Fa uns mesos va fer-se viral a X un fragment del podcast de dos nois (molt) joves que xerraven sobre la llei d’amnistia. La majoria dels tuits tenien la intenció de burlar-se d’ells. Exposar-se a les masses implica riscos dels quals, tinc la sensació, les noves generacions són conscients, però que sovint intencionadament ignoren.
En temps on l’atenció és un dels béns més preuats, tots competeixen per ser informadors: polítics, activistes, estudiants, experts, periodistes, filòsofs, panelistes, etc. Tots busquen colar la seva «humil opinió» o la seva veritat en el flux informatiu. I ho fan de la manera més estrident, per a deixar clar a l’algorisme que el seu val la pena ensenyar-ho. Desitgen sortir de la seva intimitat, projectar-se sota els focus, obtenir reconeixement i un cop a l’esquena
Els altres paren atenció, sigui reconeixent-los sigui rient-se d’ells. Reaccionant, donem formes a aquests subjectes virtuals: subjectes construïts que es projecten com a autèntics; ignorants que pretenen semblar savis; situacionistes inintencionats; consciències egoistes que busquen ejectar-se de la seva intimitat, sota els focus d’una massa atordida per les llums que ho il·luminen tot, tot el temps i per tots costats.
Per a ser crític —jutjar amb consciència— es necessita temps. Temps per dubtar, per escoltar i baixar els fums. Anar més a poc a poc per progressar més de pressa.
En la roda capitalista, en la qual estem sent un recurs més de la maquinària de producció, el temps sembla ser limitat per les necessitats que mereixen ser cobertes per a assegurar l’existència. Dins d’aquest corrent, d’aquesta inèrcia a la qual ens aboquen, el reconeixement i la fama són ideals que ens permetrien viure sense esforç i amb més temps.
Potser les noves generacions ja no creuen que Déu els hagi fet així; ja no creuen en egos ni superegos que els pre-condicionin; ja no creuen en estructures socials en les interseccions de les quals emergeixin com a subjectes subjectats; ja no creuen en transcendentals ni en ideals absoluts que es despleguin ni que siguin temps; ja no creuen que són responsables de la seva vida i que l’han de viure com si fos una obra d’art; ja no creuen que són obrers, l’emancipació dels quals accionaria una dialèctica històrica fins a portar-los a un futur millor on fossin lliures.
El nihilisme, tot i que imperant, tampoc esdevé l’alternativa hegemònica. El sentit que les noves de les generacions urbanes construeixen parteix de la premissa que per a «ser algú» i viure bé, amb temps, el millor és «viure del conte». El conte que un explica, amb personatges inventats, i amb un com a protagonista. Aquest subjecte virtual, mescla d’autenticitat i ficció, que la gent consumeix en petites dosis, buscant una coherència —difícil de trobar en continguts tan efímers i breus—, i un arc de personatge que «aporti valor» (no em demanin que expliqui què és aportar valor perquè mai ho he entès molt bé).
Una altra forma d’expresar aquesta idea és mitjançant la «filosofia delulu». Mariana Toro presenta el concepte a aquest article d’ethic i ho resumeix en una màxima: «consisteix en ser una mica il·lús, viure una realitat que no és la que és, però sí la que es desitja».
L’aparentment única possibilitat viable és fer-nos producte digital de nosaltres mateixos i dissociar-nos en el nostre subjecte virtual, col·locant en ell una mescla de possibilitats insatisfetes i realitat. Viure del conte.
No m’entenguin malament, no ho jutjo. Alguns diran que és decadent i trist, i altres diran que és una oportunitat per construir-nos a nosaltres mateixos. A mi m’importa esclarir si és així com succeeix, si és això el que ve, i sota quins paràmetres culturals i tecnològics es construeix aquest món virtual plagat, cada vegada més, de subjectes virtuals que creen i consumeixen el gran conte que és la història del món i les seves aventures.
