Amb els ulls clavats en el visor de la seva càmera, Evan Vucci semblava immune al caos que l’envoltava. El pànic s’havia apoderat del recinte, però ell romania impassible, com si fos un far enmig d’una tempesta. A pocs metres, una massa de cossos s’agitava frenèticament. Eren els agents del Servei Secret, que formaven una muralla humana al voltant d’una figura encara invisible.
De sobte, un moviment. Vucci va tensar els músculs, preparant-se per al moment decisiu. Com un felí a punt de saltar sobre la seva presa, es va desplaçar àgilment, buscant l’angle perfecte. Els seus dits ballaven sobre els controls de la càmera, ajustant-la amb una precisió mil·limètrica. El perill? La incertesa? Eren conceptes aliens per a ell en aquell instant.
I llavors va passar. Com un fènix que reneix de les seves cendres, una figura va emergir d’entre la massa d’agents. «Wait, wait», va grunyir una veu ronca. Els xiulets dels trets encara ressonaven a l’aire, com un eco malèfic, quan Donald Trump es va alçar sobre l’escenari. Amb la cara esquitxada de sang i una mirada ferotge, va aixecar el puny al cel. «Fight, fight», va rugir, desafiant a la mort mateixa.
Vucci no va dubtar. Amb la serenitat d’un cirurgià i la rapidesa d’un pistoler, va prémer el disparador. En una fracció de segon, va immortalitzar l’instant en què un home convertia el terror en espectacle. L’expresident, encara pàl·lid pel recent intent d’assassinat, havia aconseguit el que semblava impossible: transformar el perill en un acte de prestidigitació política. La imatge capturada per Vucci no és només una fotografia; és el testimoni d’un mag en plena actuació, desafiant les lleis de la realitat davant d’un públic atònit.
El dissabte 13 de juliol de 2024, durant un míting de campanya a Pensilvània, Thomas Matthew Crooks, un jove de 20 anys, va obrir foc contra Trump. L’atac va acabar amb una víctima mortal, diversos ferits, entre els quals es troba el mateix Trump, i amb l’atacant abatut. L’incident ha sacsejat la ja tumultuosa campanya presidencial nord-americana. En qüestió de minuts, les xarxes socials, especialment X, es van convertir en un vesper d’especulacions, teories conspiratives i acusacions creuades.
Per una banda, la ultradreta, encarnada en representants republicans com Greg Steube de Florida i Mike Collins de Geòrgia, va insinuar, sense proves, la complicitat del president Biden en l’atac. «Van intentar empresonar-lo i ara han intentat matar-lo», va piular Steube, en un missatge on suggereix que l’administració persegueix suposadament a Trump.
Elon Musk també va participar de la narrativa conspiracionista reaccionària. En una publicació a la seva plataforma, Musk va compartir captures de pantalla de titulars de diversos mitjans que informaven sobre «forts sorolls» al míting de Trump. «Els mitjans tradicionals són pura propaganda. X és la veu del poble», va escriure Musk, suggerint que els mitjans ocultaven informació sobre l’intent d’assassinat. Cal destacar que, en aquell moment, les autoritats encara no havien confirmat oficialment la naturalesa de l’incident, per això els mitjans eren cautelosos en els seus titulars inicials.
No és el primer cop que el magnat alimenta teories d’aquest estil. El diari The Verge ha hagut de desmuntar recentment la teoria del «gran reemplaçament», una idea conspirativa que Musk ha promogut en diverses ocasions. La teoria conspiracionista sosté que existeix un pla orquestrat per les «elits globals» per substituir la població blanca d’Occident amb immigrants no blancs. L’objectiu suposat seria alterar la composició demogràfica i política de les nacions occidentals. Originada en cercles d’extrema dreta, aquesta propaganda racista ha estat vinculada a actes violents contra minories i sovint inclou connotacions antisemites.
