el guru de l’empresa amb vint anys d’experiència.
«Com…?», va balbucejar la Marcel·la, incapaç de processar el que veia.
L’experiència de la Marcel·la no és única. Arreu del món, la intel·ligència artificial està transformant silenciosament el paisatge laboral d’una manera que pocs haurien predit. Lluny de beneficiar només als treballadors més qualificats o experimentats, la IA està actuant com un gran equalitzador, elevant el rendiment dels empleats de menor nivell i reduint la bretxa amb els més productius. Per això, la forma com entenem el talent, la productivitat i el valor del treball en l’era digital està canviant.
L’economia dels serveis i l’efecte igualador de la intel·ligència artificial
Des de mitjans del segle XX, hem estat testimonis d’un desplaçament gradual però inexorable cap a una economia de serveis. Les feines que abans es concentraven en fàbriques i camps s’han traslladat a oficines, centres de trucades i plataformes digitals. Rex Woodbury explica a la seva newsletter que, segons dades recents, més del 80% de l’ocupació als Estats Units es troba ara en el sector serveis, una tendència que es reflecteix en moltes altres economies avançades. Espanya, per exemple, acumula el 76,4% de llocs de feina en el sector serveis segons dades del primer trimestre de 2024 de l’EPA.
La transició cap a una economia de serveis posa el llenguatge al centre de la majoria de les interaccions laborals. Des de la redacció d’informes i la programació de software fins a l’atenció al client i la consultoria, gran part del nostre treball es basa en la manipulació i la comunicació d’informació. I és precisament aquí on la intel·ligència artificial, amb la seva capacitat per processar i generar llenguatge natural, està tenint un impacte més profund.
Els models de llenguatge de gran escala, com els que impulsen OpenAI, Anthropic o Meta i altres eines similars, s’han entrenat amb vastes quantitats de text produït per humans. Això els permet generar respostes que imiten les millors pràctiques en una àmplia gamma de tasques basades en el llenguatge.
Les empreses aposten cada vegada més per la IA com a eina per millorar la productivitat dels seus treballadors. Moltes companyies estan desenvolupant o implementant programes d’IA, coneguts com a copilots, que ajuden els empleats en diverses tasques diàries. Aquests programes permeten que treballadors amb menys experiència puguin aconseguir resultats similars als dels seus companys més veterans en moltes àrees.
No obstant això, els experts qualificats no es troben necessàriament amenaçats. Els textos generats per IA encara són fàcilment identificables i sovint manquen de la profunditat i el valor afegit que aporten els professionals experimentats. El que sí que fa la IA és potenciar les habilitats dels treballadors en àrees com la creativitat, la capacitat de síntesi o l’organització de la informació.
Els copilots són eines especialment útils per a aquells empleats que, tot i tenir les habilitats tècniques necessàries, poden tenir menys desenvolupades les anomenades «habilitats toves» (soft skills), que són essencials en tasques com l’escriptura, la interpretació o l’anàlisi de dades. Així, la IA no substitueix el talent humà, sinó que el complementa i potencia.
Si un es fixa en aquests «petits detalls», sorgeixen preguntes sobre la naturalesa mateixa del talent i l’experiència professional en el futur.
Diversos estudis recents han posat de manifest l’efecte igualador de la IA en diferents àmbits professionals. Per exemple, segons Business Insider, en un experiment sobre escriptura creativa, els participants amb menys habilitat van millorar la seva creativitat en un 11% i l’estil d’escriptura amena en un 23% amb l’ajuda de la IA, mentre que els escriptors més hàbils no van experimentar millores significatives. De manera similar, en tasques de programació, els enginyers de software amb menys experiència van obtenir beneficis molt més grans gràcies a l’ús de GitHub Copilot que els programadors veterans. Una tendència que es repeteix en àmbits tan diversos com la consultoria de gestió, el dret i l’atenció al client.
Potser l’exemple més revelador prové d’un estudi realitzat en un centre d’atenció telefònica real, tal com cita Business Insider. La introducció d’una IA personalitzada va augmentar la productivitat dels treballadors novells i menys qualificats en un 34%, mentre que els empleats més experimentats i hàbils van veure pocs beneficis. De fet, en alguns aspectes com la qualitat de la conversa, l’accés a la IA va perjudicar lleugerament els treballadors més productius.
