Illo Juan i Masi ho han deixat. Trencar amb una parella és dolorós. Però ho és més fer-ho en l’era de la sobreexposició digital, en què les nostres vides privades s’han convertit en un espectacle públic, un circ mediàtic on tothom es creu amb dret a opinar.
Veig dos joves influencers, amb els ulls humits i les veus tremoloses, anunciant el final de la seva relació davant de milers d’espectadors virtuals en un directe de Twitch. Les seves paraules, encara calentes, són devorades per una audiència àvida de drama, mastegades i escopides en forma de judicis precipitats i teories conspiratives.
I així comença la dansa macabra de les opinions. D’una banda, els homes, erigits en jutges de la moralitat femenina, condemnen a Masi per gosar tenir ambicions pròpies. De l’altra, feministes i progressistes apunten amb el dit acusador cap a Illo Juan, titllant-lo d’immadur per dedicar-se als videojocs i no voler avançar en parella. I, en un gir inesperat, l’extrema dreta s’uneix al cor, lamentant la pèrdua dels valors tradicionals —han acusat el streamer malagueny, al que consideren representant del progressisme a l’ecosistema de streamers, de ser un nen immadur que en lloc de formar una família prefereix quedar-se jugant tot el dia davant l’ordinador.
Què innocents en creure que podrien controlar el relat de les seves vides! Al món digital —i dels influencers—, cada moviment és analitzat, cada paraula disseccionada. Les vides d’Illo Juan i Masi s’han convertit en un relat col·lectiu, reescrit per milers de mans anònimes, cadascuna amb la seva pròpia agenda. El públic ara té un paper rellevant en les històries que consumeix. Fixa’t si és rellevant, que fins i tot les poden escriure.
Sense anar més lluny, a Lamine Yamal li han escrit la narrativa de ser un símbol antiracista i defensor de la justícia social i de la causa progressista, perquè així els hi convenia a alguns. Potser els populistes laclautians haurien d’utilitzar amb més cautela —i, sobretot, respecte— els significants buits quan es tracten de persones.
Tornant a Illo Juan i Masi: què hi ha de real en tot això? Què queda de la veritat quan ha passat pel filtre de milers d’interpretacions? La intimitat, en l’era de les xarxes socials, s’ha convertit en una il·lusió, un miratge que es desdibuixa amb cada clic, amb cada comentari.
Em pregunto com podrem preservar l’autenticitat quan la nostra vida es converteix en propietat pública. Segons el Wall Street Journal cada cop la gent publica menys a les xarxes socials per preservar la intimitat. Serà aquesta una bona notícia? Mentrestant, la ruptura d’Illo Juan i Masi i les reaccions subjacents reflecteixen les complexitats de la nostra era, un recordatori que, en el món digital, tots som actors en un drama que mai acaba.
