«Si una cançó creada per un robot li ha agradat tant a la gent, t’imagines si la gravessis tu?». Després que Spotify eliminés la seva cançó NostalgIA, creada per intel·ligència artificial amb la veu de Bad Bunny, FlowGPT, l’autor de la cançó, li plantejava aquesta pregunta al cantant porto-riqueny a un vídeo de TikTok.
Els mitjans titllen a Bad Bunny de «víctima», no per la humiliació que suposa llançar un àlbum amb ni més ni menys que vint-i-dues cançons i que la que tingui més èxit a xarxes socials i reproduccions en plataformes d’streaming sigui una cançó amb la seva veu generada per intel·ligència artificial per un altre artista, sinó per la utilització sense consentiment de la veu, senya d’identitat de Bad Bunny.
Tal és l’èxit que fins i tot Bad Gyal, mencionada a la cançó, va publicar un vídeo a TikTok assegurant «jo tota emocionada i després descobreixo que és IA». Davant la polèmica, el va acabar ocultant.
A tot això, el conillet dolent reacciona pel seu canal de WhatsApp: «vosaltres no mereixeu ser els meus amics» en referència a aquelles persones que han celebrat el tema. L’artista es posa a la defensiva, sent víctima —ara sí— de l’efecte Streisand: sense voler ha donat més publicitat a allò que volia censurar.
La resposta dels usuaris de TikTok no ha defraudat:
I és que no només la cançó ha utilitzat «la seva veu» sense consentiment; a sobre aquesta s’allunya completament del viratge d’estil que ha volgut fer l’artista amb el seu darrer àlbum, apartant-se del reggaeton d’«Un Verano Sin Ti».
Les implicacions de la intel·ligència artificial generativa esdevenen complexes quan s’usa com a eina d’entreteniment o artística. Les institucions es troben encara en procés de regular l’ús de la IA i, en aquest impasse, s’han donat situacions curioses i interessants, com en el cas de Bad Bunny.
Que les implicacions esdevinguin complexes, però, no vol dir que la IA generativa sigui «perillosa» o «dolenta» per als processos artístics. Emprada sota el marc de la cultura maker, promovent l’aprenentatge i la producció col·laborativa i regulada de contingut podria arribar a esdevenir una eina emancipadora per a l’internet lliure del futur.
Podrem desenvolupar la IA amb una visió més crítica de les estructures de poder, seguint els preceptes de la cultura maker, com va fer el moviment punk als anys 1970 o el software lliure i la open source a la dècada de 1990 i principis dels anys 2000?
Un parell de frases ben trobades basten per crear un èxit musical
La indústria de la música no s’entén sense la tecnologia. Abans que Thomas Edison inventés el fonògraf el 1877, consumíem música en actuacions en viu. Els tocadiscos, els vinils, el cassette compacte, el walkman, el Compact Disc, l’streaming, etc., són avanços tecnològics i científics que han possibilitat la distribució massiva de música.
La tecnologia no només ha simplificat l’accés, la distribució i el consum de música, sinó que també ha permès ampliar el catàleg de sons, instruments, gèneres i estils musicals. A més de construir la infraestructura de la indústria musical, també ha influït en la forma en què es crea i concep artísticament el producte.
Això ha suscitat sospites entre alguns pensadors que han considerat que la tecnologia i la infraestructura industrial resultant han distorsionat el procés creatiu, impactant negativament en l’originalitat, l’autenticitat, la creativitat, la qualitat i el valor de la música.
El filòsof de l’Escola de Frankfurt Theodor Adorno(1) criticava el caràcter alienador i falsificador de la infraestructura tecno-mediàtica que va permetre la fundació de la indústria musical. La producció en sèrie de la música l’allunya de l’autenticitat artística i de l’estètica autèntica, de la mateixa manera que la producció en sèrie de mercaderies allunya l’home de la realització d’ell mateix i dels béns que ell mateix produeix.
Actualment, la GenAI permet a qualsevol persona crear música des de comandaments textuals descriptius (prompts). Un parell de frases ben trobades o d’arxius d’àudio gravats amb el mòbil són suficients per crear un potencial èxit musical.
En la línia crítica d’Adorno, això posa de manifest, per una banda, que la producció en sèrie de productes musicals simples, prefabricats i massius ha restringit la capacitat del públic per jutjar la música que consumeix i, per altra, que el rol cada cop més destacat de la tecnologia en la creació del producte posa en perill el sentit de l’artista musical tal com l’hem conegut fins ara.
Podria la intel·ligència artificial substituir els artistes musicals a mitjà o llarg termini? Les grans productores i discogràfiques podrien signar contractes amb els artistes per fer servir les seves veus amb l’objectiu de crear èxits comercials?
Les repercussions culturals, estètiques i ètiques d’utilitzar la IA per compondre i produir música són irradiacions procedents de les conseqüències de la industrialització de la música com a expressió cultural.
La indústria musical capitalista ha contribuït a reduir les expressions artístiques en fórmules comercials, homogeneïtzant l’estètica o, contemporàniament, heterogeneïtzant-la fins a la pèrdua de la seva «essència» —en el sentit menys ontològic del terme.
