Segueix-nos

Metavers: el nou mercat de les realitats

La representació com a món

A alguns filòsofs els agrada dir que «construïm» la realitat. Tot i que hi ha força consens en què existeix un món independent de la nostra ment, també és prou cert que per parlar d’aquest món i per pensar-lo utilitzem conceptes, paraules i idees. Aquests conceptes, pensaments, idees (en definitiva, llenguatge) són representacions del món material. Una representació seria com un «meme»: actua com símbol que ens trasllada a uns estímuls o resumeix uns determinats fenòmens del món que ens envolta sense contenir ell mateix tota aquesta informació.

S’ha de vigilar amb els genis malignes, perquè fins i tot els records i els pensaments són representacions: a qui no li ha passat que els seus primers records d’infància no són més que records de records? Guardem aquests símbols al nostre cervell perquè emmagatzemar tots els detalls d’estímuls de l’exterior seria un esforç injustificat en termes energètics-evolutius. Molt més fàcil tenir només una motxilla de símbols que saps relacionar molt bé i que et serveixen per descriure un ventall molt ampli de situacions, com els stickers del mòbil o la peli que et serveix per referenciar-ho tot.

Sobre pel·lícules reflexiona també David Mattin a l’article The Worlds to Come – Instalment One de la seva newsletter. Comenta que, estant de viatge a Venècia, no es podia treure del cap la sensació que tot era com a una pel·lícula. Semblava que cada panoràmica, cada gondoler passant per sota d’un pont era una extracció d’una escena cinematogràfica. A la vegada, però, destaca la ironia que davant d’un entorn estimulant, el que més l’estimulés no era el món exterior, sinó la seva connexió a una altra representació, com és una pel·lícula. Aquí es produeix una inversió interessant, perquè, mirant les representacions, en comptes d’evocar-li a la realitat que suposadament representen, l’evocaven a altres representacions!

Aquesta idea obsessiona a Mattin i també ens obsessiona a nosaltres. Més encara quan fem un ‘click’ fonamental que suposa un canvi qualitatiu en la història de la humanitat: què passaria si en comptes de fer-nos representacions del món que ens envolta, la representació es converteix en un món en si mateix?

Els primers metaversos: el projecte Horizon Worlds

Això és el que aconsegueixen la realitat virtual i el metavers. La idea d’un metavers no és nova (qui no ha vist Matrix o ha tingut un amor a Habbo Second Life, oi?) ni un concepte registrat per Mark Zuckerberg, però el projecte tecnològic Horizon Worlds de Meta sembla que com a mínim ha aconseguit captar l’atenció del món tech i ha arribat també a la premsa mainstream.

Fins ara, la comunitat d’internet no s’ha pres massa seriosament el projecte de Meta. Després d’anunciar que tota l’estratègia del conglomerat (que compta amb Facebook, WhatsApp, Instagram, entre altres productes i serveis) pivotaria per a convertir-se en una empresa centrada en el metavers, Marc Zuckerberg va provocar una mofa generalitzada al fer públiques imatges i gameplays (o potser ‘lifeplays’) d’Horizon Worlds que consistien bàsicament en sales de reunions virtuals amb avatars que recordaven als avatars Mii de la primera Nintendo Wii (2006) o a una animació japonesa qualsevol de principi dels 00s.

Encara així, seguim amb un ull posat sobre les novetats que puguin sortir del projecte Horizon Worlds; i és que, si l’adopció i l’engagement dels diversos projectes de metavers immersiu van creixent gradualment, interactuar i viure a un món cada vegada menys físic presentarà nous grans problemes filosòfics per a l’ésser humà, seguint amb el que hem suggerit de la força de les representacions. Si ja s’ha comentat en els darrers anys el perill que suposa el poder de les big tech per a les nostres democràcies, per a la nostra salut mental i per als nostres ecosistemes amb el desenvolupament de nous paradigmes de realitat virtual és poc agosarat dir que un futur distòpic està assegurat. Per què?

El problema d’una RaaS (Reality-as-a-Service)

Bona part de la teoria politicoeconòmica moderna està fonamentada en la idea de materialitat des de certs esdeveniments a l’Europa industrial del segle XIX i cert pensador materialista alemany. Qualsevol discurs socioeconòmic progressista modern ha de fer referència en algun moment als recursos materials del món i la seva distribució justa per a tenir un impacte real en la vida de les persones (a diferència dels discursos d’ultradreta que distreuen amb debats artificials d’idees-arguments que interessen al statu quo).

