clam futbolistes ciberpodernet

S’ha acabat! El clam de les futbolistes contra el masclisme estructural

Diumenge, 20 d’agost del 2023. Estadi Accor, Sydney. Final de la Copa del Món de futbol: Espanya – Anglaterra. Minut 29. Aitana recupera la pilota al cercle central. Li cau a Tere, que canvia el joc cap a Mariona. La balear dona temps perquè Olga arribi per l’esquerra i la convida amb una passada a l’espai. Quan tothom espera una centrada, creua un xut molt precís al segon pal, impossible per a Earps, i anota el gol que li dona a la selecció espanyola femenina el seu primer Mundial…

Aquest no serà el tema de l’article, malauradament. Però en tractarem un de molt més important. 

Se sol dir que el futbol és la cosa més rellevant d’entre totes aquelles que no importen gens. Però el futbol, que és el màxim exponent del panem et circenses en aquest país, també pot ser un vehicle molt efectiu per transmetre valors positius i transformadors de la societat. Per això, encara que no parlarem de futbol, sí que parlarem de futbolistes. Parlarem d’heroïnes.

Aquests últims dies, hem vist que el futbol espanyol està controlat per una estructura retrògrada que no respecta les professionals, pressiona a institucions i controla a mitjans de comunicació. Les queixes de les jugadores contra la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) no són noves. Fa un any, van demanar que es prenguessin el futbol femení seriosament, que professionalitzessin la metodologia i, fins i tot, una quinzena d’elles van comunicar que no estarien disponibles per culpa d’una situació insostenible i per salut mental.

La resposta de la RFEF, amb el president Luis Rubiales i l’entrenador Jorge Vilda al capdavant, va ser agressiva, barroera i intimidant. Van pressionar les jugadores en reunions individuals per trencar el grup, van filtrar correus i van atacar-les des dels principals mitjans de comunicació de Madrid, titllant-les de consentides i xantatgistes. Que fàcil que és guiar l’opinió pública quan disposes de la connivència dels poders mediàtics. En aquest país, la llibertat de premsa és una rara avis. Digues-me qui et paga… i et diré qui ets.

Mesos més tard, i després de mínimes millores, algunes van tornar per disputar la copa del món. D’altres, no les van trobar suficients i hi van renunciar per principis. Les jugadores es van conjurar i, amb tot mereixement, van ser campiones. I en lloc de tractar-les amb reconeixement i respecte, va començar un lamentable espectacle on el senyor Rubiales i l’entitat que representa van dur a terme un seguit d’abusos i extorsions propis d’algú alienat que es creu per sobre de la llei:

  • Agafar-se els testicles al costat de la família reial
  • Ser bavós amb les jugadores
  • Fer un petó no consentit als llavis a Jennifer Hermoso
  • Insultar públicament als que s’havien indignat
  • Pressionar a la jugadora i la seva família per sortir en un vídeo
  • Difondre falses declaracions de la jugadora
  • Emetre comunicats culpabilitzant la víctima, amenaçant les jugadores i analitzant imatges dels fets
  • Destituir tots els vicepresidents excepte un, per poder escollir el seu successor
  • Amenaçar al Govern en fer fora als equips espanyols de les competicions europees

I per rematar-ho, a l’assemblea de la RFEF, va fer un discurs esperpèntic, misogin i d’extrema dreta. Quan va dir que el «fals feminisme és la xacra d’aquest país», bona part de la sala va començar a aplaudir, mostrant que Rubiales no és un fruit podrit del futbol espanyol, sinó que tot el bosc fa pudor de ranci. Digues-me a qui aplaudeixes… i et diré qui ets.

Les reaccions no es van fer esperar. Alguns membres de la junta directiva van plegar. El cos tècnic —excepte Vilda, és clar— va dimitir i denunciar pressions per seure a primera fila. El Consell Superior d’Esports (CSD) va iniciar els tràmits per denunciar-lo i inhabilitar-lo. Nombroses entitats, partits polítics i patrocinadors van demanar-ne el cessament. Finalment, la FIFA el va suspendre provisionalment i li va prohibir posar-se en contacte amb la víctima.

Les jugadores —les veritables protagonistes— van organitzar-se i van anar amb tot. Alèxia encenia la metxa amb un tuit inaugurant el clam de condemna que ha triomfat en aquesta revolta: «s’ha acabat» (#SeAcabó):

Moltes la van seguir i va sortir un comunicat digital conjunt, a través del sindicat FutPro, en què condemnaven els fets, exigien canvis estructurals reals i comunicaven que no tornarien a la selecció mentre seguissin els actuals dirigents:

Després de tot aquest huracà de successos —al que li queden uns quants capítols—, Rubiales caurà, però això no soluciona res. Molts dels seus subordinats són com ell. Joan Soteras, president de la Federació Catalana de Futbol (FCF), va lloar el discurs. Els entrenadors de les seleccions absolutes, Luis de la Fuente i Jorge Vilda, van aplaudir dempeus. Nombrosos professionals del món del futbol i de la premsa fa dècades que cometen abusos. A la pel·lícula El Guepard (1958), els poderosos deien «que tot canviï perquè tot continuï igual». I això fa venir calfreds. Necessitem una neteja a fons.

És cert que l’opinió pública s’ha posicionat en contra de Rubiales. I és molt positiu que la societat s’eduqui en valors de respecte i s’entengui que un petó sense consentiment és agressió sexual. Però algunes veus estan sumant-se a aquest corrent d’opinió perquè els convé. Fa un any, gairebé ningú va donar suport a les jugadores i ha hagut de passar quelcom molt greu perquè se les escoltés.

Però per desgràcia encara hi ha gent que es posiciona amb l’agressor. Ni uns fets gravats que ha vist tot el món són suficients. Com no ha de tenir por algú de denunciar una agressió sexual del seu entorn en casos molt més difícils de demostrar? Les víctimes estan molt indefenses i sovint es dubta abans d’elles que dels agressors.

Aquestes futbolistes són unes referents en l’esport i en la defensa dels drets de les dones. Per això, ara hi haurà moltes nenes que voldran recuperar pilotes com la Mapi o controlar el joc com l’Aitana. Noies que somiaran ser Pilotes d’Or com l’Alèxia o marcar en la final d’un mundial com l’Olga. I dones que s’alçaran contra les agressions masclistes de forma tan valenta com ho han fet la Jenni i les seves companyes. Encara estem lluny d’erradicar el masclisme. Però les futbolistes s’han plantat per marcar un punt d’inflexió. S’ha acabat.


Referències

La imatge de l’article ha estat generada per DALL-E (OpenAI), un model generatiu d’art d’intel·ligència artificial.

Espanya no pot escapar a la pregunta que repeteixen un cop darrere l’altre els estrangers al Mundial: «Què va passar amb les 15?» (Mayca Jiménez, Relevo, 2023).

Total
0
Shares
Related Posts
Total
0
Share