El futur del treball en l’era de la intel·ligència artificial
La Marcel·la va sortir de la sala de reunions flotant; per fi havien reconegut la seva feina amb un augment «més que merescut». Mentre caminava pel passadís, va veure en James, el guru de l’empresa, assegut al seu cubicle. Tenia la mirada fixa a la pantalla, els ulls vermells d’estar-s’hi hores. Vint anys a l’empresa l’havien convertit en una llegenda viva, però també en una relíquia.
En James aixecà el cap i els seus ulls es van creuar. La Marcel·la va notar una barreja de ressentiment i cansament en la seva mirada. Recordava quan, el seu primer dia, l’havia vist presentar els resultats anuals com un mentalista fent trucs impossibles. Ara, semblava un lleó cansat, defensant el seu territori per inèrcia.
«Ei, James», va saludar la Marcel·la. Ell va grunyir una resposta i va tornar a la pantalla. La Marcel·la va pensar en els gràfics que acabava de veure. Per primera vegada, els seus números superaven els d’en James. Ell ja ho sabria?.
Mentre s’allunyava, va sentir en James murmurant alguna cosa sobre «aquests maleïts robots que ens robaran la feina». La Marcel·la va accelerar el pas, sentint una barreja de culpabilitat i eufòria. Va pensar si d’aquí a vint anys ella seria com en James, aferrant-se a un món ja inexistent.
Durant dècades, hem assistit a un augment constant de la desigualtat salarial, impulsat en part per les diferències de productivitat entre treballadors altament qualificats i la resta —i altres factors com l’estructura social patriarcal. Si la IA aconsegueix reduir aquestes diferències de productivitat, podríem estar a les portes d’una reducció significativa de la desigualtat salarial en moltes professions. Imaginem, per exemple, un futur on la diferència de rendiment entre un programador novell i un expert sigui mínima gràcies a copilots d’IA. En aquest escenari, seria molt més difícil justificar les enormes diferències salarials que actualment existeixen en moltes indústries tecnològiques.
On quedaria la meritocràcia en aquest panorama? Quan les màquines poden igualar-nos en eficiència, què significa realment el mèrit? Els discursos de superació personal i d’autoajuda corporativa comencen a sonar anacrònics, mentre emergeix una nova consciència que qüestiona l’excel·lència professional com a únic camí cap a la realització personal.
Ens trobem en una cruïlla existencial: continuar en la cursa frenètica de la productivitat o redefinir l’èxit en termes més humans. La IA podria ser el catalitzador que ens empeny a reconquerir la nostra humanitat: en la cura de les relacions, en la construcció de comunitats més sòlides, en la recerca d’un equilibri entre treball i oci. L’amenaça de la IA seria, doncs, una oportunitat per redescobrir el valor intrínsec de ser persones. Així, el veritable mèrit podria radicar no en quant produïm, sinó en com vivim i com ens relacionem amb els altres i amb nosaltres mateixos.
Però estic sent massa optimista; la realitat és més complexa. En l’article de Business Insider, apunten a un estudi recent sobre treballadors autònoms a la plataforma Upwork mostra que, en lloc d’augmentar els salaris dels treballadors menys qualificats, —Oh! Sorpresa!— la IA està reduint els ingressos dels més ben pagats. Els millors treballadors autònoms en serveis basats en imatges van veure com els seus ingressos es desplomaven en un 14%. Per tant, en lloc d’elevar el terra salarial, la IA podria estar baixant el sostre. L’efecte igualador de la IA es traduirà en una distribució més equitativa dels beneficis econòmics? O portarà a una reducció general dels salaris en moltes professions qualificades?
Durant dècades, hem organitzat el treball intel·lectual al voltant de la idea que hi ha una gran variació tant en la qualitat com en la quantitat de treball que produeixen el treballadors i treballadores. Això ha justificat complexos sistemes de gestió del rendiment, augments salarials basats en l’experiència i una cultura empresarial obsessionada amb la retenció del «talent». Però en un món on la IA pot igualar el rendiment dels treballadors, com canviarà tot això?