Del bàndol contrari, els conspiracionistes anti-Trump van fer tendència mundial les etiquetes #falseflag i staged promovent que l’atac va ser orquestrat o, fins i tot, completament fictici.
Als racons més obscurs d’internet van proliferar teories encara més inversemblants. Segons informa Wired, van sorgir acusacions que implicaven des de l’anomenat «estat profund» fins a figures com George Soros, Barack Obama o Hillary Clinton en l’atemptat contra Trump. El més preocupant és la velocitat i l’abast de la difusió de teories extravagants com aquestes, impulsades per algoritmes que prioritzen l’engagement sobre la veracitat de la informació.
X i la lluita contra la desinformació: un repte sense resoldre
El paper d’X en aquest fenomen mereix un escrutini particular. La plataforma de Musk, amb una política permissiva pel que fa a la moderació de continguts, s’ha convertit en un entorn propici per a la propagació de desinformació. Una realitat que ni tan sols les notes de la comunitat poden amagar.
Fa un any, vaig elogiar les notes de la comunitat com una eina prometedora per millorar la qualitat de la informació a X. Tanmateix, l’experiència ha revelat limitacions significatives 1 2:
- Temps de resposta lent: Malgrat les millores, la creació d’una nota encara triga 1,82 dies de mitjana. En un entorn digital on la informació es propaga en segons, aquest retard és crucial.
- Impacte limitat: No hi ha evidència que les notes redueixin significativament l’engagement amb tuits enganyosos. Això qüestiona l’eficàcia real de l’estratègia.
- Focalització inadequada: Els contribuents tendeixen a centrar-se en comptes verificats amb molts seguidors, ignorant fonts menys visibles però potencialment més nocives.
De fet, les notes de la comunitat s’han convertit en un camp de batalla ideològic. Qualsevol publicació, independentment de la seva orientació política, es veu sotmesa a un escrutini que sovint reflecteix més les divisions ideològiques que la cerca de la veritat. Per exemple, si un usuari d’esquerres afirma «Això és blanc», en qüestió d’hores apareix una nota suggerint «Però també podria ser negre», i viceversa. Així, en lloc de clarificar la informació i pintar «l’escala de grisos», les notes afegeixen una capa addicional de confusió que degenera en polarització.
En lloc de proporcionar context útil, les notes sovint contribueixen a augmentar la desconfiança en la informació compartida a la plataforma. El risc actual és que, en comptes de ser un instrument contra la desinformació, les notes s’estiguin convertint en un vehicle més per difondre narratives alternatives, freqüentment sense fonament factual.
Increïble ironia: el mateix home que proclama defensar la llibertat d’expressió ha creat un ecosistema on la veritat és, amb freqüència, la primera víctima.
Les estratègies actuals contra la desinformació a X no estan a l’altura de la velocitat i complexitat de l’ecosistema digital modern.
Com podem preservar un espai per al debat obert i vigorós sense sucumbir a la tirania de la falsedat? La resposta, si existeix, probablement rau en la nostra capacitat col·lectiva per desenvolupar una alfabetització mediàtica més sofisticada, capaç de desxifrar no només el contingut del que veiem, sinó també els mecanismes a través dels quals se’ns presenta.
La fàbrica de mentides d’Alvise Pérez
A Espanya, un dels màxims exponents de la desinformació és Alvise Pérez, influencer digital que ha fet de la difusió de notícies falses i teories conspiratives el seu modus operandi. El cas de l’agitador ultra és un exemple clar de com les teories conspiratives i les notícies falses poden influir en el debat públic.
Recentment, Pérez va difondre a Telegram informacions falses sobre l’intent d’assassinat de Donald Trump. Sense cap fonament, va atribuir l’atac a un suposat militant d’ANTIFA, Matthew Crooks. Segons Alvise, Crooks havia publicat un vídeo amenaçador a YouTube hores abans de l’atemptat, tot i haver-se registrat com a votant republicà per despistar les autoritats. Aquestes afirmacions, completament infundades, van ser ràpidament desmentides.