La desconnexió entre les persones (ara convertides en usuaris) i el món físic és una oportunitat deliciosa per a les forces conservadores. Si avui dia les xarxes socials ja tenen el poder de fer virar el resultat d’eleccions en diversos estats, el desenvolupament de tot un nou món on les persones es relacionen, aprenen i s’expressen d’una forma controlada i dissenyada per (i per a) uns pocs és massa llaminer per a l’1%, i no és casualitat que les big tech s’hi hagin llençat de cap i els seus accionistes hagin assentit.

El món real és complex, però és neutral. Els metaversos de les big tech, en canvi, seran atractius, usables, simples, etc., però interessats. El mecanisme epistemològic clàssic de fer-nos representacions del món que ens «funcionin» i anar-les contrastant amb la nostra experiència del món físic queda totalment truncat per una realitat que és directament una representació que algú altre ha fet i interessada cap als seus objectius. En aquest context, la democràcia real és inassolible.

Les explicacions alternatives del món o el periodisme tal com el coneixem desapareixen; en un món virtual controlat no hi haurà una lluita de realitats que defineixen el món; hi ha una única versió oficial i és la de l’empresa que gestiona la plataforma i la infraestructura que la manté. Aquest ‘ens’ com potser Meta o Apple (que seria com un Déu omnipotent d’aquest nou món) té el control absolut sobre el processos informatius i epistemològics: tot s’emmagatzema en dades i les decisions es prenen de dalt a baix (tops-down), per molt que als usuaris se’ls permeti la il·lusió de la lliure elecció de paràmetres secundaris com l’skin del seu avatar (explotant l’economia del jo com ja ho han fet tants videojocs i xarxes socials).

És ben cert que en última instància, els projectes de metaversos continuaran sustentats en una infraestructura informàtica-electrònica material de servidors, oficines i programadors (si, en masculí) al món físic; però aquests estaran fora de l’ull dels mass media i amagats de «la vida» que transcorre als metaversos; com ja passa avui amb les principals xarxes socials.

La nostra materialitat i la del nostre món, per tant, regulen epistemològicament encara avui l’activitat política i qualsevol mena d’activisme per a canviar el món. Prescindir d’aquesta és perillós si qui controla el nou món no està subjecte a lleis ni organismes polítics escollits; poc a poc se’ns redueixen les eines per a assolir una economia global més justa, fins i tot epistemològicament parlant.

Malgrat l’opinió d’alguns pensadors que opten més per una realitat augmentada (i no una realitat virtual), sembla molt possible que en el món de l’endemà hi hagi una ‘oferta de metaversos’ o «realitats» on l’usuari, sense informació i a la mercè del seu inconscient i del FOMO, haurà de triar. Reality-as-a-Service (RaaS). Amb la informació que tenim avui dia ja podem imaginar que l’elecció serà tan lliure com és avui la tria de quina xarxa social utilitzar: pràcticament no té res de lliure.

Alguns gurus del món tech suggereixen que els grans actors dels metaversos i la realitat virtual estan encara per arribar, que no seran cap de les actuals companyies big tech i sortiran de llocs inesperats, refrescant així el panorama: ho acceptem, però tot i sortir de llocs inesperats, en l’actual sistema econòmic el futur de qualsevol start-up és similar. Si ja és gairebé un miracle escapar de l’adquisició per part d’un gegant tecnològic, fins i tot en cas d’aconseguir-ho, les dinàmiques capitalistes s’imposen i els inversors, que són essencials per al creixement i la supervivència, van influint en el futur de la companyia buscant cada vegada més rendibilitat. Si la companyia es dedica a produir mons, els inversors, una vegada més, defineixen el futur del món.

El nostre món és un conjunt de sistemes complexos i de relacions entre ells, on, regits per lleis naturals, els humans construïm una realitat com a lluita de «veritats» i d’interessos i desenvolupem els nostres projectes de vida. Al llarg de la història moderna, moltes parts d’aquest món s’han convertit gradualment en mercats: primer el sòl es va privatitzar i després van sorgir articles de consum que cobrien noves necessitats inventades. També es van privatitzar els recursos energètics que tots utilitzem i recentment les relacions socials han estat privatitzades amb les xarxes socials. L’últim gran mercat descobert són les dades i tota la informació que generem amb la nostra existència. Sembla que és la mateixa realitat la que està en joc com a següent pas.

Total
0
Shares
Related Posts
Bridging Algorithms LQ
Llegir més

Algoritmes pont: i si les xarxes socials no polaritzessin?

Les xarxes socials ens divideixen, però hi ha esperança: els algoritmes pont. Descobreix com aquesta innovació pot transformar el debat online, promovent l'acord entre perspectives diverses i revelant que compartim més del que pensem. Una revolució digital per a una societat menys polaritzada.
Total
0
Share