Podríem estar dirigint-nos cap a un futur laboral on els ascensos i les estructures salarials basades en l’antiguitat quedin desfasades. Si la IA pot fer que un treballador novell sigui tan productiu com un veterà, quina justificació hi haurà per pagar salaris més alts basats en l’experiència? Tot plegat planteja preguntes inquietants sobre com estructurarem les nostres carreres i com estalviarem per a la jubilació si no hi ha una progressió salarial clara al llarg de la vida laboral.
Paradoxalment, mentre els estudis mostren que la IA beneficia més als treballadors menys qualificats, moltes empreses estan responent inicialment a la contra. És comú sentir en boca d’executius el planejament de contractar menys principiants i augmentar el nombre d’experts per gestionar tasques complexes que encara són massa difícils per a les màquines. A mesura que la IA millori i pugui assumir tasques cada cop més complexes, és probable que es produeixi un canvi en les estratègies de contractació d’aquest tipus.
La IA potser no ens prendrà la feina, però sí que ens obligarà a repensar què valorem en un treballador. Si la IA arribés a igualar les habilitats tècniques, potser haurem de posar més èmfasi en qualitats més difícils d’automatitzar, com la intel·ligència emocional, la creativitat o el pensament crític. El que, paral·lelament, podria portar a un canvi de paradigma en l’educació i la formació professional, allunyant-nos de l’actual ensenyament en habilitats tècniques específiques i centrant-nos més en el desenvolupament de capacitats humanes.
En fi, la IA ens brinda una oportunitat per a redefinir les nocions de mèrit i valor en el lloc de treball. En lloc d’avaluar únicament la productivitat i els coneixements tècnics, pot ser que hàgim d’evolucionar cap a un sistema que valori i recompensi una gamma més àmplia de capacitats i contribucions humanes, el que podria conduir-nos cap a un món laboral més just i integrador, on el valor dels treballadors no es mesurarà simplement per la seva capacitat de produir, sinó per la seva capacitat d’aportar una perspectiva, empatia i creativitat singulars que complementin les capacitats de la IA, en lloc de competir amb elles.
La Marcel·la va deixar caure el seu pes a la cadira, encara marejada per la reunió. Va obrir el seu ordinador i la pantalla d’inici del copilot d’IA la va rebre amb el seu habitual «En què puc ajudar-te avui?». Va dubtar un moment abans d’escriure: «Com puc ser més humana en un món dominat per la IA?».
Mentre esperava la resposta, va mirar al seu voltant. L’oficina brunzia amb l’energia de sempre, però ara li semblava diferent. Va veure en James, amb vint anys d’experiència, lluitant amb un full de càlcul. Va veure la Nora, la becària, dominant sense esforç l’última eina d’anàlisi de dades. I es va veure a si mateixa, atrapada entre dos mons.
«I ara què?», es va preguntar. Si la IA la feia tan productiva com qualsevol altre, com es diferenciaria en el futur? Potser la clau no era competir amb la màquina, sinó complementar-la en una relació jeràrquica on l’humà estigui per sobre. Potser el futur no pertanyia als més productius o als més experimentats, sinó als que poguessin aportar el que és exclusivament humà.
Va tornar a mirar la pantalla. El copilot d’IA encara no havia respost. I de sobte ho va entendre. La resposta no la trobaria en un algoritme, sinó en ella mateixa. En la seva empatia, en la seva creativitat, en la seva capacitat de connectar idees d’una manera que cap màquina podria.
La Marcel·la va somriure. Potser aquesta revolució de la IA no era el final del camí, sinó el principi d’un de nou. Un camí on el veritable talent rauria en la capacitat de ser profundament humans en un entorn cada cop més automatitzat. Va tancar el copilot d’IA sense esperar la resposta i es va aixecar. Tenia una idea per al pròxim projecte i necessitava parlar-ne amb en James i la Nova. Després de tot, sabia que el futur ho construirien tots plegats.
