Sistemes de reconeixement facial, control d’aforaments, mesura de les variacions en la qualitat de l’aire, etc. són aplicacions tecnològiques que han estat en boca de totes en un context de pandèmia, però ja fa molt de temps que les tecnologies de la informació i comunicació es troben coexistint de forma activa a les nostres ciutats.
I és què amb les noves problemàtiques derivades de la crisi sanitària han tornat a sorgir debats associats al control i seguretat ciutadana basada en tecnologies de la comunicació, molt relacionats amb el concepte Smart City. Sembla que aquest tipus de comportament de les ciutats és relativament nou, però el concepte de ciutat intel·ligent ha estat lligat des de fa molt de temps a l’imaginari de novel·listes i cineastes de la ciència-ficció, en la permanentment dicotomia d’utopia i distopia.
Un exemple clar d’aquesta relació és la novel·la The Accidental Time Machine, on es relata com la ciutat de Los Ángeles està governada per una intel·ligència artificial que es pot mostrar de forma individual i personalitzada a cada ciutadana, de forma que es pot discutir directament amb la «ciutat» la qüestió urbana.
Hi ha una lliçó principal que es pot extreure d’aquest relat: la necessitat cada vegada més gran d’una relació individualitzada entre ciutadà i ciutat; aquesta no es presenta ja exclusivament com un conjunt d’infraestructures, sinó que es pot tractar com un conjunt amb una certa personalitat, i moltes vegades associades a preocupacions polítiques. Els sistemes tecnològics que conformen la ciutat marquen un tipus de caràcter, semblant a la influència que pot tenir el disseny urbà dintre del comportament de la ciutadania, però d’una forma més àgil i activa, ja que les tecnologies de la informació es tracten de sistemes dinàmics.
En aquest sentit és important no oblidar la relació que té la innovació tecnològica i l’evolució urbana amb la ciència-ficció, els relats futuristes han contribuït de forma significativa en la definició dels objectius a aconseguir. La relació que existeix entre una pel·lícula com Minority Report i les innovacions com interfícies tàctils, escàners de retina o realitat augmentada és coneguda. La digitalització es nodreix de ficcions que posseeixen un fort caràcter auto realitzador, com explica Antoine Picon al seu assaig sobre la teoria i crítica de l’ideal de les Smart Cities.
El concepte de ciutat intel·ligent llavors porta un temps dintre del pensament col·lectiu d’una part de la població, i està motivat en part per la imaginació de les generacions anteriors a com serien les nostres ciutats del futur. Però, arribats a aquest punt, ens hem de preguntar realment què significa en la realitat que una ciutat sigui «intel·ligent».
És una idea relativament difusa, però es basa en l’ús intensiu de les tecnologies de la informació i comunicació per afrontar els reptes urbans.
Un dels punts que generen més discussions i que ha popularitzat més aquest concepte és el de la vigilància, ja que és el que posa en dubte alguns dels valors més arrelats dels individus urbans, però la Smart City no és només control, també és mesurament socioecològic de la ciutat, capacitat de tenir informació clara i objectiva de les relacions urbanes per un millor disseny de la ciutat i de les polítiques públiques.
L’objectiu principal és aconseguir l’actiu més valuós de l’actualitat: les dades. Amb aquest ús intensiu de les tecnologies de la informació cada vegada s’està generant més i més informació que té la capacitat de redefinir la forma que ens relacionem amb l’entorn. Per fer-nos una idea de la quantitat d’informació de la qual es disposa de l’entorn urbà en l’actualitat, a la ciutat de Barcelona existeixen gairebé 500 datasets (només d’informació totalment pública, Open Data) d’àmbits diversos com pot ser activitat cultural o espais verds.
Si bé, a l’ésser un concepte amb un gran potencial per millorar la vida a les ciutats, hi ha un gran nombre de riscos que poden derivar en un ús de la tecnologia que sigui perjudicial per a la majoria de ciutadanes.
En primer lloc és clau que la ciutadania es vegi involucrada dins de les actuacions tecnològiques públiques, com a exercici de transparència i democràcia digital. La creació d’espais propers on es faci difusió tecnològica i s’eduqui en noves tecnologies és indispensable per tal que el procés de digitalització de les ciutats sigui el més horitzontal possible. El fet que els habitants es mantinguin informats també permetrà fugir del «greenwashing» tecnològic que moltes vegades ve associat a les Smart Cities on es fan actuacions sense finalitats clares, només amb l’objectiu d’obtenir rèdit polític.
En segon lloc, és indispensable que les estratègies de TIC transcendeixin l’escala de ciutat i arribin a una escala de regió o país, si no es pot caure en l’augment de l’escletxa urbana-rural que ja existeix. L’accés a les infraestructures tecnològiques es troba repartit de forma desigual al territori: mentre que les zones urbanes més densament poblades i amb una capacitat econòmica major es poden donar el luxe d’experimentar amb la innovació, les zones rurals i menys poblades (tot i que representen la majoria del territori) no disposen ni de la sensorica més bàsica ni de professionals que puguin gestionar aquestes infraestructures. És necessari desenvolupar plans a escala de regió per no deixar ningú enrere.
Finalment, és clau establir les pautes que marcaren l’ús de la informació captada pels sistemes d’informació i comunicació. Una política de dades clara i transparent, que protegeixi a les ciutadanes i que estigui al servei d’aquestes, que sigui accessible per tothom i que no es basi a reforçar les dinàmiques de poder que ja existeixen actualment.
La informació oberta pot permetre la disposició de les eines per fer propostes i canvis a nivell de ciutat, a més que dóna un coneixement molt més clar de què passa dins de l’entorn urbà. La ciutadania i les entitats socials poden tenir més capacitat per poder prendre decisions i participar en l’evolució del territori. Tot això pot ajudar al canvi cap a una ciutadania més involucrada dintre de la vida política, tindrien les eines per prendre les decisions necessàries.
Per això, com tant altres temes, no es tracta del què sinó del com, les ciutats intel·ligents tenen el potencial de canviar els models de governança urbans cap a un estat més horitzontal, on les ciutadanes estiguin més apoderades i tinguin més capacitat de decisió.
El fet social i polític és el que definirà el caràcter que tindran les ciutats del futur i definiran si el concepte d’Smart City acaba esdevenint una distopia o una utopia.