La despossessió de l’agència i expressivitat humana tindria, doncs, el punt més àlgid a hores d’ara. La intel·ligència artificial pot acabar obrint un debat sobre què és l’artista: una dada a explotar o una figura que es limita a ser socialment atractiva, desitjable i impactant, a la qual ja no se li exigeix talent, sinó ser capaç de convertir-se en el fetitxe d’una societat uniforme fins i tot en la seva diversitat?
Si la música fos sempre igual, s’eliminaria la diferència, limitant el que sentim. Si, en canvi, la música fos constantment diferent, navegaríem en un mar sense referències on sostenir-nos. Quedarem a la deriva en un onatge de notes sense ritme, de ritme sense notes i de significacions que se’ns escapen i que mai serem capaços d’entendre, ja que quan ho aconseguim fer, tot canviarà de nou.
La música es reinventa sempre, sota una consolidada base de possibilitats. Les peces d’escacs i els seus moviments són pocs, però les possibilitats de joc són infinites.
La GenAI pot ser una disposició més per experimentar amb la música, arribant a ser pels nous artistes el que l’autotune és per a la Bad Gyal: allò que els fa diferents. Una oportunitat per innovar en els estils i gèneres.
Potser el significat d’autenticitat s’ha reconstruït en l’era digital. Potser ja no ens preocupa que les coses siguin autèntiques. Les teories científiques són vàlides fins que no hi hagi evidència que les contradigui. El que passa a televisió és inautèntic, tot i que impacta de manera molt real a les nostres vides. Els esdeveniments històrics es repeteixen primer com a tragèdia i després com a farsa.
El principal problema ètic de la GenAI —a banda de la privacitat i els drets d’ús— és l’autenticitat i l’originalitat: la frontera entre la veritat i la falsedat. Si no, per què quan la IA generativa s’utilitza per a tasques menys associades a l’autenticitat les connotacions negatives es difonen?
En l’article «La intel·ligència artificial en la narrativa sonora. Estudi de cas»(2), s’explora la influència de la IA en la narrativa sonora i les emocions que pot evocar. La majoria dels enquestats (57,5%) va experimentar satisfacció en sentir veus robotitzades. L’estudi conclou que la narrativa robòtica de la IA pot enriquir el periodisme.
Escoltar un anunci o una veu en off produïts amb IA no genera la mateixa sensació de falsedat que escoltar una cançó de Bad Bunny, amb la seva veu, entonació i accent, generada per IA.
Un nou món on siguem més lliures
La IA, com la resta de tecnologies avançades, té el potencial d’estalviar-nos tasques que no contribueixen a la nostra realització personal, amb l’objectiu de construir un món on gaudim de més llibertat, alliberats de les cadenes del treball i del capitalisme.
Segons les reflexions del professor Yochai Benkler en «La riquesa de les xarxes», l’economia de la informació en xarxa està impulsant una nova forma de producció social basada en la cooperació i l’intercanvi. Aquest model contrasta amb l’abordatge tradicional, oferint noves oportunitats econòmiques, socials i polítiques que poden enriquir la nostra existència de manera democràtica.
Malgrat l’escepticisme envers l’optimisme de Benkler, és innegable que hi ha tecnologies que apunten en aquesta direcció. El blockchain, per exemple, pot transformar les transaccions i l’emmagatzematge d’informació, proporcionant autonomia a l’usuari i creant un entorn digital transparent, segur i inclusiu.
Benkler podria veure el blockchain com una oportunitat per reduir costos i burocràcia, fomentar la participació i facilitar la presa de decisions a les comunitats digitals, així com fomentar la col·laboració.
Tot i que sovint es vincula al moviment criptobro, aquesta tecnologia podria ser menys estigmatitzada si el seu ús fos més ampli.
En conjunt, aquestes noves tecnologies creen una xarxa de recursos que potencialment faciliten la revolució que Benkler anticipava. La producció autònoma per part dels usuaris és un punt de partida per desafiar el poder de les grans corporacions i l’Estat, afavorint dinàmiques democràtiques i eficiència similar o superior a la producció industrial.
Per aconseguir cal abandonar la passivitat i actuar; construir com ho han fet altres abans.
Els hippies, el punk, el software open source i el blockchain, el makerspacers i ara els creadors de contingut digital
Abandonar la passivitat implica abraçar l’acció, justament el que fomenta la cultura maker, que incorpora moviments com el DIY (Do It Yourself). Aquest mindset anima a utilitzar disciplines de pensament i expressió (tecnològica, científica, artística) per crear projectes i solucions revolucionàries. L’important no és la solució final com a tal, sinó el procés per arribar a ella. Un procés que implica compartir els coneixements i recursos amb la comunitat, empoderant-nos mútuament i posicionant-nos en un rol actiu per transformar la realitat.
Corona Rodríguez (3), pensant sobre l’ethos de la cultura maker i el DIY, llista un conjunt de valors, sentiments i actituds presents en les pràctiques d’aquestes comunitats.
