ciberpoder.net va publicar ahir —amb nocturnitat i traïdoria— una columna de Daniel Bronicki (@Bolchenicki) titulada «Odio el Polònia i considero que se l’hauria de cancel·lar». L’escriptura d’en Bronicki és sempre un luxe argumental. Unes referències fermes nodreixen les arrels d’uns arguments filats entre si amb connectors capaços de tornar-los relat d’una veritat inqüestionable —tot i que discutiria que «l’únic element pròpiament polític» fos «l’antagonisme de classe».
En l’article, Bronicki parla del programa de comèdia de TV3 «Polònia». No és el primer cop que un columnista de ciberpoder.net publica una mirada crítica del canal català; Joan Brunet va publicar el març de 2021 «FAQS o la telecinquització de TV3», on parlava de la morbositat amb què es tractaven les protestes juvenils per l’engarjolament de Pablo Hasél.
La meva capacitat d’escriptura i observació és molt més limitada que la d’en Bronicki i d’en Brunet —a més els dos semblen tenir cognoms a joc. Ara bé, les seves crítiques m’han inspirat per esbossar unes ràpides línies respecte a un fenomen televisiu que no deixa de sorprendre’m.
Bronicki i Brunet —segons he entès— conclouen que el canal de televisió català vol aparentar constantment una mena d’acompanyament a l’actitud revoltosa (que no revolucionaria) de la societat catalana els darrers anys, quan en realitat no fa més que reproduir les dinàmiques i discursos hegemònics, servint d’aparent «resistència útil».
Crec que han escollit un bon exemple observant la deriva de TV3. A mi em passa que fa temps que no miro televisió. Però sí que segueixo les reaccions a alguns programes amb capacitat de modular les circumvolucions cerebrals de les audiències de manera imperceptible. Parlo, per exemple, de El Hormiguero.
Recordo fa uns anys que estava a casa d’unes amigues per rebre la tardor veient els 10 capítols de la sèrie animada Over the Garden Wall. En acabar, vam desendollar el cable HDMI de l’ordinador i va posar-se a la televisió El Hormiguero amb Pablo Iglesias de convidat. Pablo Motos, el presentador del programa, és un cunyat de dretes que s’ha fet famós conduint a dues formigues oligofrèniques amb nul·la capacitat de fer riure a una persona que no pateixi un gran dèficit de vitamina crítica-existencial.
Aquest paio, deia, va preparar una escaleta i una entrevista clarament per deixar en evidència el, aleshores, polític d’esquerres, mostrant les seves contradiccions. Celebraria la capacitat crítica de Motos per desmuntar les aparences polítiques si fos igual de torracollons amb tothom. Això, però, no passa. Quan va visitar-li la Soraya Sáez de Santamaria van ballar una coreografia i va fer-li una entrevista-spa. La, aleshores, vicepresidenta del govern d’un partit que és una màfia criminal —segons la justícia— va sortir deu anys més jove d’aquella entrevista.
El Hormiguero és un dels programes de televisió més vistos a Espanya. Si ho aconsegueix és gràcies a portar a famosos artistes d’arreu del món com Will (tortazo machirulo) Smith, Hugh (tiobueno) Jackman, Dakota Johnson, Isabel (la-dels-bombons) Preysler, etc. Un dels pocs shows televisius que convoquen personatges internacionals d’aquesta talla.
El programa utilitza l’entreteniment per llançar, bastament, missatges a les audiències. No és estrany que el presentador obri el programa amb un reguitzell de missatges Mr. Wonderful per anestesiar el patiment comunitari-existencial que produeix el neoliberalisme que flueix per cada una de les partícules que ens conformen i que modifica l’espai i el temps com si fos força gravitatòria.
El neoliberalisme és quelcom que passa, que esdevé; en si mateix, no existeix. No hi ha «coses» neoliberals. El neoliberalisme que menciono no és una doctrina econòmica o filosòfica; no és cap substància. Sinó un esdeveniment que succeeix en el marc de les accions habituals, circumscrites en la inèrcia de l’«anar fent» històric d’occident.
Però, en el cas de El Hormiguero, no parlo ja només de la reproducció i consolidació, de forma automàtica i indeliberada, d’aquest «sentit comú» clarament neoliberal i asèptic, sinó de l’enviament conscient i intencionat de missatges conservadors i neoliberals, a través de la voluntat d’aparentar inofensivitat i neutralitat en l’entreteniment.
Aquests valors són alimentats pel programa. Potser per això quan van els famosos queden segrestats per aquest ambient. Exemple d’això és el que va passar amb la italiana Laura Pausini que no va voler cantar el «Bella Ciao», perquè «és una cançó política» —quan faltaven dies per celebrar-se la campanya electoral italiana que va acabar guanyant la ultradreta feixista.
Òbviament, Pausini té part de culpa d’això, però el programa genera aquest espai d’apoliticisme aparent (l’apoliticisme és la pitjor manera de fer política) perquè els convidats i convidades es recreïn. Un altre exemple d’això és la secció setmanal de Tamara Falcó, veu cantant d’Hazte Oír, tifa, vanitosa i cornuda d’Espanya. Falcó té un altaveu apreciat en el programa apolític, simpàtic i inofensiu més vist d’Espanya per llançar missatges com aquest.
A vegades a Matrix el sistema falla. Exemple d’això és quan van artistes realment implicades en causes socials i polítiques que, malgrat saber de quin peu calça el programa i el presentador, no es tallen en dir el que pensen —tot i que Motos es quedi amb cara d’imbècil.
En fi, la televisió i, en general, l’ecosistema mediàtic d’Espanya és un pastís cuinat i degustat només pels poderosos, que eructen molles que, de tant en tant, pot agafar amb la llengua —per dir alguna cosa— un professor de ciències polítiques que està muntant un partit i embolicar la troca en la política de l’Estat; però que al final acaba servint com a eina inexpugnable del poder per corregir aquests desajustos i que tot encara sigui lligat i ben lligat.
Potser internet ens serveix per generar contingut que pensi críticament respecte a l’infotainment, l’entreteniment i la informació que circula pels mitjans de comunicació massius i frenar, ni que sigui una mica, l’estultícia generalitzada a la qual ens sotmeten durant cada segon de la nostra connexió amb el món, a través d’una pantalla o uns trossos de paper reciclats.