Alvise també va apuntar contra les dones del Servei Secret, acusant-les de ser responsables dels suposats errors de seguretat durant l’incident. Acusacions que no només manquen de base factual, sinó que també revelen un clar biaix sexista.
La facilitat amb què aquestes falsedats es propaguen per les xarxes socials és alarmant. Els seguidors de Pérez, predisposats a defensar aquestes narratives —tot i que sàpiguen que són falses—, les comparteixen, amplificant l’abast de la desinformació.
Les plataformes digitals han d’assumir una major responsabilitat en la moderació de continguts —també Telegram. El periodisme rigorós, per la seva banda, juga un paper crucial en desemmascarar les narratives falses i oferir informació contrastada. Per això és important que recuperi l’autoritat i la confiança de la ciutadania.
El cas d’Alvise Pérez (i del seu cap de premsa Victor Quiles) posa de manifest la urgència d’abordar la desinformació com un problema social i polític de primer ordre. En un món cada cop més polaritzat, la capacitat de distingir la veritat de la ficció es torna essencial per a la salut de les nostres democràcies.
Més enllà de les narratives: la materialització de les realitats alternatives
El crític cultural Joan Burdeus, en la seva anàlisi a Núvol de la fotografia d’Evan Vucci, encerta en subratllar la naturalesa performativa de la política contemporània. La imatge de Trump, amb el puny alçat moments després de l’atemptat, exemplifica com la realitat i la ficció s’entrellacen en l’escenari polític actual. Però aquesta observació, tot i ser aguda, només rasca la superfície d’un fenomen molt més profund i preocupant.
És ja un tòpic afirmar que vivim en l’era de les narratives. Des de Guy Debord i la seva Societat de l’Espectacle fins a Jean Baudrillard i els seus «simulacres», nombrosos pensadors han advertit sobre com la realitat es dilueix en favor de les seves representacions. Tanmateix, l’adveniment de les xarxes socials ho ha portat a un nivell sense precedents.
El que estem presenciant amb casos com l’atemptat contra Trump no és només la creació de narratives alternatives, sinó la seva materialització en comunitats digitals que les viuen i les propaguen amb fervor quasi religiós. Henry Jenkins, en els seus estudis sobre la cultura participativa, va predir aquest fenomen, però potser no va imaginar fins a quin punt les xarxes socials l’accelerarien i l’intensificarien.
Les teories conspiratives que hem vist proliferar al voltant de l’atemptat —des de les acusacions infundades contra Biden fins a les elucubracions sobre un suposat muntatge— no són simplement idees que viatgen pels canals digitals; són narratives al voltant de les quals els fandoms polítics construeixen la seva identitat.
Plataformes com X o canals com Telegram, improvisos de bona moderació de continguts, són incubadores que consoliden els fandoms agitadors i antidemocràtics. No estem davant d’un fenomen aïllat, sinó d’una nova forma de construir i viure la realitat política i social.
La resistència ja no només hem de desmentir informacions falses, sinó també comprendre i abordar les dinàmiques socials i psicològiques que permeten que aquestes narratives arrelin i floreixin entre la massa social.
La fotografia de Trump, amb la seva barreja de perill real i teatralitat calculada, no és només una imatge icònica; és un portal a aquestes realitats paral·leles que ara coexisteixen i competeixen en l’esfera pública digital. La veritat, en aquests temps turbulents, no és simplement elusiva; està en constant negociació i reinterpretació per part de comunitats digitals cada cop més polaritzades i aïllades en les seves pròpies bombolles informatives.
Mentre consumim internet, la nostra tasca com a ciutadans informats i crítics va més enllà de la simple verificació de fets. Hem d’aprendre a desxifrar les estructures comunitàries que generen aquests continguts i els mecanismes psicosocials que les sostenen i les propaguen. Només així podrem trobar un camí cap a una veritat compartida enmig de la cacofonia de narratives en competència que defineixen la nostra era digital.
