Mentre que a principis de 2024 Catalunya va prohibir els mòbils a les aules, Austràlia vol anar més enllà: vetar completament l’accés dels menors de 16 anys a les xarxes socials. La proposta legislativa, anunciada aquesta setmana pel govern australià, representa la mesura més restrictiva fins ara en la regulació de l’ús de tecnologia entre els joves.
Encara que semblin mesures dirigides a causes diferents, en realitat troben l’incentiu en els mateixos motius: els perills o riscos de l’exposició dels joves a les xarxes socials, com l’assetjament digital, la difusió de contingut inadequat i l’addicció a les plataformes. En el cas de la prohibició dels dispositius a les escoles, s’hi suma els problemes d’atenció i altres conflictes específics que succeeixen dins les aules.
L’adopció massiva de noves tecnologies de comunicació al llarg de la història segueix un guió que sembla escrit d’antuvi: primer arriba la innovació; després, la preocupació social pel seu impacte en els joves. Al segle XIII, l’aparició de la lectura silenciosa va ser vista com una amenaça per a molts acadèmics i religiosos, que temien que aquesta pràctica «solitària» fomentés pensaments perillosos i idees subversives entre els joves. Als anys 50, els còmics van ser considerats una influència tan nociva per a la joventut que el psiquiatre Fredric Wertham va publicar Seduction of the Innocent (1954), argumentant que fomentava la delinqüència juvenil i la desviació moral. Per no parlar de la televisió o els videojocs.
La història es repeteix amb els dispositius mòbils i les xarxes socials, però aquest cop amb un gir significatiu: els governs han passat a l’acció i el que va començar com una discussió sobre l’ús de mòbils a les aules s’ha convertit en un debat global sobre l’accés dels menors al món digital.
«Les xarxes socials estan fent mal als nostres fills i jo hi posaré fi», ha declarat el primer ministre australià i líder del Partit Laborista Anthony Albanese en anunciar la proposta legislativa «pionera» que prohibiria l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys.
La iniciativa australiana, que es presentarà al Parlament en les setmanes vinents, està generant un debat social sobre la restricció dels drets digitals dels menors i la viabilitat tècnica i l’efectivitat real de la prohibició.
A diverses comunitats espanyoles el diàleg social s’ha centrat darrerament en la prohibició dels dispositius mòbils als centres educatius. Castella-la Manxa va ser pionera en prohibir els mòbils a les aules el 2014, seguida per Galícia que ho regula des del 2015. La Comunitat de Madrid va vetar el seu ús tant a classe com al pati el curs 2020-2021, mentre que Andalusia i Múrcia van implementar prohibicions similars a finals de 2023 i principis de 2024 respectivament. Extremadura ha anat més enllà, vetant l’ús i exhibició de qualsevol dispositiu electrònic personal en tot el recinte escolar. També s’han sumat a les restriccions Canàries i la Comunitat Valenciana, aquesta última limitant l’ús dels mòbils exclusivament a activitats didàctiques supervisades pel professorat.
A Catalunya, el govern va aprovar a principis de 2024 unes instruccions que regulen l’ús dels telèfons intel·ligents a escoles i instituts: a primària cap infant podrà fer servir el mòbil i a secundària només es podrà utilitzar en casos excepcionals o per a un ús «educatiu específic autoritzat».
Prohibir els mòbils a les escoles no servix de res. L’únic que s’aconseguix és allunyar el problema de l’abús dels mòbils i les xarxes de l’espai d’aprenentatge més important que tenim. El que cal és invertir recursos, no posar parxes. https://t.co/pGGt4R4xUA
— Sergi Vidal (@SergiVidaal) May 2, 2024
Com apunta Rosa Liarte, professora d’Història i influencer educativa, en declaracions a El Periódico, «prohibir-lo és treure’ns un problema de manera momentània, però ens causarà molts problemes el dia de demà, si no l’eduquem». Liarte argumenta que els alumnes són més aviat «orfes digitals», ja que «poden saber molt bé fer un vídeo de TikTok ballant, però després no saben adjuntar un arxiu en un correu electrònic».
Susana Quadrado també expressa amb contundència a La Vanguardia l’escepticisme respecte a la mesura: «Es miri com es miri, [la prohibició dels mòbils a les escoles] deriva d’un fracàs. No d’un, sinó de tres: el del nou pedagogisme que advoca per fer del mòbil una eina educativa, el de l’escola que no ha sabut gestionar la indisciplina i el de les famílies que van més perdudes que Wally».
Prohibir els mòbils a les escoles, com ha tingut lloc a França, implica que s'assumeix que no es pot educar en el seu ús, la qual cosa menysté la capacitat dels docents per entomar el repte #mobilelearning #fb
— Enric Gil (@enricgil) June 10, 2018
La ironia de la situació revela una contradicció fonamental del capitalisme digital: en el seu intent de protegir els menors de la vigilància i manipulació de les plataformes tecnològiques, els estats es veuen forçats a implementar els mateixos mecanismes de control i supervisió que pretenen combatre.
Si una mesura «menys restrictiva» com prohibir els dispositius intel·ligents a les aules poden provocar conseqüències no desitjades iguals o més greus que les que s’intenten evitar, ja no parlem de mesures més restrictives com la prohibició a l’accés de les xarxes socials.
