Amazon Prime ha llançat la quarta temporada de la sèrie The Boys aquest estiu i la ultradreta ha posat el crit al cel. The Boys amb extremada cruesa ens submergeix en un univers on els herois no són protectors ni justos, sinó més aviat antiherois corruptes que responen als interessos de grans corporacions privades. La sèrie dissecciona la il·lusió de la bondat inherent al poder, exposant com la fama i el capitalisme converteixen els herois en monstres. En aquest univers, els Boys actuen com agents de la veritat, desemmascarant les perversitats encobertes per la façana heroica. La sèrie ens confronta amb la realitat que el veritable mal no rau en el poder en si: rau en les estructures ideològiques que el sustenten i perpetuen.
Des del seu inici, la sèrie ha estat una crítica aguda i satírica al moviment d’ultradreta populista, símptoma global de l’actual cicle neoliberal. Tot i que sempre ha inclòs referències quasi explícites, és en aquesta quarta temporada on els guionistes estan sent extremadament clars en la seva associació amb aquests fenòmens antidemocràtics. Sorprenentment, molts seguidors de la ultradreta s’hi han aficionat atrets per la seva estètica «masculina» i violenta. Ara bé, sembla que n’han malentès el rerefons. The boys no riu AMB ells. Tot el contrari: es burla D’ELLS.
En una època de hipervisibilitat i sobreproducció d’imatges i narratives, les representacions mediàtiques sovint esdevenen polisèmiques, és a dir, carregades de múltiples significats potencials. The Boys pot ser percebuda de manera molt diferent segons el bagatge cultural i ideològic de cada espectador. La ultradreta, en aquest sentit, podria haver vist en la sèrie una glorificació de la força i la dominació, interpretant els herois com a figures que reflecteixen els seus propis ideals de poder i autoritat.
A més la naturalesa de la sàtira és ambigua i complexa. La sàtira opera en un terreny d’ironia i exageració, creant una distància crítica respecte a allò que representa. Tanmateix, aquesta distància no sempre és evident per a tots els espectadors. Quan la sàtira es presenta de manera subtil, com ho feia inicialment The Boys, els seus missatges poden ser interpretats com a directes i literals. En aquest sentit, la ultradreta podria haver-se aprofitat d’aquesta ambigüitat per projectar-hi els seus propis valors i creences, ignorant la crítica subjacent.
A tot això se suma el fenomen de la postveritat i la proliferació de fake news que han erosionat la capacitat de discerniment crític de molts espectadors. En un món on les fronteres entre realitat i ficció són cada cop més difuses, la capacitat de distingir entre sàtira i representació directa esdevé més complicada. La ultradreta, sovint immersa en narratives conspiratives i desinformació, podria no tenir les eines crítiques necessàries per desxifrar la intenció satírica de The Boys. (Tot i que dubto que les audiències progressistes hàgim estat més ràpides en adonar-nos del nostre error d’interpretació, en una situació similar).
La manera en què es conformen aquestes comunitats digitals i construeixen l’imaginari comú és d’especial rellevància en la investigació que ens ocupa.
El m’agrada com a forma de validació social reforça la identitat de l’individu dins de la comunitat digital. Els cors ajuden a formar i solidificar comunitats basades en interessos i opinions compartides. Aquest acte, tan simple com prémer un botó, esdevé una declaració pública, una confirmació de pertinença. Andreas Reckwitz assenyala a Die Gesellschaft der Singularitäten que els likes i retuits, a banda de ser indicadors de visibilitat i reconeixement, també són formes d’autodescripció i presentació de la identitat de l’usuari. Aquestes interaccions prenen forma de moneda social en la qual el valor es determina tant per la quantitat com per la qualitat percebuda del reconeixement. Així, en cada m’agrada hi ha una petita història, un vincle que es forja entre emissors i receptors.
La idea dels m’agrada com a moneda social és fascinant, ja que permet abordar les piulades com a productes d’informació que es connecten i distribueixen en funció del valor de les interaccions dels usuaris respecte a ells. És un mercat invisible on cada clic té el seu pes específic. Les comunitats d’X (cinema, música, política, filosofia, llibres, etc.) es reuneixen al voltant de contingut relatiu a les seves disciplines i intercanvien m’agrades i retuits, atorgant reconeixement als tuits-productes i indirectament als usuaris que els publiquen. El reconeixement es tradueix en prestigi i autoritat en el cas dels usuaris. En aquesta xarxa, cadascú és alhora espectador i protagonista, i cada interacció construeix una part del relat col·lectiu.
El m’agrada és un fenomen que interactua amb aquesta dualitat de l’usuari com a espectador i protagonista. Quan fem like a una piulada li transferim aquesta càrrega de valor, que la fa agradable, i indirectament transferim prestigi a l’autor de la piulada; alhora estem solidificant la nostra identitat digital en un acte que també respon a les mateixes ànsies per guanyar una reputació en línia. Imaginem que el meu perfil en línia només tracta de temes polítics. En un recorregut fútil i intranscendent pel meu feed llegeixo una declaració fascinant sobre, no sé, l’amor romàntic. Penso que hi estic d’acord i que m’agrada aquesta declaració en contingut i en forma. Però retuitar-lo seria massa: apareixeria al meu perfil i podria desvirtuar la meva imatge en línia. Malgrat això, aquests interessos aparentment distants també construeixen la meva imatge pública digital i em situa en unes coordenades ideològiques i culturals concretes.
Els m’agrada són, per tant, perfectes per mostrar públicament l’afecte per aquests continguts que ens complementen i enriqueixen la nostra narrativa en línia. A través dels m’agrada, ens incloem en una conversa més gran on participa la nostra comunitat i on reforcem la nostra identitat més enllà dels temes que acostumem a tractar. Aquest gest, aparentment simple, d’assenyalar una piulada amb el símbol d’un cor vermell, transcendeix la mera interacció superficial. És una manera de dir: «jo també hi soc aquí», integrant-nos en un diàleg col·lectiu que ens defineix i ens connecta amb altres més enllà de les nostres fronteres temàtiques habituals.
La privatització dels m’agrada impacta directament en la cohesió i la dinàmica de les comunitats en línia, així com en aquesta dimensió per a la construcció de la identitat digital. La pèrdua del seu valor qualitatiu provoca que el reconeixement passi a ser enterament producte de la quantitat, desvaloritzant la translació de prestigi de l’usuari-subjecte expert al tuit-producte-objecte publicat. En aquesta nova economia de l’aprovació, el significat profund es dilueix en una expressió numèrica i la veritable essència del reconeixement corre el risc de perdre’s en la superficialitat de les xifres. Amb la privatització dels m’agrada es debiliten els llaços comunitaris, en tant que l’aprovació social es torna menys visible i menys significativa.
L’economia de l’atenció, que valora més la quantitat que la qualitat, juga directament en contra de l’adopció d’una actitud crítica i conscient envers la informació que consumim i compartim. Les comunitats digitals queden atrapades en una voràgine autoreferencial que les porta a, per exemple, malinterpretar els missatges i la sàtira d’una sèrie com The Boys: ofegats en les mateixes creences són incapaços de veure més enllà.
La veritable llibertat a X s’aconsegueix fent un consum crític del contingut, verificant les fonts, analitzant els continguts amb profunditat i utilitzant altres formes d’interacció més significatives, com comentaris reflexius i diàlegs constructius, per mantenir la integritat del diàleg social en l’era digital. Totes aquestes accions són directament contràries a l’economia de l’atenció i al consum ràpid i instantani de continguts en el nostre món digital hiperaccelerat.