Les comunitats participen activament per trobar usos creatius i innovadors de les tecnologies existents, sigui per a sectors comercials, educatius o d’entreteniment, però que siguin útils per resistir al sistema dominant que limita el potencial de la tecnologia en l’eficient i rendible.
En aquestes activitats —organitzades de manera autogestionada i fora de les estructures institucionals o industrials convencionals— es comparteixen habilitats, idees i recursos en processos d’aprenentatge informal, alhora que es promou el pensament mentre es fa allò que es pensa, és a dir, l’experimentació i l’aprenentatge mitjançant l’assaig i error.
Per altra banda, també destaca la creació de mitjans de comunicació alternatius. La cultura maker ha estat històricament vinculada a la producció de mitjans d’expressió propis, com segells musicals independents o aquesta mateixa revista digital per practicar el ciberactivisme.
La performance o l’acció directa i organitzada sobre objectes, processos o significats també forma part de la cultura maker. Els mememakers no deixen de ser reproductors d’aquests preceptes culturals. Pensem-ho bé. Els memes són producte d’una intervenció activa, imaginativa i innovadora sobre fenòmens que es resignifiquen i circulen generant una reacció.
El DIY està associat a moviments contraculturals que buscaven canvis enfront del sistema capitalista, els mitjans massius, etc.
En la dècada de 1950, el moviment hippie va adoptar pràctiques de la cultura maker quan va crear mitjans alternatius i espais propis en resistència a la cultura mainstream. Vint anys més tard, el moviment punk va produir música independent i un nou estil de vestir que va fer tremolar la indústria musical del moment. A la dècada dels 2000, el software lliure i el codi obert, així com la cultura hacker, també segueixen els preceptes de la cultura maker, promovent el coneixement i la tecnologia oberts en resistència a les grans corporacions propietàries del software i les infraestructures.
El que vull plantejar és què passaria si apliquéssim l’ètica de la cultura maker per combatre els potencials riscos de la intel·ligència artificial —tecnologia que actualment està dominada per grans corporacions— i utilitzar l’eina per fer un món millor, el món que veia venir Yochai Benkler.
La primera barrera és ser capaços de democratitzar la creació de la IA, permetent que més persones participin en el seu desenvolupament de manera activa i crítica. Això implicaria aprendre sobre la IA mitjançant la pràctica, el pensament posat en pràctica i la col·laboració en comunitats, així com apropiar-se de tecnologies de IA per resoldre problemes locals i satisfer necessitats específiques. D’aquesta manera, s’obriria el desenvolupament de la IA a la personalització, la reinvenció i la innovació des de baix per part dels usuaris.
Fet això, podríem diversificar l’aplicació de la IA, fent que els sistemes fossin més transparents i la tecnologia més accessible. Això possibilitaria un major pluralisme i diversitat en els usos i aplicacions de la IA d’acord amb diferents valors i cultures, així com un desenvolupament de la IA més crític amb les estructures de poder i atent a les implicacions socials i ètiques. D’aquesta manera, es podria aconseguir un ecosistema més obert, democràtic i plural entorn d’aquestes tecnologies.
La principal incapacitat, però, és l’accelerat desenvolupament de la tecnologia. L’ex-CEO d’Open AI ja va avançar el següent estadi de la IA: de chatbot a agent intel·ligent. D’aquí poc podrem personalitzar i programar els nostres propis bots perquè duguin a terme tasques específiques, accedint a dades privades i integrant-les en les seves respostes, així com connectant-se a altres parts de la nostra vida digital i realitzant accions amb les nostres credencials.
Una simple ordre bastarà perquè la IA faci tuits programats per nosaltres, publicacions a Instagram amb imatges artificials o perquè enviï currículums a ofertes de feina per nosaltres, respongui amb detall correus automàticament, programi cites amb el metge o interactuï amb persones davant la nostra ociositat.
El que li ha passat a Bad Bunny no és dolent. La regulació arribarà, i ja veurem fins on limita els potencials socials de la IA. Però mentrestant, estem jugant, experimentant, aprenent. I en un futur pròxim, potser serem capaços de posar aquestes tecnologies i moltes altres a disposició de l’usuari, per fer un internet més democràtic, participatiu i autònom.
(1) Hernández Iraizoz, Daniel. (2013). Theodor Adorno, elementos para una sociología de la música. Sociológica (México), 28(80), 123-154. Recuperado en 18 de noviembre de 2023, de http://www.scielo.org.mx/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0187-01732013000300004&lng=es&tlng=es.
(2) AGUANA ROMERO, H.; ARROBO- A GILA, J. P. y RENE JARAMILLO, A. (2022). «La inteligencia artificial en la narrativa sonora. Estudio de caso». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura, 66, 9-23. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/analisi.3476
(3) Corona Rodríguez, J. M. (2017). Alfabetismos transmedia: cultura maker y aprendizajes colaborativos en el mundo hiperconectado. En R. Aguirre, R. López y M. L. C. Santoyo (Coords.), Transmedia Earth: Medios, narrativas y audiencias en contextos de convergencia (pp. 131-147). Ciudad de México, México: Editorial Fontamara.
