Va haver-hi una època en què intel·lectuals i figures públiques com Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir o Albert Camus, entre d’altres, s’implicaven posant el cos i la ment al servei de les reivindicacions socials nacionals i internacionals. La independència d’Algèria o les revoltes estudiantils del Maig del 68 són només alguns exemples de lluites en les quals van ser partícips i, si es vol, promotors.
En l’actualitat, malgrat que és comú veure pensadors i pensadores compromeses amb diferents causes socials, el grau d’autoritat o prestigi que dona explicació racional als moviments emancipadors on hi participen ha disminuït. Dit d’una altra manera, els intel·lectuals ja no tenen la capacitat mobilitzadora d’abans. En part perquè ha baixat la possibilitat d’esdevenir grans famosos pel simple fet de ser pensadors.
El paper mobilitzador ha quedat substituït per altres figures que ara ostenten els focus mediàtics i la capacitat transformadora de les masses socials: els —en masculí— futbolistes.
Potser algú està temptat a dir que també tenen capacitat d’afectar en les decisions els influencers de les xarxes socials, els famosos de Hollywood o les estrelles del pop. Però molt poques d’aquestes figures arriben a tenir el mateix grau d’influència internacional que un futbolista de primera divisió entre, sobretot, els centennials i alphes —Taylor Swift potser tindria el grau d’influència entre el públic d’aquestes generacions més feminitzat.
Kylian Mbappé va sorprendre fent una crida a la societat francesa a mobilitzar-se en les urnes davant l’amenaça de la possible victòria de la ultradreta en les eleccions legislatives franceses d’enguany. Potser no és tan sorprenent pels que coneixem la història del, ara, davanter del Reial Madrid. D’ascendència algeriana per part de pare i marroquí per part de mare, el futbolista ha estat objecte de burla per part de la fatxosfera pels rumors de la seva relació sentimental amb la model transgènere Inés Rau.
La sorpresa, per tant, no és pel fet que pensi com pensa (que la ultradreta és una amenaça per a ell i per a la societat), sinó que com a futbolista, en una roda de premsa, faci declaracions mobilitzadores contra la ultradreta (per tant, presumiblement, a favor de l’esquerra). Mbappé ha trencat un acord tàcit entre els futbolistes de primera divisió: mai s’han de fer declaracions polítiques directes que puguin semblar d’esquerres.
Cridar a la gent que vagi a votar no té per què ser una declaració d’esquerres. Fer-ho perquè, després de la primera volta dels comicis on ha guanyat la ultradreta, «hi ha una urgència real [i] no podem deixar el nostre país en mans d’aquesta gent», sí que ho és. «Espero que tothom es mobilitzi i voti pel costat correcte» va acabar dient en la intervenció viralitzada.
Sense dir-ho, el jugador de futbol està animant a votar al front republicà.
L’encarregat de donar-li públicament el toc d’atenció al francès va ser el porter de l’Athletic Club, Unai Simón:
Els futbolistes no gaudeixen de la llibertat dels intel·lectuals. No hi tenim comprovació científica, però és més habitual que els pensadors, en l’exercici de la seva activitat intel·lectual, es comprometin amb idees i valors (que van canviant) i que regeixen el seu comportament i activisme, sovint, per sobre d’interessos econòmics o reputacionals. Fer declaracions polítiques progressistes des de dins del negoci futbolístic pot costar-li la carrera a un jugador de primera divisió —a menys que declari seguint la línia editorial del club o dels interessos dels propietaris del seu equip o de la lliga on està actualment jugant.
Unai Simón ho deixa clar: els futbolistes haurien de ser neutrals i no ficar-se en assumptes que els superen i sobre els que no en saben. Per mantenir la pau i la concòrdia, a la taula no es parla ni de religió, ni de política, ni de (curiosament) futbol.
Gerard Piqué exemplifica aquesta tendència entre els futbolistes d’elit: una aparent incursió en l’esfera política que, en un examen més detallat, revela una hàbil navegació pels corrents establerts. Les seves declaracions, sovint embolcallades en ambigüitat, semblen més aviat calculades per augmentar el seu perfil comercial que per desafiar l’statu quo.
L’acord no escrit entre els futbolistes masculins de primera divisió de mantenir-se al marge de la política progressista es fa evident fins i tot en les seves excepcions. Jugadors com Héctor Bellerín del Real Betis, «el modernito», de vegades s’aventuren més enllà dels límits convencionals, però rarament travessen la línia del socialment acceptat com a pertinent.
Fa poc, però, el jugador del Betis també va cridar a la mobilització per «por»:
Estrelles de la mida de Kylian Mbappé representen una anomalia en el panorama futbolístic europeu. La idolatria massiva els confereix un poder que transcendeix les estructures mediàtiques tradicionals. Quan Mbappé fa declaracions controvertides en una roda de premsa esportiva, la seva veu ressona més enllà dels canals habituals, obrint escletxes en el discurs dominant i desafiant les expectatives sobre el paper dels atletes en la societat.
Alegria i escepticisme davant el resultat electoral francès
En l’actual panorama polític, les victòries progressistes són escasses i, per tant, celebrades amb fervor, fins i tot quan són parcials o pírriques. El progressisme necessita afirmar-se en l’entorn hostil dels temps.
La recent formació d’una coalició progressista diversa a França, que ha aconseguit frenar l’avenç de l’extrema dreta a l’Assemblea Nacional, il·lustra aquesta dinàmica. Encara que alguns intel·lectuals d’esquerra, com Slavoj Žižek, podrien qüestionar l’entusiasme, molts consideren aquest resultat una fita significativa.
El Nou Front Popular francès evoca paral·lelismes amb el que a Espanya s’ha batejat mediàticament com el «bloc d’investidura». L’amalgama política, que engloba des de socialdemòcrates fins a independentistes, passant per l’esquerra-a-l’esquerra-del-PSOE, representa un intent de contenir les forces reaccionàries, malgrat les seves profundes diferències internes.
L’aliança heterogènia no està exempta de tensions internes. La inclusió de figures polítiques tan carismàtiques i controvertides com Jean-Luc Mélenchon, líder de La France Insoumise, en una coalició que abasta des de socialistes fins a centristes moderats, planteja un dilema interessant. Els sectors més conservadors de l’aliança temen que la presència d’elements considerats «radicals» pugui alienar votants moderats o, pitjor encara, normalitzar postures polítiques que fins ara eren vistes com a marginals. Un equilibri precari entre pragmatisme electoral i purisme ideològic que emergeix dels reptes que enfronta l’esquerra europea en l’era de la polarització política.
Les xarxes socials, particularment X, s’han convertit en un baròmetre de l’eufòria progressista. Malgrat les veus escèptiques, predomina un sentiment de triomf, no tant per la victòria de l’aliança d’esquerres, com pel que es percep com una derrota de la ultradreta encarnada per Marine Le Pen.
En fi, aquesta escena representa la complexitat del panorama polític actual, on les victòries es mesuren tant pel que s’aconsegueix com pel que s’evita i on les aliances improbables —tan invocades per alguns i tan condemnades per altres— es forgen en nom del pragmatisme progressista.