Sota la proposta australiana, les plataformes hauran de «demostrar que estan prenent mesures raonables per prevenir l’accés» dels menors, però ni el govern australià ni les empreses tecnològiques semblen tenir una resposta clara sobre com fer-ho sense recórrer a sistemes com ara la verificació biomètrica o el seguiment constant dels usuaris joves: una extensió de la lògica del capitalisme de la vigilància que, sota l’aparença de protecció, normalitza formes cada cop més sofisticades de control social.
La qüestió de fons no és a quina edat els menors haurien de poder accedir a les xarxes socials, sinó quin tipus de xarxes socials volem per a tothom. Quan Albanese argumenta que l’educació digital seria insuficient perquè «assumeix una relació de poder igualitària» entre usuaris i plataformes, està reconeixent implícitament que el problema no és tant l’edat dels usuaris com l’arquitectura mateixa de les xarxes socials i els seus models de negoci basats en l’extracció d’atenció i dades.
Les dades sobre l’efectivitat d’aquestes prohibicions són poc concloents. Un recent estudi citat per The Guardian assenyala que «la investigació internacional sobre els impactes de la prohibició de mòbils en resultats acadèmics és molt escassa, gairebé nul·la per a les etapes d’educació primària i secundària».
Mentrestant, els adolescents afectats probablement trobaran maneres de burlar les restriccions, com sempre han fet davant les prohibicions dels adults. La diferència és que ara aquestes formes d’evasió poden exposar-los a riscos encara més grans en espais digitals menys regulats: des de l’ús de xarxes VPN per accedir a versions no regulades de les aplicacions, fins a la migració cap a plataformes emergents sense controls parentals ni moderació de contingut, o l’adopció d’apps de missatgeria encriptada que poden facilitar contactes perillosos.
Com assenyala Daniel Angus, director del Centre de Recerca en Mitjans Digitals de la Universitat de Queensland, a aquest article del The New York Times «prohibir plataformes com Meta o TikTok empenyeria les audiències cap a altres plataformes menys regulades i menys segures».
La veritable protecció dels menors en l’era digital requereix una comprensió més profunda de com la tecnologia està remodelant l’experiència humana en totes les edats. Necessitem menys prohibicions generals i més reflexió col·lectiva sobre com construir espais digitals que fomentin el desenvolupament saludable de totes les persones, independentment de la seva edat.
Cap a una educació digital integral: alternatives a la prohibició
Si les investigacions ens mostren que les prohibicions generals no són la solució, quines alternatives tenim? La literatura recent suggereix diversos enfocaments que poden ser més efectius que la simple restricció d’accés.
Bond i Bedenlier (2019) proposen un marc conceptual que emfatitza la importància d’integrar la tecnologia de manera que millori el compromís dels estudiants a través de tres dimensions clau: cognitiva, afectiva i conductual. Aquest enfocament suggereix que, en lloc de prohibir, hauríem de centrar-nos a desenvolupar estratègies que ajudin els estudiants a:
- Aprendre a avaluar críticament la informació i els continguts digitals
- Gestionar el temps i l’atenció en entorns digitals
- Desenvolupar habilitats de comunicació i col·laboració en línia
- Entendre i gestionar la seva identitat digital
Com assenyalen Hwang et al. (2015), és possible desenvolupar models d’aprenentatge que integrin la tecnologia de manera fluida entre els diferents contextos: escola, llar i entorns informals. El seu model d’aprenentatge mòbil fluid (seamless mobile learning) proposa estratègies específiques per aconseguir-ho, com ara:
- Dissenyar activitats d’aprenentatge que connectin els contextos formals i informals
- Proporcionar als estudiants eines per documentar i reflexionar sobre el seu aprenentatge
- Facilitar la col·laboració i la comunicació entre estudiants, professors i famílies
- Oferir feedback immediat i personalitzat
McKnight et al. (2016) reforcen aquesta idea identificant cinc rols transformadors de la tecnologia que, ben implementats, poden millorar l’aprenentatge:
- Millorar l’accés a recursos i materials educatius
- Potenciar la comunicació i el feedback
- Reestructurar el temps dels docents per centrar-se en l’alumnat
- Expandir el propòsit i l’audiència del treball dels estudiants
- Transformar els rols tradicionals d’ensenyament-aprenentatge
L’experiència dels centres educatius estudiats suggereix que aquests enfocaments són més efectius quan:
- Es prioritza el model pedagògic per sobre de la tecnologia
- Es proporciona formació i suport continuat al professorat
- S’involucra les famílies en el procés educatiu
- S’estableixen pautes clares d’ús responsable
- Es fomenta l’autonomia i la responsabilitat dels estudiants
Faig meva la conclusió de Rosa Liarte a la seva entrevista a El Periódico: «el que hem de fer és educar, no prohibir». L’objectiu hauria de ser ajudar els joves a desenvolupar una relació saludable i productiva amb la tecnologia, en lloc de simplement restringir-ne l’accés. És evident que això requereix un esforç coordinat entre escoles, famílies i societat per crear entorns d’aprenentatge que aprofitin el potencial educatiu de la tecnologia mentre minimitzen els seus riscos. Però l’esforç, val la pena.
